Prendre la paraula

Podem esperar dies i més dies a casa veient per la televisió com el govern de la dreta espanyola del Partit Popular, amb el prescindible però impagable suport de la dreta catalana de CiU, aprova més lleis i fa més pactes destinats bàsicament a fixar l’autoritat de l’Estat en tots els àmbits de la nostra vida privada i fer més difícils -si no impossibles- les minses llibertats civils que encara tenim. La llista és immensa: LSSI, Llei d’Estrangeria, Llei seca per als joves, videovigilància, etc. (Continua)

Podem assistir callats a les estadístiques d’aturats i d’accidents laborals, en unes quantitats que resultarien inaguantables si no fos perquè només són notícia una vegada a l’any i l’endemà que es donen ja s’han oblidat sepultades per palades d’altres notícies o successos diversos.

Podem assistir impotents com a espectadors a la descomposició de tot un sistema de protecció social creat per les treballadores i els treballadors i que assegura l’educació, la sanitat i les comunicacions a tothom i veure com el canvien per un altre en què els amics dels polítics que manen es folren amb privatitzacions a manta i quan tot peta -com a l’Argentina- tomben el cap envers un altre costat i hi demanen insistentment més policia i exèrcit per restablir el seu ordre d’espoli i explotació.

Podem creure’ns les mentides que diuen que la droga, el terrorisme i la «inseguretat ciutadana» són els nostres principals problemes i no utilitzar el cap per buscar solucions graduals i lògiques a aquests «problemes» com podrien ser la legalització de totes les drogues amb la conseqüent desaparició de les màfies; un Tribunal Penal Internacional que alliberi els Estats Units de la «pesada» feina de fer de xèrif mundial per tenir a ratlla els dolents del món; i l’aprovació d’una renda bàsica per a tothom per garantir el dret a l’existència que els papers diuen que tenim… i esperar a veure què passa.

Podem creure’ns que els culpables dels nostres mals són «els immigrants», que diu la tele que tenim «el problema de la immigració». I tancar els ulls davant la realitat que ens diu que sempre paga poca roba i als qui manen de veritat, els qui tenen els diners, els interessa molt i molt que els treballadors, vinguem d’on vinguem, ens barallem entre nosaltres mentre ells es van folrant a nivell mundial, sense cap estúpid problema de religió, raça i altres mentides mediàtiques.

Podem assumir que l’arrodoniment de preus a l’alça amb l’arribada de l’euro ha possibilitat (màgia Borràs) que, segons les dades oficials, l’IPC fins i tot baixi i pensem que els miracles no són patrimoni exclusiu de l’Església Catòlica i des del cel ens beneeixen a totes i tots per ser tan babaus com els que manen creuen que som.

Podem queixar-nos als bars i a casa i viure la neurosi d’acceptar-ho tot en nom de la pau social i de l’oasi que ens diuen que vivim i en què hem de continuar volent viure si volem ser feliços com anissos.

Podem fer tot això o decidir que volem ser protagonistes de la nostra vida i de tot el que la condiciona, ja; i no només triar la marca de xampú o de telèfon mòbil que diuen a la tele que ens dóna més «llibertat». Hi ha un altre camí i no volem ni podem oblidar-ho. Un camí que arrenca de la base, que és complex i difícil però que, al llarg dels dos darrers segles, és l’únic que ens ha donat els fruits de més llibertat, més igualtat i més solidaritat. És un camí que ara pot semblar impossible gràcies, sobretot, a la feina desmobilitzadora dels mitjans de comunicació, autèntics promotors i altaveus del «no hi ha res a fer». És el camí de l’autoorganització, de la no delegació i de mirar-nos els uns als altres, sumar forces i treballar, treballar dur per preparar una altra manera de fer les coses, una altra manera de lluitar i d’enfrontar-nos al robatori organitzat que les nostres vides pateixen dia sí i dia també.

A les empreses i al carrer, des dels moviments socials i des dels individus, des del nostre lloc de treball i des de la nostra condició de ciutadans, cada dia més, la proposta de canvis en l’estat actual de coses arriba a més gent i, des de determinats sectors de la societat, es dibuixa com a clara la possibilitat de prendre un altre cop la paraula, sense intermediaris ni mitjancers que l’únic que fan, a més de cobrar, és transmetre paraules esmorteïdes del desencant cada cop més general als seus amos.

Torna a ser l’hora de parlar amb paraules gruixudes, amb insistència, amb paraules que es converteixin en fets, amb fets que poden i han de donar un tomb a la situació general a través, per exemple, d’una vaga que cal que sigui, també, general. Una vaga general, el 20 de juny, també convocada des de la diversitat i la complicitat entre milers de petites organitzacions i individus, coordinats de baix cap a dalt, sense dirigismes. Aquest pot ser un bon camí i cal explorar-lo per tornar a prendre la paraula, fer-nos sentir amb veu amplificada i trencar, encara que només sigui per un dia per començar, la paret de l’intolerant silenci dels anyells submisos que ara ens ennuega la veu quan volem parlar sobre qualsevol cosa que no sigui l’«Operación Trumfo».