Prendre la paraula

Jiménez Villarejo diu que “tortura és la suprema expessió de la barbàrie per part de l’Estat”. Ho diu a “Silenci, aquí es tortura”, un reportatge de la Laia Alsina, la Mariona Ortiz i la Núria Piera, fet al 2007 a partir de testimonis de maltractaments i tortures en l’actual règim democràtic espanyol.

El reportatge, en format dvd, es reparteix com a regal per a les i els subscriptors del setmanari “Directa”, l’acabo de veure i crec que cal compartir-lo i parlar-ne.

La narradora no apareix en cap moment i només de tant en tant, sobretot al final, se’ns donen algunes dades per tal que coneguem una miqueta més el panorama general i les situacions de les persones incomunicades i torturades a l’Estat en els darrers temps. És per això que la història ens la conten els mateixos protagonistes, en una hàbil organització de les imatges que mai arriba a fer-se pesada ni cau en la buidor o el sensacionalisme. Hi parlen l’Unai, el Jordi, la Nekane, el Dani, l’Amaia, l’Iker, el Juancar, l’Eva… i el que expliquen té unes constants que es repeteixen en tots els casos: la impunitat dels torturadors, la incredulitat de la societat i dels torturats mateixos i la por que els queda a repetir, ells o algun conegut, la mala experiència.
El reportatge parla de coses molt greus, inadmissibles. I aquestes no passen en un règim totalitari sinó en un estat formalment democràtic com és el Regne d’Espanya. I això no passa fa mil anys sinó ara mateix. Passa a Torà i al País Basc, passa enmig del silenci mediàtic i, més greu encara, enmig del silenci de les persones properes que, en algun cas, no s’acaben de creure que això sigui possible.
Per això “Silenci, aquí es tortura” és un reportatge necessari que cal visionar en colla, en grup, i comentar-lo després, perquè només hi ha una manera de vèncer el terror i aquesta no és altra que parlar-ne en veu alta i assumir que, tot i que sigui possible, els qui el practiquin mai més tindran la impunitat que dóna el silenci.