Publicat al número 42 de la revista Catalunya
Les teles, de les més controlades a les més imparcials, ens han omplert les oïdes de paraules perillosament asèptiques durant l?atac contra l?Iraq. Hem sentit mil cops que aquesta gerra no era una guerra, sinó una intervenció militar; que els morts civils rebien el mateix nom que reben els ponts enfonsats i passaven a anomenar-se danys colaterals; que els membres de l?Exèrcit iraquià no eren soldats sinó terroristes (molt encertat aquest canvi si no fos que només s?aplica a un dels bàndols); que els bombardejos eren quirúrgics i precisos quan queien damunt dels mercats; que no s?estava ocupant Iraq sinó alliberant-lo; que l?Estat espanyol no hi participava sinó que feia una missió humanitària; que no sé què i no sé què més… Són una colla de mentiders, ja se sap, professionals de l?engany i de l?enredada. Educats en caríssimes universitats privades on se?ls ensenya a distorsionar la realitat fins a punts que resulten repugnants però amb els mecanismes de control de la informació tan grans que sembli que fins i tot ens fan un favor enganyant-nos, fràgils i vulnerables com som.
Tot normal en un moment de guerra, què hi farem quan la normalitat és l?assassinat premeditat i la violència només s?acumula en mans dels llançadors d?ous improvisats! Què hi farem si ens dominen com volen…!
Doncs hi farem el mateix de sempre, i no per tradició sinó per decència. Posarem les lletres una darrere l?altra per dir que l?anarquia no és el que es va viure a Bagdad just després del col·lapse del règim de Sadam a càrrec dels exèrcits alliberadors. Que l?anarquia no és el desordre portat a l?últim extrem ni la destrucció dels museus, ni l?assassinat pel carrer dels veïns, ni tot el que s?amaga darrere d?aquesta paraula quan la fa anar la dreta i la repeteixen com a lloros ensinistrats els de l?esquerra a la dreta del PSOE. Que l?anarquia és el màxim dels ordres possibles, però ordre sense coacció, sense coacció policial, sense tortures atemoridores de la gent, sense violència sobre les persones i el territori, sense guerres preventives i sense guerres legals; vaja, sense res que tingui a veure amb el que hi ha ara mateix, per exemple, a l?Estat espanyol.
Ha estat un fàstic la guerra i és un fàstic la guerra, però més repugnant resulta veure com mitjans gens sospitosos de fer el joc a la dreta econòmica i mental coincideixen amb l?avantguarda del pensament nopensament batejant el desordre total i l?exercici de la violència pública per part de gent sense uniforme com a anarquia. I quan parlo de desordres no en refereixo a l?enfrontament que en alguns casos deriva en violència amb qui fa de guardià dels privilegis dels que manen, sinó a la generalitzada que es produeix quan es deixa qui ha estat lligat curt durant molt de temps les eines de violència perquè l?administri amb el convenciment que la seva imbecil·litat farà necessari (més manipulació) -i fins i tot serà demanat per la majoria de la gent- el monopoli de la violència de l?Estat i legitimarà els ocupants per ser-ne els administradors.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!