Prendre la paraula

jordimartifont

31 de juliol de 2007
1 comentari

El ‘Catalunya’ als “Temps indòcils” de l’Agustí Pons

En la seva monumental Història de la premsa catalana, Tasis-Torrent expliquen: "Un altre diari català del temps de la guerra és Catalunya, diari de la nit, que és l’òrgan regional de la Confederació Nacional del Treball. Començà la seva publicació el 22 de febrer de 1937, amb quatre pàgines a set columnes. (…) Redactaven Catalunya, sota la direcció d’Eusebi C. Carbó, un grup de militants de la CNT reunits en gran part entorn de la figura respectada de Joan Peiró. Tot i que aquest diari català no va tenir gaire vida (el darrer número és el 72, de 15 de maig de 1937) és molt interessant, per tal com constitueix el primer esforç de la central sindicalista per posar-se en contace amb els treballadors catalans emprant la llengua catalana".

"A principis de 1977, uns quants militants llibertaris de la CNT es van proposar recuperar Catalunya. Entre altres persones que figuren en el col·lectiu promotor de la revista trobem el capellà Josep Dalmau, l’historiador Manuel Cruells, que, tanmateix, provenia d’Estat Català; Josep Serra Estruch, que arribaria a ser director de l’Escola Municipal de Cinema de l’ajuntament de Barcelona; el metge Josep Reguant, futur biògraf de Josep Lluís Vila Capdevila, Caracremada; el sindicalista Agustí Oset, i Josep Costa Font, entre altres persones. Aglutinava, per dir-ho d’alguna manera, el sector més catalanista i moderat de la CNT, i en un moment donat del projecte jo m’hi vaig incorporar. Ens reuníem en un pis vell i ample del passatge de la Pau situat darrere de la plaça Medinacelli, on la CNT tenia un dels seus locals centrals. D’una vella carpeta on diu, en retolador negre, "Documentació llibertària", he tret ara, en el moment d’escriure aqust llibre, tres números de la revista, editats amb ciclostil. El primer porta data del  6 de maig, i el mateix subtítol que en la primera etapa: "Òrgan regional de la Confederació Nacional del Treball." Els números 3 i 4, que, sorprenentment porten data de març i maig del 1977, duen un subtítol força diferent "Revista d’opinió confederal." En aquests dos números s’hi publiquen articles sobre l’Escola Moderna -signats per la Comissió Pedagògica del Sindicat de l’Ensenyament de Barcelona-, una entrevista amb Josep Peirats, un còmic que ocupa dues pàgines i documents teòrics sobre els Fronts Llibertaris de Barri i sobre diverses experiències anarquistes a Itàlia. Si fa no fa per la mateixa època, Ramon Barnils, el meu company de l’Escola de Periodisme del CICF, va assumir la direcció de Solidaridad Obrera. Ell se’n va sortir; jo, no. Jo volia fer del Catalunya una espècie de Triunfo, la revista que passava pel túrmix marxista les pel·lícules més interessants que s’estrenaven, les obres teatrals més polèmiques. M’imaginava que a la revista analitzaríem les pel·lícules del suís Alan Tanner, que aleshores començava a posar-se de moda, des d’una perspectiva diguem-ne llibertària, o que estudaríem la figura de Ramon Llull com si es tractés d’un dels precursors de l’acció directa: escrivia per convertir, tot i que ell sabia que no hi havia cap condició objectiva que ho fes possible. (…) Els meus plans, però, i els dels meus companys, topaven amb una realitat prosaica: no teníem diners…"

Aquest és una part del text que Agustí Pons dedica a "Temps indòcils", publicat per Angle Editorial, a la revista Catalunya que ara fem una altra gent des de la CGT. Les lectures d’aquest estiu m’aporten descobriments com aquest, de quan tothom que no era marxista era anarquista (o franquista) i alguns volien canviar-ho tot. En el llibre es narra el desenvolupament posterior de projectes i de moltes altres coses. No per això sinó sobretot perquè està, en la seva major part, ben escrit i resulta interessant, us el recomano, sobretot els retrats del personal que corria pel Noticiero Universal quan l’Agustí hi va entrar, un capítol boníssim.

  1.     la frase final és la més divertida i descriptiva de les realitats permanents en el temps: (…) Els meus plans, però, i els dels meus companys, topaven amb una realitat prosaica: no teníem diners…"
    És curiós com hi han coses que no canvien, malgrat els anys. No sé si és tant un problema de calers com de manca de recursos i de penya que s’ho curri.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!