Prendre la paraula

Avui és 11 de gener de 2020. Tornem a fer classes presencials els que no estem aïllats per la neu o en escoles on és impossible fer-ne precisament per les conseqüències del temporal Filomena.

ERC ha començat la seva campanya electoral fent un desplegament de dades i de propaganda brossa en què marca múscul dels grans «èxits» de la conselleria d’Educació, on manen. Si llegim les piulades dels comptes de twitter d’ERC, sense interpretar-los, només llegint-los, podríem dir que qui obre les escoles en aquest país no som les i els docents sinó el partit que porta la Conselleria: «Obrim les escoles!» deien ahir per la xarxa des dels comptes del partit…

I no ho demanaven, perquè són ells qui ho decideix, prescindint dels consells gratuïts de la colla de científics que fa uns dies aconsellaven que s’ho pensessin bé abans d’obrir -les. La colla estava formada per Oriol Mijà (algun dia caldrà analitzar com ha tracta el Govern efectiu catalunyès aquest científic, lloant-lo quan deia el que ells deien i denigrant-lo quan el que deia no els agradava), Josep M. García-Alamino, Pau Fonseca i Casas, Àlex Arenas, Salvador Macip, Guadalupe Gómez Melis, David Alonso Gimenez, Karina Gibert, Marc Saez Zafra, Gerard Giménez i Adsuar, Sergi Trias-Llimós, Martí Casals, Antoni Sisó i Almirall, Manuel López-Cano, Xavier Rodó, Montserrat Rué i Àlex Sánchez Pla.

Potser els noms no us sonen però qualsevol que en els darrers mesos s’hagi interessat per pandèmies, confinaments, virus i vacunes més enllà de mirar el FAQS dissabte a la nit sap que totes elles són persones de primer nivell, amb currículums acadèmics impecables que no parlen al dictat de ningú i que posen la ciència per davant de tot, la ciència per salvar vides en aquest cas. I parlo tant de ciència perquè ja n’estic fart que opinòlegs de tertúlia radiofònica o televisiva i piuladors de sofà argumentin pures opinions amb arguments subjectius dia sí i dia també citant «la ciència». Doncs bé, aquí hi tenim una part important de «la ciència» argumentant algunes coses interessants per tenir en compte a qui no els fan ni cas…

En el seu text diuen algunes obvietats que fins i tot els manaires de la Generalitat saben. Com per exemple que a Catalunya en aquests moments la pandèmia està descontrolada i la situació epidemiològica és significativament pitjor que la de la segona setmana de setembre de 2020 quan es va iniciar el curs escolar; aleshores el risc de rebrot era de 231 i ara és de 500. Al manifest hi diuen que el nombre de persones hospitalitzades com a conseqüència de la Covid-19 aleshores era de 755 i avui és de 2.084, amb una taxa de positivitat de l’9,51%, quan es recomana que aquest valor sigui inferior al 5%. A més, recorden que aquestes dades presumiblement empitjoraran en els propers dies tal com han estimat diversos models matemàtics i també han exposat les autoritats sanitàries en les seves intervencions públiques. Tot això sense tenir en compte la nova variant de virus a Anglaterra que ha demostrat tenir una infectivitat molt més elevada en tots els grups d’edat.

Què fan davant de tot això manaires i piuladors? Doncs o no fer-los cap mena de cas o desacreditar-los públicament. El Govern té els seus científics, que parlen al seu dictat des de fa mesos i quan no ho fan, com l’Oriol Mitjà, desapareixen de la finestra televisiva… I alguns piuladors no tenen res, a banda de molta barra i objectius personals que esdevenen, per obra i gràcia de la tecnologia, «objectius de país».

ERC, però, no s’atura aquí en la seva manera de governar les escoles. Segueixen alguns mantres apresos de fa molt buits de tot el que no fos el mateix mantra. Per exemple, repeteixen que l’«escola iguala»… i és així. Però bona part de l’escola d’aquest país, en mans de l’Església i amb finançament públic a base de concerts, si alguna cosa no té és esperit igualador. L’escola iguala, és clar, però no només perquè estigui oberta i sigui presencial sinó perquè té aquesta voluntat. I l’escola també discrimina, i ho fa avui tant com fa dos cursos, quan aquest «mantra» el dèiem quatre afegint darrere munts de coses que els «mantreros» han oblidat.

Parlem clar: el principal motiu pel qual les escoles són obertes, pel qual les obre aquest govern, no és perquè igualin sinó perquè la destrucció de les condicions de treball de la majoria social ens ha portat a la precarietat més absoluta. I si la gent no treballa, no menja. Avui, l’escola és oberta no per igualar res (si fos així, les tancarien) sinó perquè les treballadores i treballadors que encara treballen no poden deixar de fer-ho si no volen perdre-ho tot. L’escola, doncs, és un pàrquing per als que demanen i fan que estigui oberta.

