Prendre la paraula

jordimartifont

3 de febrer de 2007
1 comentari

Multitud (1)_28

Publicat al número 52 de la revista "Catalunya".

Dues-centes persones mortes i més de 1.500 ferits van ser la tràgica factura que el terrorisme internacional va passar al Govern d?Aznar per la seva participació entusiasta a la invasió i ocupació militar d?Iraq. Un cop més, els terroristes sense uniforme van assassinar gent de la nostra, treballadores i treballadors sense cap mena de relació amb la guerra. Els morts de Madrid som els mateixos morts que hi ha a l?Iraq, els mateixos que hi ha a Palestina, els mateixos que hi ha al País Basc. Allò que els militars ?uniformats o no- anomenen població civil i, per tant, assassinats per terroristes, portin uniforme o no.

L?endemà vam omplir places i carrers de pobles i ciutats, a les dotze del migdia les treballadores i els treballadors i per la tarda-nit tothom i totdon. La gent vam tornar a caminar passant dels seus lemes estúpids i, en alguns llocs, fent fora els representants del partit de la guerra de les mobilitzacions que ells mateixos havien volgut manipular afegint el lema ?per la constitució? al que va ser una simple i profunda mostra de dol expressada en massa per la gent.

            Els manaires del PP no en tenien prou i, davant les eleccions que s?havien de produir diumenge dia 14 van voler rendibilitzar tant com fos possible la possibilitat que ETA fos la responsable de l?esgarrifós atemptat dels trens de Madrid. Quan tots els mitjans de comunicació europeus i les diverses i fonamentals xarxes de contrainformació atribuïen a al-Qaida l?atemptat, el Govern del PP continuava parlant d?ETA i insistint en la seva campanya d??estàs amb mi ?i amb tot el que jo digui- o estàs contra mi?. Una campanya que ells creien que els portaria ien si res no canviava- a guanyar les eleccions davant d?un PSOE que s?havia convertit feia molt de temps en una simple sucursal del seu maquiavèlic discurs.

            Els partits lligats de mans i cames per la prudència i la jornada de reflexió, oferien els ministres i candidats del PP, Acebes, Zaplana i Rajoy, el camí net i clar per aconseguir una nova majoria absoluta que els portaria a quatre anys més de dictadura no formal però real. Calia fer quelcom.

            I ho vam fer. Vam sortir al carrer a dir-los, un cop més, que no ens els crèiem, que la seva obsessió per enviar-nos a morir i a matar a l?Iraq ha portat les bombes fins a Madrid i ens ha fet més vulnerables, més fràgils, el punt de mira d?uns altres assassins en nom d?un altre motiu resplendent.

            A les persones que vam sortit el carrer dissabte 13 de març per la nit no ens va manar sortir ningú. Ningú no ens va obligar i ni tan sols seduir per fer-ho. Ningú ho va decidir per nosaltres, ningú ens va manar. Som part d?awuella xarxa sense centre, sense cap, sense jerarquies… que deien les zapatistes. Tot i així, coincidíem que calia sortir, malgrat la legalitat, malgrat la possibilitat que els violents ens violentessin. La desobediència era el nostre deure com a persones. I vam ser multitud, democràcia en moviment, tot això que alguns italians formulen i nosaltres fem. No massa sinó multitud.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!