Prendre la paraula

Victòria!

Joan
Canela

Crec,
sincerament, que els moviments socials revolucionaris –per dir-ho d’alguna
forma– tenim un problema greu amb les victòries.

Part
d’aquesta aversió té a veure amb el llegat de l’esquerra clàssica, que va estar
proclamant victòries increïbles fins al dia abans d’ésser definitivament
esclafada. Òbviament el triomfalisme no duu enlloc. Però el derrotisme tampoc.
I a vegades sembla que ens instal·lem en aquest segon.

Arran
de la fi del conflicte dels dos dies vaig sentir una companya assegurant que
“no li venia de gust” aquest acord. Em vaig quedar amb les ganes de
preguntar-li quin seria l’acord que la deixaria satisfeta, però m’ho puc
imaginar: dos dies festius incondicionals, retirada de totes les causes,
indemnització per les agressions policials i de l’empresa i l’alcalde
reconeixent la seva derrota per la televisió. Naturalment, això mai hagués
passat. Era totalment impossible, sobretot el darrer punt. I aquest és, en la
meva opinió el més important.

Si
esperem que l’enemic ens reconegui les nostres victòries ja podem començar a
seure. Un polític mai reconeix la derrota –només cal veure una nit electoral–,
és una qüestió de manual, així que haurem d’aprendre a reconèixer-les nosaltres
mateixes. Perquè és important tenir victòries. Pel nostre estat d’ànim i per
demostrar al conjunt de la població que lluitar serveix. I de victòries potser
no en tenim gaires, però en tenim.

Ara
mateix penso en dues: la supressió del servei militar obligatori i
l’equiparació dels treballadors d’ETT als convenis de cada sector. Segurament
molta gent que llegeixi això pensarà que tampoc n’hi ha per tant. I és cert, ni
l’exèrcit ni les ETT s’han abolit, però també ho és aquests dos fets van
millorar les condicions de vida de milions de persones i van passar gràcies a
la lluita radical, il·legal i incondicional i no per cap negociació en seu
parlamentària. Perquè, realment algú es creu que l’exèrcit hagués acceptat la
seva professionalització d’una forma tan vergonyant i caòtica sense la pressió
de milers d’insubmisos i de centenars de milers d’objectors? I per què la
patronal hauria acceptat renunciar als milers de milions de plusvàlua que va
significar la primera llei d’ETT sinó fos perquè cada dia les seves oficines
eren apedregades, bloquejades, pintades, ocupades o cremades?

Potser
aquests exemples són una mica antics, però els he escollit per dos motius: mai
els reivindiquem –i per tant renunciem a explicar a les beneficiades d’aquelles
lluites les raons del seu benefici– i perquè van ser fruit d’una lluita
caòtica, quasi espontània, de base, de molta gent que va decidir caminar en la
mateixa direcció sense esperar l’ordre d’avançar. Gent molt diferent en les
seves formes d’actuar i organitzar-se però que cooperant –infectant-se– va ser
capaç de derrotar dues de les institucions més poderoses que existeixen. Tot un
exemple.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!