Publicat al número 28 de la revista "Catalunya".
No cal citar ningú, cap autoritat intel.lectual, per saber què s?amaga darrere d?aquestes cinc lletres. Més enllà de les tortures, dels maltractaments, de les agressions i les vexacions de tot tipus que el context facilita i fomenta, gairebé sempre unidireccionalment, dels funcionaris cap als presos, hi ha una argumentació que apunta molt més enllà i que mai no es pot oblidar per discutir o decidir si aquesta és o no és una de les paraules que cal fer desaparèixer del nostre diccionari del futur.
Deixant de banda la pena de mort ?aplicada pels estats o per qualsevol altre pseudodéu- prendre la llibertat de moviments és l?atemptat màxim que es pot fer actualment contra una persona mentre no descobreixin ?i no tardaran massa- com prendre?ns la llibertat de pensament. I aquesta és la pena a què el nostre meravellós món condemna els dissidents de qualsevol mena. No, no parlo només de presos polítics sinó que em refereixo també als presos mal anomenats comuns, mal anomenats perquè la presó és conseqüència directa d?una manera de veure el món, d?una forma política d?organitzar les desigualtats socials, de defensar la propietat privada i l?explotació d?unes persones per part d?unes altres que són les bases reals del món en què vivim i del sistema econòmic, social i cultural que patim. La presó és l?amenaça constant que tenim els pobres perquè no sortim, saltant-nos les normes que han imposat els rics, del nostre rol social d?assalariats, aturats, precaris o mendicaires. La marginació a què ens aboquen la societat de classes i la societat jeràrquica és el camí més fàcil per acabar tancat entre quatre parets. Per això, en les societats on el coixí que ofereixen els serveis socials (que en la majoria dels casos no són més que una altra forma de control de la pobresa) ha desaparegut, com passa als Estats Units per exemple, les presons són plenes a vessar, perquè els dissidents socials hi fan cap inevitablement quan no es resignen al paper que se?ls ha donat, quan no el segueixen al peu de la lletra, se n?inventen un de nou o senzillament el desconeixen.
La vaga de fam dels presos en lluita que s?ha viscut a les presons de l?Estat espanyol durant el desembre passat ha estat un clar exemple d?aquesta manipulació mediàtica de què sempre parlem en abstracte però que moltes vegades, com aquesta, veiem patentitzada. El silenci ha estat la tònica general dels mitjans oficials i fins i tot d?alguns d?alternatius… i això no pot ser. Perquè les seves demandes són les nostres, són les nostres quan diuen que s?ha de suprimir el règim FIES i qualsevol aïllament, són les nostres quan volen acabar amb la dispersió dels presos i són les nostres quan exigeixen que es treguin de les presons els malalts terminals i els qui hagin complert vint anys de condemna. Tot això en un horitzó que ha de contemplar l?abolició de la presó i de les mentides que ens expliquen sobre la resinserció, en el marc d?una societat sense classes ni jerarquies, que tingui la voluntat de solucionar els seus conflictes amb el diàleg i no amb la repressió.
Cal triar d?una vegada, perquè fer d?equilibrista és una bona mania per als polítics però té molt poc a veure amb les persones que estem per la transformació social, per la justícia, la solidaritat i la llibertat, per l?anarquia en definitiva. Estem amb qui aplica la crueltat que l?Estat ha dissenyat per anul.lar les persones que posen en dubte, a vegades tan sols amb la seva existència, la societat que patim o amb qui vol acabar amb els FIES, les cel.les i, en definitiva, amb aquest model social que ha dissenyat la presó com a ?solució? als seus problemes de descontrol de la xusma? O resumint encara més: un carceller és un obrer? Jo ja he triat resposta i aquesta és no!!!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!