Prendre la paraula

Article (molt llarg) per a la revista "Libre Pensamiento", publicació de pensament de la Confederació General del Treball adreçada a l’exterior i feta a Pamplona i Madrid (encara no publicat en castellà).

Títol:

?Assentiré de grat, car només se?m dóna d?almoina la riquesa d?un instant?

Cites:

?Reivindiqueu el dret a canviar d?opinió: és el primer que vos negaran els vostres enemics?

?I, d?altra banda, vés a saber què és una nació?

Joan Fuster

———————

Pamflet: Els anarquistes nacionalistes de l?estat asseguren que la nació no existeix i es declaren antinacionalistes. És normal, la majoria són nacionals i aquest és el darrer estadi del nacionalisme, quan deixa de tenir sentit perquè ha aconseguit els seus darrers objectius i li cal tallar els ponts que el connecten amb el seu propi passat.

———————-

Anècdotes, reals com la vida mateixa

Enmig d?una assemblea d?una de les petites o grans organitzacions llibertàries de què ens dotem per afrontar la realitat, un senyor de parla pausada i moviments lents deixa anar que les nacions no existeixen després que una altra senyora de similars característiques proposés fer un debat, un dia, sobre ?el fet nacional? per veure què en pensem cada un dels presents. És innegable que la nació, el fet nacional, el nacionalisme, la territorialitat (?)? són temes que ens preocupen, ens interroguen i als quals responem massa sovint des dels sobreentesos, els assumim o menyspreem des de les pròpies manies, els propis tabús o els nostres prejudicis. I no només per la conversa que observo i de què us faig partíceps sinó perquè més enllà de les pròpies visions, opinions i negacions o afirmacions, l?adhesió a un o altre projecte nacional és un fet. Un fet que se?m presenta diàfan quan el mateix senyor de parla pausada, enmig del seu discurs sobre una possible vaga a una de les empreses on algun de nosaltres treballa deixa anar que la vaga serà a nivell nacional, d?Espanya. Qui no volia parlar de la nació tenia ben clar al cap que hi havia una nació i que aquesta es corresponia a un territori estatal.

En una altra de les interminables reunions a què assistim per perdre temps i vida amb l?excusa de guanyar-la algun dia ?la llarga marxa que Kundera va fer kitch-, es reparteix un paper en què algú que diu ser antiautoritari parla dels moviments de resistència al capital que arreu del món ?en l?àmbit internacional diu ella- es donen en l?actualitat. Em miro els noms que encapçalen cada apartat (es divideix el món en territoris) i només hi veig estats, estats i més estats, si exceptuem Palestina que per no incloure-la dins d?Israel hi surt a banda. Entenc, doncs, que internacional per a ella vol dir interestatal. Els estats han aconseguit, en l?àmbit mundial, camuflar-se darrere de les nacions i esdevenir no només mecanismes de dominació sinó quelcom més proper als individus que hi són administrats.

Parlen d?autodeterminació en un text presentat a un congrés de la principal organització llibertària europea. Hi diuen que com que no es pot deixar clar què és el que es vol autodeterminar (fins i tot els barris ho podrien fer, afegeixen ?i és clar que sí, dic jo-) el dret no es pot admetre. Això sí, el marc estatal actual no es posa en dubte, perquè els estats, tot i que ens siguin odiosos, existeixen i no interrogar-se sobre ells és la millor forma que continuïn creant adhesions en forma de sentiments bàsics d?amor-odi.

Dos treballadors afiliats a una central anarcosindicalista miren bocabadats un partit de futbol de la seva selecció nacional (de l?Estat on viuen) i s?estremeixen, criden, canten allò del corral i continuen obrint cerveses quan els seus jugadors passen a la següent ronda després d?un partit avorridíssim però que han guanyat per un gol de diferència.

Amb un exemplar d??Anarquismo y cultura? de Rudolf Rocker a la mà ?l?alemay el va escriure en alemany però el llegeix en castellà tot i que la seva llenga sigui la catalana perquè no és rendible, fins ara, de publicar-lo en una llengua amb pocs parlants- assegura amb ?talante? que entre cultura i nació, tal com Roker als anys trenta a Alemanya, ell triaria cultura, per tant no entén com algú pot parlar de nació ara i aquí. I sobretot o entén que alguns dels qui triem nació pensem en nació com a sinònim de cultura en l?accepció del Rocker dels trenta.

