Prendre la paraula

jordimartifont

3 de setembre de 2009
0 comentaris

A Margalida

Quan la mort esdevé real i ens arriba amb tota la seva
rotunditat, de qui vivia amb aquell nom amb nosaltres només ens en queda el cos
i allò que va fer mentre era viu, a voltes en forma de coses i d’altres en
forma de records. Material i immaterial es van esvaint i els records esdevenen
cendra que el vent desfà quan bufa amb ganes. Te’n recordes d’ell? Te’n
recordes de tot el que vam riure junts? Tens present aquells ulls que et
miraven i aquella mà que arrelava en la teva? Em deleixo per tornar a tenir-lo!
M’enyoro!

Si convertim només el passat en llàgrimes que cauen
galtes cap avall quan hi fem cap, amb materials o immaterials, aleshores és ben
poc provable que la nostàlgia no sigui res més que això, nostàlgia per
reconfortar-nos quan fem anar el cap o el cor i oblidem el cos. I la música
càlida d’aquell moment ressona en el “Vas volar sens dir res deixant-nos només
el cant del teu riure”.

Si no som cadàvers que es rebolquen en els records i
davant dels peus hi tenim camins per fer o per inventar, aleshores tinguem clar
que fer exercicis de memòria ens serà complicat i alhora alliçonador. Complicat
perquè si recordem qui posava en qüestió qui manava pel sol fet que manava, és
ben lògic que recuperar aquesta crítica topi frontalment amb els manaires
d’ara. I qui mana pot fer oblidar qui el qüestionava o pot continuar la tasca
silent que amb mà ferma fa córrer la goma d’esborrar per tot allò que no li
sigui plaent des de la seva actualitat.

Si “el seu cos sovint ens creix a les venes en llegir el
seu gest escrit per parets que ploren la història”, tingueu por de la memòria,
perquè qui mana la blasmarà i en farà escarni. Sigui qui sigui. Tenen centenars
de paraules per fer-ho i posats a passar-hi l’estona no dubteu que s’hi aplicaran
i hi posaran tota la seva traça. En saben un munt de fer oblidar.

Que no ens aturi, doncs, el silenci dels poderosos que
volen continuar sent-ho i perden les nits enviant brigades de neteja per tal de
mantenir impol·lutes les parets de places i carrers on amb lletres grans i
clares Margalida encara “crida el nom del teu amant, bandera negra al cor”. “I
que amb aquesta cançó reneixi el seu crit per camps, mars i boscos, i que sigui
el seu nom com l’ombra fidel que és nostra tothora”.

Arxiu adjunt: La columna a la Directa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!