Em deia el Xavi Rojals l’altre dia que com era que no havia posat la Infectació de l’Emili Cortavitarte. I jo només li podia respondre que m’havia confós. Així era. L’Emili ha estat un dels infectadors principals a la CGT de Catalunya, per això l'”avantguarda patètica d’il·lumninats” (quina gran definició que un dia glossaré!) no li perdona que obrís l’organització al món. Per això nosaltres pensem que el que va fer aleshores no només estava bé sinó que cal repetir-ho i incrementar-ho.

Infectació i confluència

Emili Cortavitarte Carral

El terme infectació pot tenir molts matisos. Jo escriuré sobre la infectació com a barreja d’idees, mètodes, experiències i actuacions que es pot produir en un determinat moment històric entre persones i/o organitzacions que provenen de referències històriques i ideològiques i que tenen pràctiques i espais d’intervenció diferents.

Per a mi el sindicalisme és un dels primers moviments socials de l’època contemporània i hauria de continuar tenint aquest senyal d’identitat (en comptes de convertir-se en un grup de poder burocratitzat, proper als poders polítics i econòmics i facilitador de la transmissió de les idees dominants entre la classe treballadora) alhora que es relaciona amb normalitat i freqüència i cerca aliances amb d’altres: feminisme, pacifisme i antimilitarisme, ecologisme, moviment veïnal, antiglobalització…

Des de la meva vinculació fonamental al moviment sindical he viscut experiències personals i organitzatives que m’han aportat molt i que són un exemple d’infectació i confluència: la campanya Bases fora, contra l’energia nuclear, per les 35 hores, la marxa contra l’atur i la precarietat, en defensa dels serveis públics, aturem la guerra, fòrum socials antiglobalització, plataforma contra el tancament d’empreses…

En aquestes campanyes, plataformes, accions, trobades, manifestacions (i moltes altres que no oblido) hem confluït persones de diferents organitzacions i moviments socials, de diverses sensibilitats, amb experiències no comunes en molts casos i, no obstant, s’ha sabut i s’ha pogut crear una dinàmica col·lectiva (amb els seus problemes sens dubte) que ens ha permès a tots i totes avançar de tal manera que no ho haguessin fet (en la nostra individualitat o en les nostres organitzacions o moviments) mai.

El Anuario de movimientos sociales que coordinen Pedro Ibarra i Elena Grau  (que publiquen des de l’any 2000 Betiko Fundazioa i Icaria) és un exemple més de com donar a conèixer les experiències concretes o amplies, des de la perspectiva de cada moviment social, de com posar-les en comú i establir ponts de coneixement i diàleg.

Malauradament aquestes oportunitats de confluència i infectació són esporàdiques i en èpoques de reflux de la contestació, de la rebel·lia i dels moviments alternatius es dóna una mena de retorn a la llar, a la forma organitzativa propera i amb poques o nul·les discrepàncies. Un retorn als receptaris, a les consignes fetes, a la priorització de l’organització o del grup per sobre de les seves propostes i accions d’abast col·lectiu, de la interacció amb d’altres que de ben segur tenen un bon grapat d’objectius comuns.

Cal, per part de les persones més inquietes, la recerca d’espais i accions comunes, els debats oberts, la pràctica d’una empatia sincera respecte dels altres perquè l’autocomplaença és enemiga de l’evolució i la uniformitat, fictícia o obligada, contrària a la revolució.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!