Feia temps que no escoltava els Led Zeppelin i en fa tres, de dies, que una cedé me’ls fa sonar al cotxe, de viatge entre Tarragona i Marçà. I escoltant-los un cop i un altre he recorregut novament els camins d’aquesta cançó, que són, com els del senyor que no tinc, inescrutables. Escoltar-la m’ha fet
Aquest és el darrer cop que la revista “Illacrua” surt al carrer, almenys tal com la coneixem fins ara, i ho fa amb un número especial que recull un resum resumit del que ha passat aquests darrers divuit anys en l’àmbit dels movimernts socials als Països Catalans. I la bona notícia és que es dissol
<!– /* Style Definitions */ p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal {mso-style-parent:””; margin:0cm; margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:12.0pt; font-family:”Times New Roman”; mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;} @page Section1 {size:595.3pt 841.9pt; margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm; mso-header-margin:35.4pt; mso-footer-margin:35.4pt; mso-paper-source:0;} div.Section1 {page:Section1;} –> La imatge no és massa coneguda perquè només la veu qui treballa dins de les aules d’escoles i instituts d’aquest país, però
“No sé si l’amor és la prova de l’existència de Déu o si l’amor és Déu” li diu David, el pare, a Minus, el fill, quan aquest li manifesta els seus dubtes sobre l’existència de Déu. La seva germana Karin ha embogit i ha demanat ser ingressada a un psiquiàtric. Ella creu en Déu i
Buscant i remenant al iutub hi he trobat això. És d’aquelles constatacions que no fan falta però que asseguren que les paraules i els pensaments que tens (que el Puntí és segurament un dels genis musicals més grans dels Països Catalans en els darrers deu anys) no són desencertats.
<!– /* Style Definitions */ p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal {mso-style-parent:””; margin:0cm; margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:12.0pt; font-family:”Times New Roman”; mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;} @page Section1 {size:595.3pt 841.9pt; margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm; mso-header-margin:35.4pt; mso-footer-margin:35.4pt; mso-paper-source:0;} div.Section1 {page:Section1;} –> La Rosa Roig és la pedagoga més important i destacada que ha donat mai el Priorat. Marçalenca de naixement, ens podem apropar
Escolto per primera vegada l’“Homenatge a Apel·les Fenosa” de l’Ovidi Montllor. Fins a avui l’havia sentit però no hi havia perdut massa temps en ell, tot i que des que vaig treballar per primer cop al Vendrell vaig posar en el mapa de preferències artístiques aquest escultor de formes fràgils i alhora rotundes. La seva
Lo Roig recita un poema propi. Polipoesia en dèiem fa uns anys…
Avui, a la secció Mail Obert del Vilaweb, el David Fernández hi escrivia això: Avui, passades les deu del matí, ben bé set anys després del tancament d’Egunkaria, Martxelo Otamendi, Iñaki Uria, Joan Mari Torrealdai, Xabier Oleaga i Txema Auzmendi seuran a la banqueta dels acusats del cau d’excepció que mai no ha deixat de
(Aquest és el text que vaig escriure i que inclou l’Agenda Llibertària d’enguany, que podeu aconseguir aquí) Ens en sortirem de construir un discurs on hi puguem viure totes i tots? Decididament, no. No si no canviem moltes de les actituds actuals que amb ni un bri d’elegància es passegen com a polls ressuscitats per
La cosa va si a l’Autònoma els estudiants llibertaris organitzen unes jornades sobre pobles, llengües i anarquisme. Va perquè serà també d’aquí d’on sortirà el foc que ha de fer noves brases. Esperem que aquest cop no calgui esdevenir cendra perquè algun prehistoriador ens digui, d’aquí a X anys, que hi va haver foc. Que
<!– /* Style Definitions */ p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal {mso-style-parent:””; margin:0cm; margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:12.0pt; font-family:”Times New Roman”; mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;} @page Section1 {size:595.3pt 841.9pt; margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm; mso-header-margin:35.4pt; mso-footer-margin:35.4pt; mso-paper-source:0;} div.Section1 {page:Section1;} –> “Lligat et tinc, lligat al capçal, et pego i et pego, fins a veure’t sagnar. Cop rere cop, es comença a aixecar,
(Així explico la fusió de les revistes de les CGT de Catalunya i Balears en aquest primer número comú)Amb aquest número de la revista “Papers”… Amb aquest número de la revista “Catalunya”… Amb aquest número de les revistes “Catalunya” i “Papers”… Amb aquest número de la revista “Papers”-“Catalunya”… Digueu-ho com vulgueu… Amb aquest número de
Avui ha arribat l’hora. Finalment la revista “Catalunya” que jo figura que coordino però que fa un munt de gent més (poc munt però munt al cap i a la fi) es fon i ho fa amb el “Papers” de Balears. Les CGT de Balears i de Catalunya tindrem revista conjunta i les tindrem des
Més sovintque no vull,boires del capamaguen la llum lluentai esdevé ermala tanca dels plors,de flors i morts a dojocolgats de gatsque es diverteixenllençant esgarrapadesque de tan fondescouen molt.I no canto com parloni tusso com moconi corro com escuponi cago com respironi somio com viscperò tot alhora fa l’efecte sense afecteque sóc:munt de pusque esperatrobar aixoplucenmig