?La interculturalitat difumina les adhesions nacionals decimonòniques i converteix les fets nacionals en rèmores d?un passat obscur que mira més a l?Edat Mitjana que a un futur on les llengües regionals i dialectes són vistos més com a problema de la diversitat que com a diversitat mateixa?. Diu un qualssevol, dels que somien interculturalitats des de les cultures nacionals dels estats.

Just quan per les seves orelles entra el plural Països Catalans recorda el singular Ibèria i tot i que insisteix que cal demanar ?als valencians? si en volen ser part, ni se li ocorre de pensar si ?els portuguesos? esperen delerosos o no el retorn a la dependència espanyola disfressada d?iberisme, que no a la unió. La geografia de muntanyes, penínsules i rius mana per damunt de l?espai mental col·lectiu que alguns anomenem i per tant assumim de la mateixa manera.

Quan algú gosava posar en dubte la N que hi havia entre la C i la T se l?acusava de nacionalista, separatista, catalanista… i ningú no entenia que la nació a l?anarcosindical es referia al territori exclusivament. I alhora tothom entenia que feia seixanta anys que aquell ús fossilitzat no responia als seus objectius definitoris i creava ?siguem magnànims- confusió.

Al País Valencià li deien Llevant aquells home i dones; hi insistien, ?el llevant espanyol? o ?el llevant feliç?. Un criteri nacionalista absolut, espanyolista per ser ben clar, que el feixisme havia volgut utilitzar ja per fer desaparèixer País Basc (allí el mot geogràfic substitutori era ?el nord?). El Joan d?Alcoi vivia a Nàpols i no entenia per què al seu actual ponent algú li deia llevant. Serien nacionalistes que tenien un centre de gravetat permanent diferent al seu?

1931: ?Vernácula? li deien a la llengua catalana i a d?altres, franquistes i anarquistes. Alguna cosa els agermanava: la pàtria que tenien al cap i la nació que la justificava. Una nació que només s?entenia si sabem que es correspon a un estat, l?espanyol, que uns combatien i els altres construïen.

Fins al 22 de febrer de 1937, la CNT no va crear cap òrgan oficial en llengua catalana. Quan el van crear, aquest només anava destinat a les quatre províncies de Catalunya i la seva durada va ser de prop d?un any.

La meva pàtria, el món… i la meva família?, bé, gràcies

Entre els conceptes totalitaris que les esquerres hem establert al llarg dels darrers dos-cents anys hi ha un constant trasllat dels referents occidentals (europeus i tal) a la resta de la humanitat. Precisament, el que els estats feien en l?àmbit de l?ordenació ?o destrucció- del territori, nosaltres ho fèiem en parlar del món com un de sol. Els clàssics anarquistes del XIX i començament del XX es van entestar a escriure per a l?Europa de la revolució industrial com si ho fessin per a tota la humanitat, una impostura com qualsevol altra. Un altre cop, el desajustament entre el que es deia i el que es feia era immens. La mateixa AIT és una organització de base industrialista que tot i que era oberta ?a tota la humanitat? anava dirigida, en la seva forma, en la seva estructura i en les seves intencions més immediates a una part ben restringida d?aquesta. Aquella part que responia als mateixos esquemes de dominació de sempre: majoritàriament formada per homes blancs i de tradicions derivades del cristianisme (entre elles l?ateisme). Sé que aquestes afirmacions tan categòriques sense més precisions sonen fins i tot més autoritàries que el que pretenen combatre, però si les llegiu amb bona intenció i no les reduïu a elles mateixes, entendreu el que dic; l?espai, sempre l?espai.

És només des de la diversitat que podrem entendre les diferents accepcions de la paraula nació. I que aquesta pugui englobar, quan la diem, conceptes com l?Alemanya de Hitler, l?Occitània dels trobadors, la França de la ?grandeur?, el poble dels gitanos que no volen estat, l?Espanya amb voluntat monolingüe, la Suïssa de tantes llengües, el Mèxic insurgent, la Rwanda de hutus i tutsis, l?Irlanda incompleta, els meus Països Catalans, la Catalunya de Cambó i Pujol, l?Israel somiat pel poble jueu… El continent és el mateix, el contingut és evident que no, tot i que hi hagi una cosa que es manté en gairebé tots els conceptes: la voluntat de ser, a voltes amb excuses històriques, d?altres amb excuses culturals (la paraula excusa no és aquí negativa sinó explicativa).

