Prendre la paraula

Publicat al número 60 de la revista "Catalunya".

Nació: tercera persona del passat en espanyol, nombre singular (si caieu en al trampa de no voler afrontar el tema que ara ens pertoca i que jo toco, tot i que de passada, en aquestes quatre ratlles de text). Una abstracció, segons uns, mancada de qualsevol tipus de raó ?els enraonats que parlen i viuen per la raó- de ser i el motiu de la seva vida per  a altres -una mica poc vitals,  cal dir-ho, aquests últims.

            Una nació es defineix pel que més ràbia us faci, és a dir, pel que bonament trieu. I no ho dic jo només, sinó una mirada ràpida a les motivacions que porten els humans a identificar-se amb altres éssers humans i a formar agrupacions que a vegades tenen una concreció política (en estats) i d?altres no, però que d?una manera o altra existeixen. En el nostre cas, el cas català per a qui encara no ho hagi entès, la llengua n?és el nervi, la pedra angular damunt la qual es construeix tota la resta, que no és massa però que sí que té algunes constants que cal recordar. I entre aquestes constants, la que em sembla més important és, sense cap mena de dubte, la voluntat de ser, la implicació de cada un dels individus, a través de la pròpia decisió, de formar part d?una col·lectivitat que es dota d?uns referents comuns, una abstracció de la seva realitat comuna i representacions de les seves formes de viure diverses, és a dir, unes formes culturals compartides.

            Els cotums, els colors de la pell i les institucions canvien, es barregen i fineixen, per sort, però en aquest tros de món hi perviu una llengua que és única -com totes les altres- i, per tant, insubstituible, la llengua catalana. Una llengua en procés de minorització per part dels estats a on es parla, perquè en llengua, com en moltes altres coses, els estats són tan potents que en poden dictaminar l?esplendor o la mort, el seu creixement i el seu soterrament. I, evidentment, contribuir a alguna de les intencions dels estats en aquest aspecte és ajudar-los a fer-se més forts i a donar-los la legitimitat que sempre els neguem. L?exemple europeu n?és un cas ben clar, ja que la Unió Europea és només una altra forma d?estat: el català, amb onze milions de parlants potencials i més de set de reals, no apareix com a llengua oficial de la Unió Europea perquè no té un estat al darrere quan sí que hi apareixen altres llengües amb molts menys parlants, insisteixo, amb molts menys.

Li cal Estat a una nació per sobreviure? Doncs el que li cal és no tenir-ne en contra i el que és clar és que la nació catalana (la que parla català i per tant té membres pels territoris que van de Perpinyà a Alacant i de Fraga a Maó, a més de l?Alguer) en té no un sinó uns quants en contra: l?espanyol, el francès, l?italià i, en certa manera, també l?andorrà. Cada un d?ells d?una forma o formes diferents però amb al complicitat de ser formes de poder disposades a homogeneitzar… per dominar millor.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!