Prendre la paraula
jordimartifont
Aquest bloc comença a fer por tanta policia i iniciàtics, així que el mudarem amb un poema de l’Estellés que sempre reconforta:
Els Amants
La carn vol carn.
Ausiàs March
"No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs."
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
un dels millors poemes,
visceral i alhora sensible
Jordi,
M’ha agradat molt la frase de l’Ausiàs. Encara vivim en una societat molt retrògrada, sobretot als pobles xicotets, en la qual es culpa el desig de la carn com a eina dels mals morals. El poema de l’Estellés, excel·lent. Me’l faig propi i li dedico a la meva dona: no hi ha a Campredó dos amants com nosaltres, car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs. Prefereixo parlar de carn que de Saura! Gran progre! Per acabar, estem de centenari i un poema d’amor de Cid i Mulet publicat el 1934.
CANÇÓ D’AMOR
Fou a la tarda quan el sol moria
Dalt de la carena, suau, lentament,
Quan l’amor cantava amb dolça harmonia
Les notes més belles d’un cant transparent.
I tu m’escoltaves, sospès al bleixar
Del teu cor, on hi niava la més dolça passió,
Què és bella la vida quan saps estimar,
Què bell és el cant quan saps la cançó!
I jo t’ofrenava, llavors, la vida,
I et deia follies i encetava il·lusions.
La cançó més bella i més amorosida
Fou la que et parlava de flors i petons.
Tot reia en nosaltres i fou primavera
Vessant de garlandes i encisos d’amor.
Tot just aleshores naixqué la primera
Cançó d’esperances sense ombra d’enyor.
I avui que la vida se’ns mostra serena,
Que tot, en nosaltres es torna dolçor,
El cor que batega de joia ben plena,
Mormola, amb veu dolça una cançó d’amor.
Una abraçada,
emigdi
Oh, adoro aquest poema! i adoro tota l’obra d’Estellés, un dels meus poetes més estimats. És una combinació única de passió i melangia, d’amor carnal i desesperança pel que es perd. Poc poetes poden ser tan sincers i tan directes a la vegada…
Gràcies company!
I tens raó, segurament. La vida sense combat, és vida? La vida sense amor, és vida? Com n’és d’apassionant viure!