            Com que jo sóc parlant i per tant modelador de llengua, també, crearé els meus conceptes. El contingut que jo proposo ha de fer possible les nacions que no excloguin, alhora que defensarà, per damunt de l?estat i el capital, ?les altres? nacions. Nacions mòbils i poc pesades, que no sacralitzin el territori i que ens facin conèixer la seva història però que alhora no ens hi ofeguin ni aquesta ens predetermini, que ens informen de les tradicions però que no ens en facin esclaus, que ens dotin de llum sense cegar-nos, que ens facin possible la col·lectivitat nacional i no ens esborrin la pròpia individualitat. Unes nacions no subjectes a territoris regats amb sang sinó a hortes i secans plens de la necessària humitat relativa.

            Les nacions s?han d?alliberar dels estats de la mateixa manera que els individus de les esglésies, dels exèrcits, del sexisme, del racisme i del sistema mètric decimal, que deia Vargas Llosa abans d?entrar al museu… que deia Sisa abans de ser Ricardo Solfa.

Jo, dels Països Catalans, tu d?on et vingui de gust

Prèvia: que el gran germà apunti i no es deixi ni una sola lletra. Tot sigui per intoxicar i justificar el sou del departament de policia per què treballa mentre es fot gambes de la Boqueria.

Sóc independentista. Independentista català, tot i que contrari a l?Estat català. No tan contrari, és clar, com als estats espanyol, francès, andorrà i italià (i tots els altres tot i que ara em refereixo a l?àmbit català). Per raons òbvies: els segons existeixen i l?altre, el català, són només sis lletres amb una evident empatx de as.

I alhora sóc anarquista, per tant antiestatista. I com es menja això? Doncs a poc a poc i sense col·lapses a l?hora de pair-ho, amb totes les contradiccions que assumeixo/mim, que mai no seran més que les que té qualsevol llibertari que treballi com a funcionari de l?Estat, per exemple, i en són molts.

Per a mi, la meva nació (sí, en tinc i ho declaro) són els Països Catalans, una nació que parteix ja d?un nom plural i que quan diu ?catalans? es refereix a un fet evidentment lingüístic. La llengua catalana és la meva nació. Assumeixo els adjectius sense pors, sense declarar-me familiar de la humanitat i alhora actuar com a ?nacional? estatista espanyol; sóc català dels Països Catalans, com un altre pot ser cambrilenc de la nació del Baix Camp, o espanyol de Barcelona, o barceloní de Mallorca, o alcoià del Regne de València, o mig no sé què i mig no sé què més, o occità de la Vall d?Aran, o no res. I germà de la resta del món, sempre.

Per a aquesta nació meva no hi vull cap estat, com no en vull cap per a cap altra. Però tampoc cap territori exclusiu. Així, els Països Catalans no seran això o allò sinó que són el que hi ha, divers i complex. Els territoris concrets no tenen immutables estructures socials d?adhesions nacionals concretes i úniques, tot el contrari. En el segle de les grans migracions, com és i serà el XXI, el nomadisme en tots els àmbits de la vida social és més que una tria la forma de viure de bona part de les poblacions humanes d?aquesta part de món.

Però això, alhora, no em fa renunciar a entendre que la nació és un fet col·lectiu que es dóna en moltes ocasions sobre un espai concret. L?Estat i les seves institucions han deixat clar que l?espai que administren i on es dota la població d?uns referents concrets, simples i no racionalitzats per a cada un dels individus que el composen ?digueu-li pàtria- és l?espai nacional. El meu, sense estat ni passat mític, és el de la llengua catalana, malmesa i ofegada pel mercat, en alguns indrets per l?estat i arreu per la subordinació i l?anorreament.

            La meva nació inclou qui vulgui, se?n senti part i assumeixi el motiu que la justifica. I aquesta, la meva, de nació, no té color al mapa dels estats ni en demana (els vol tots fora!), tot i que si li busquéssim situació en un mapa li podríem donar la que en un mapa (un mapa lingüístic, no polític ni d?estats) inclouria la Franja de Ponent dins Aragó, bona part del País Valencià sobretot la costa, els pobles del Carxe a la regió de Múrcia, les Illes Balears i Pitiüses, la ciutat sarda de l?Alguer, l?Estat d?Andorra, la Catalunya del Nord a l?Estat francès i la regió espanyola de Catalunya. Però no els territoris sinó la gent que vivint-hi opta per la llengua catalana que rep, en aquests territoris, noms diversos.