I és un pàrquing per al Govern i també per als que tant han defensat públicament que les escoles han d’estar obertes. Aquests darrers de tant en tant afegeixen «amb recursos, milers de professors, ràtios baixes…», però quan les hem obert no hem llegit cap, CAP, demanda, queixa o crítica a com les ha dotat per a l’obertura aquest Govern, que ha estat sense complir cap, CAP, de les condicions prèvies que el Govern deia que aplicarien i els piuladors que eren necessàries. Ni una piulada demanat al Govern això i ni una micropiulada donant suport a les mobilitzacions de docents (dues vagues i moltes concentracions diverses) que no demanaven tancar les escoles sinó obrir-les en condicions. Ni una. Ep, i som al segon trimestre i tant de bo puguem fer feina plegats perquè seréim ben ximplets si no ho féssim, però fins ara el tema no ha anat per aquí. Canviem-ho!
Avui mateix que hem obert les escoles, el partit aquest que gestiona la Conselleria també ha aprofitat per estendre sensacions d’anar bé per les xarxes en forma de dades d’inversió educativa a Catalunya en els darrers anys.

La Natàlia Mas Guix, una economista de prestigi dins les files de Junqueras, ha fet públic un quadre on mostrava «l’impacte de la COVID» en Educació i el que ella qualifica de «màxim històric» de 5.921 milions d’euros «gastats» enguany en Educació. Al gràfic es pot veure com al 2009 hi va haver una inversió en Educació de 5.393 euros, va baixar fins als 4.220 el 2014 des d’aleshores anat pujant. És a dir que, enguany, any de pandèmia, en què tot s’havia de posar al servei de combatre el virus. només, NOMÉS, hi ha hagut un increment respecte del 2009 de 600 milions d’euros, que són molts diners però una misèria al cap i a la fi. Una misèria si sabem que el nostre sistema educatiu és dels que menys inversió rep any rere any, si sabem que som llunyíssim d’arribar els mínims que qualsevol partit del Parlament va decidir que havíem de tenir en inversió educativa…
Quan la CUP va fer fora Artur Mas i va votar a favor dels pressupostos de Convergència i ERC, jo em vaig donar de baixa de la CUP. M’hi vaig donar de baixa perquè votar a favor d’aquells pressupostos volia dir donar suport a unes partides d’Educació ínfimes i miserables, de les que sempre he combatut perquè ni solucionen ni van camí de solucionar res. Tota la vida he treballat i lluitat, des de l’aula i deixant sentir la meva veu, perquè l’Educació estigui al centre d’aquesta societat i avui això no ha canviat.

El Govern de la Generalitat, en any d’excepció, ha aplicat una inversió patètica i mínima, que ha fet que als centres educatius patim i molt, més que mai tot i que sigui en silenci. Perquè cal que anem al centre de tot per entendre’ns. Jo escric, m’esbravo i parlo en públic i segurament per això no m’afecta tant el menyspreu viscut aquest curs per part de l’administració, me’n foto una estona i el tema se me’n va del cap, dic quatre ximpleries per xarxes me’n foto de les reaccions. I m’afecta , és clar, però d’aquella manera.

Però tinc companyes i companys, al meu centre i a molts altres, amb qui comparteixo aula, esmorzars i debats educatius, amb qui soc germà, fill, amic, gairebé família. Companyes i companys que no mereixen el que hem viscut aquest curs…, i no parlo de la pandèmia. Parlo d’una cosa molt pitjor. Parlo de menyspreu absolut, parlo de les declaracions de Bargalló i Cambray per la tele plenes de mentides i també d’insults. No ens ho mereixem, ja n’hi ha prou de tant menyspreu i de tantes mentides per quedar bé per part de dirigents que un dia van ser docents i que avui apliquen polítiques educatives que no són pròpies del país de què ens parlaven i ens parlen quan parlen d’aquest tros de món.

Davant d’ells només ens tenim a nosaltres, a les i els que obrim les escoles cada dia, les que fa deu anys que no fem ni una mobilització pel jornal (que continuen retallant-nos) sinó per la reducció de ràtios, per la qualitat educativa, per posar les escoles d’aquest país allà on mereixen estar per tal que facin una feina igualadora que, quan la fem, no patiu, combatran els amos de sempre. Una abraçada gran a totes les persones que formem part d’aquesta comunitat educativa, de la meva comunitat educativa que és la de tot el país i de més enllà, alumnat, famílies i tutors, professorat, mestres, PAS, personal de suport imprescindible i mal pagat… A totes les que obrim les escoles, avui, demà i sempre. I sobretot a totes les que ho volem fer en condicions per tal que l’escola esdevingui educadora de persones crítiques i lliures, iguals en drets socials individuals i col·lectius, garantia absoluta i real d’igualtat, llibertat i fraternitat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!