Publicat al número 44 de la revista "Catalunya".
Xavier Sala Martín, ultraliberal i modern -o això es creu ell quan apareix per "La nostra" teletrès a pontificar sobre els avantatges de deixar la nostra vida a mercè de l’empresa privada, per tal que la nostra salut, el nostre ensenyament i el dels nostres fills (els qui en tinguin) i el transport siguin cada cop "millors i de més bona qualitat". La realitat el desmenteix dia sí i dia també, però com tots els ultres del pensament del poder, ell atribueix els desajustaments només a una "insuficient liberalització" de l’economia, a una privatització no prou decidida i a una intervenció del sector públic en l’economia que cal combatre fins a fer-ne taula rasa. Sala Martín ho té clar, cal privatitzar-ho tot i que l’Estat redueixi al mínim la seva intervenció en l’economia fins a fer-se pràcticament fonedís.
Hi estem plenament d’acord, l’Estat ha de desaparèixer; l’Estat sí, però no l’ensenyament gratuït per a tothom (ni concertat ni privat), la sanitat pública i gratuïta (cada cop menys), el transport reequilibrador del territori (el que encara en queda), la xarxa de comunicacions al servei de totes i tots (per allò del TAV i la línia del XIX del costat)…
No, Sala Martín no és llibertari, si de cas lliberticida, perquè la seva societat somiada (que de fet té models on ell mateix veu mentre fa de professor universitari als Estats Units) és la que no renuncia al control social a través de la violència, la que utilitza els exèrcits per controlar qui no es plega a les exigències del mercat i privatitzar ràpidament tot el conquerit, la que deixa la intermediació social a la policia i aplica els cops per fer callar qui protesta. El Xavier és, en resum, un dels economistes que des dels Estats Units d’Amèrica (ens diu antiamericans als que no pensem com ell, pobre imbècil -i això no és un insult sinó una descripció utilitzant significats de diccionari no matussers-) envien el seu baf arreu de la terra dels homes i les dones pensant que l’ésser humà ha de viure sotmès als capricis d’altres éssers humans, que es diuen especuladors o explotadors o qualsevol altra paraula "de moda" però que ell bateja com a emprenedors i empresaris. Dintre dels seus capricis d’organització social -capricis generadors d’increïbles beneficis per a qui no treballa, cal no oblidar-ho-, n’hi ha un que no apareix gairebé mai en les seves descripcions de la societat de somni. N’hi ha un que en la societat capitalista que ell i d’altres han dissenyat no és res més que un "dany colateral" qualsevol, sense massa importància: l’exclusió i les persones que la pateixen. En una societat que només enfoca els vencedors, en la guerra diària del capital contra les persones, els exclosos no apareixen mai, ni en els mitjans de comunicació ni en els llibres econòmics del Sala Martín. Quan lliguem el pensament de Sala Martín a les conseqüències que provoquen en la majoria, les seves corbates perdran la lluentor i els colors amb que ara sembla sir-nos: "admireu-me, imbècils, justifico qui us roba la sang i continueu rient-me les gràcies!".
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
et felicito per aquest article… ahir, navegant pels blocs de vilaweb, vaig veure que n’hi havia un que tenia el link a la pàgina del sala i martín. A més, també deia que seria un dels propers premis nobel d’economia i em va donar la sensació com si s’enorgullís d’això… em vaig deprimir una mica… però per sort encara hi ha gent crítica… gràcies!