Ara bé, si tu que em llegeixes penses que això són trossos d?Espanya, França, Andorra i Itàlia, doncs molt bé. O penses que al Regne de València ?no mos fareu catalans?, doncs molt bé. O que Alacant és la millor terreta del món i mai valenciana, doncs molt bé. O que la Vall de Gallinera és mallorquina, doncs molt bé. O que les nacions no existeixen tot i que al teu cap les tinguis gravades amb foc, tele, llibres de text… i persuassió, doncs molt bé.  Posar ratlles al mapa és entretingut mentre no passi a convertir-se en una obsessió i hi intervingui la santíssima trinitat de l?exèrcit, l?escola i televisió.

?Volksunder fraude?

Pàtria, nació, poble i estat són quatre conceptes diferents que tot sovint s?han barrejat i confós. No seré jo qui definirà totalitàriament els quatre termes, però sí que en faré la meva pròpia aproximació. Mentre que l?estat és l?aparell jurídic i administratiu aplicat sobre un territori, amb veu a nivell mundial, el poble seria qui pateix l?Estat, o sigui la col·lectivitat formada per individus que viuen en el territori que l?Estat administra. La nació acostuma a ser la justificació que l?estat es busca per existir, sempre basada en algun tret històric, lingüístic, cultural… I la pàtria? La pàtria és la mistificació de la nació feta normalment a través dels mecanismes de l?estat (escola, mitjans de comunicació, xarxes de transports, esports competitius…) tot i que també n?hi ha de creades sense aquests mecanismes i assumides per cada un dels individus del poble com a més important que la pròpia individualitat.

            I els anarquistes, les llibertàries i la resta, com es hem de relacionar amb aquests conceptes? Doncs com bonament puguem i com més ens vingui de gust, però sense estridències. Defugim el monolitisme totalitari que diu el que hem de pensar sense ni consultar-nos. Està clar és que també hem de prendre i aprendre a assumir les nostres pròpies contradiccions, les d?ara i les històriques.

            Les nacions existeixen i no seré jo qui les negaré. Ni jo ni els que s?autodenominen internacionalistes i pensen que aquersta és la seva manera d?evidenciar l?existència de les nacions tot i que s?equivoquen ja que ?inter? no és ?a? ni ?no?. Etc.

———————————–

Mentre escrivia aquestes ratlles he rellegit, en part o sencers, tot i que pel cap em ballen altres coses també:

-Joan Francesc Mira: ?Crítica de la nació pura?, Editorial 3i 4, València 1985.

-Ricard de Vargas-Golarons i altres: Anarquisme i alliberament nacional?, Editorial El Llamp, 1987.

-Jakue Pascual i Marc Legasse: Anark Herria. Editorial Likiniano Elkartea, 1998.

–Jordi Sabater: Anarquisme i catalanisme. Edicions 62, 1986.

–Josep Espluga: Planeta Franja. Pagès Editors, 2005.

–Toni Mollà i altres: ?Nosaltres exvalencianas?. Editorial L?Esfera dels Llibres, 2005.

–Rudolf Rocker: ?Nacionalismo y cultura?. Editorial Reconstruir.

–Vicent Partal: ?Què hem d?aprendre de la xarxa?? dins ?Països Catalans en plural?, Editorial Moll, 2005.

–Fredy Perlman: ?El persistente atractivo del nacionalismo?. Ed- Al Margen, Etcétera i Ateneu Llibertari del Poble Sec, 1998.

I sonava Mikel Laboa, Miguel Poveda, Miquel Àngel Marín i Habeas Corpus.

 

Cites:

?Ni catalanistes ni bizcaytarras?

Anselmo Lorenzo

?Nosotros no somos nacionalistas. No creemos que la solución de los problemas de España deba abordarse desde planteamientos nacionalistas excluyentes?

Josep Piqué i María San Gil

?Els romàntics deien que la llengua era la seva pàtria. Però és equivocat. És com si jo digués que l?arquitectura és la meva pàtria?.

Oriol Bohigas

?El llenguatge deu haver estat patrimoni de pràcticament totes les espècies del gènere Homo?

Eudald Carbonell i Robert Sala

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!