El 2006, nosaltres, els sindicalistes revolucionaris, defensem les 35 hores com a objectiu tàctic dintre d?una estratègia global de repartiment del treball i de la riquesa. Fa més de cent anys, un dels líders del socialisme francès, Paul Lafargue, defensava un màxim de tres hores diàries de treball.
?El dret a la peresa?
Paul Lafargue
Llibres de l?Índex
El 2006, nosaltres, els sindicalistes revolucionaris, defensem les 35 hores com a objectiu tàctic dintre d?una estratègia global de repartiment del treball i de la riquesa. Fa més de cent anys, un dels líders del socialisme francès, Paul Lafargue, defensava un màxim de tres hores diàries de treball dins d?una estratègia que avantposava l?oci al treball com a objectiu de la classe obrera. Curiós, no! Continuem caminant cap a enrere com els crancs.
Lafargue defensava aquest objectiu en una obra que ha esdevingut clàssica entre els textos socialistes, ?El dret a la peresa?, molt interessant de llegir enmig de l?actual debat (debat?) sobre la reducció de la jornada laboral. I és interessant perquè pot contribuir a treure teranyines d?alguns caps que continuen entestats a posar tanques al camp, obrint un debat que cada cop es troba a faltar més (serà que ja ningú no hi creu) i cada cop és més necessari: revolució?, reforma?, per fer què? ?El dret a la peresa? ho diu clar: ?el proletariat, traint els seus instints, ignorant la seva missió històrica, s?ha deixat pervertir pel dogma del treball. El seu càstig ha estat dur i terrible. Totes les misèries individuals i socials provenen de la seva passió pel treball?. A final de segle, la missió històrica del proletariat continua intacta: acabar amb el treball i reivindicar la peresa, el descans, la festa, la cultura, tot allò que ens fa humans i contribueix al nostre creixement com a persones, exactament tot allò que fan els rics de veritat. ?A la societat capitalista, el treball és la causa de tota degeneració intel.lectual, de tota deformació orgànica?.
Apassionat per la tecnologia que havia d?alliberar l?ésser humà, contrari de la sobreproducció i altres aberracions capitalistes, Lafargue i la seva obra no poden estar exempts de crítiques perquè també inclou alguns tòpics que hauria fet bé d?estalviar-se. El socialista francès, tot i provenir i viure immers en el món marxista (tant per ideologia com per referents ideològics o vida personal ja que es va casar amb la Laura Marx, filla del Karl), no era massa ben vist entre molts dels ideòlegs marxistes de l?època a causa, entre altres coses, de la seva poca propensió a no seguir el dogma i de moltes de les seves defenses de conceptes antagònics als de l?obrerisme de sempre. Els anarquistes, sobretot els de l?Estat espanyol, l?odiaven a mort perquè una part de la seva vida la va passar conspirant en cercles obrers espanyols per tal d?assegurar la supremacia marxista davant dels majoritaris a l?época aquí, que eren els bakuninistes; tot i així, gent com Anselmo Lorenzo el tingueren sempre com un veritable company de pensament. Així doncs, un personatge complex, com ha de ser, i un llibre per llegir i regirar-se el pensament, sempre des d?una actitud crítica.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!