Prendre la paraula

Eines per a infectar

Joan Teran

Contrapoder, autoorganització autònoma de
l’Estat i del capital, resistència, desobediència i finalment enfrontament amb
la imposició i la injustícia, acumulació de forces, cultura de insubmissió i de
lluita, construcció del jo personal i del jo col·lectiu, del nosaltres, en la
transmissió del coneixement, en la crítica de l’ordre existent per a la seva
subversió. En definitiva, construcció de noves formes de relacions socials
alliberadores i combat contra unes altres d’opressives, les del capitalisme, el
patriarcat i l’imperialisme. Crec que aquest és el contingut de la infectació
que necessitem, o com a mínim, així l’entenc jo. La infectació (feliç troballa,
aquesta paraula) és allò que transcendeix les banderes i els seus colors, que
al capdavall no són sinó elaboracions simbòliques (a les que no cal que ningú
hi renunciï), que representen els nostres respectius projectes de societat, i
que embolcallen el moll de l’os de la nostra identitat combativa.

La infectació va més enllà de la nostra
afiliació i de la tradició política i combativa que hem mamat i es manifesta
quan ens reconeixem en el mateix costat del conflicte. És, per tant, un estat
de la consciència que es deriva d’un fet objectiu, d’una correlació de forces
(opressiva) en la qual, de sobte, ens sentim implicats i solidaris.

La infectació té unes eines, uns
catalitzadors que poden ser immediats. És quan passen coses que han de passar i
davant les quals hem de respondre com podem. A vegades ho fem millor, altres vegades
pitjor. Sempre, però, ens quedem amb feina pendent. En Franki, per exemple,
encara no dorm a casa. L’ombra del transvasament encara és vigent, i la MAT
encara no s’ha aturat. La directiva de l’apartheid i de la vergonya ja està
aprovada, les 65 hores de jornada laboral amenacen i el “no” irlandès serà
segurament insuficient per aturar la imposició del Tractat de Lisboa que ho ha
de legitimar tot. “I més, senyora, i més!”.

Però hi ha altres catalitzadors de la
infectació, els que bastim entre tots dia a dia i que en són un element
fonamental, necessari. A més, tenen l’avantatge que, si ens hi posem, podem
contribuir a fer més efectives les nostres lluites. De la mateixa manera que la
televisió i Internet, els mitjans de comunicació de masses per excel·lència,
generen realitats virtuals més certes que la mateixa realitat (Guy Debord), els
petits mitjans de comunicació popular també poden ajudar a donar cos a unes
altres realitats molt més necessàries: les que neixen de les nostres lluites
quotidianes. I que ens permeten, per una vegada, portar la iniciativa. A través
d’aquests mitjans vinculem, enllacem i ajudem a donar un sentit global a les
iniciatives que qüestionen els plans del poder allà on es manifesten. En la
mesura que aquests mitjans es distribueixen i són llegits, i cada vegada ho són
més, ajudem que les lluites disperses es coneguin entre elles primer, després
es reconeguin mútuament i, més endavant, siguin un exemple per a noves lluites
més fortes, més arrelades.

Sens dubte, quan alguns dels mitjans que
promouen aquesta idea de comunicació popular es van ajuntar per donar a
conèixer la lluita dels autobuseros de Barcelona, van contribuir importantment
a sembrar la llavor de noves lluites que vindran. És cert que la llavor la van
generar els treballadors que van lluitar i guanyar i el moviment de solidaritat
que els va recolzar. La llavor estava en el seu exemple de dignitat i de
fermesa.

La lluita està al carrer, als llocs de
treball, als centres d’estudi i també en els de lleure. Si hem de ser sistemàtics,
diré que la lluita comença a casa. Però malament infectarem si no aprenem a
comunicar-nos i a bastir i recolzar les eines que ens han de permetre fer-ho
cada vegada millor.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!