Prendre la paraula
jordimartifont
Dimecres 8 de novembre del 2006, la sala militar del Tribunal Suprem va desestimar el recurs de revisió del consell de guerra sumaríssim que va condemnar a pena de mort l?anarcosindicalista Joan Peiró.
Dimecres 8 de novembre del 2006, la sala militar del Tribunal Suprem va desestimar el recurs de revisió del consell de guerra sumaríssim que va condemnar a pena de mort l?anarcosindicalista Joan Peiró. El líder de la CNT va ser afusellat al camp de futbol de Paterna el 1942 pels vencedors de la guerra que va seguir el cop d?estat de 1936. Aquesta guerra i els seus vencedors van establir un règim jurídic que anul?lar els seus precedents republicà i revolucionari, un règim jurídic que l?actual democràcia monàrquica no es va atrevir a esborrar. És per això que l?única manera de tirar enrere les sentències que van condemnar a mort homes com Peiró -és revisant-les en el moment que es pot aportar una nova prova que en el judici o no es va presentar o no va ser tinguda en compte. Així, no es nega la legitimitat de les lleis franquistes ?pena de mort per un ?delicte de rebel·lió? segons el codi militar de 1940- sinó una mala aplicació d?aquestes. Al sindicalista se?l va condemnar per uns fets ocorreguts de 1936 a 1939 amb unes lleis que van entrar en vigor el 1940, és a dir que el delicte que li imputaven no ho era en els anys en què ell l?hauria fet. Però més enllà d?aquest desajustament, el que ens hauríem de preguntar és com pot ser que se?n mantingui la validesa avui. La resposta és ben clara: transició i no ruptura.
Que tingui vergonya qui n?hagi de tenir. Si algú encara es creu el mentider Zapatero i la seva voluntat de fer una Llei de la memòria història que restitueixi l?honor a les víctimes del franquisme, que es llegeixi la sentència que va portar a mort a Peiró i que avui continua sent perfectament legal
Ara bé, els despropòsits no s?acaben aquí, la sentència de no acceptació de la revisió acaba dient que si bé el codi militar és del 40 i els delictes imputats del 36 al 39, el ban franquista del 28 de juliol del 1936 de declaració d?estat de guerra ja deia que el ?govern legítim? segons els qui jutjarien Peiró el 1942 era el del jou i les fletxes…
Ángel Calderón Cerezo, Agustín Corrales Elizondo i Javier Juliani Hernán són els tres redactors de la sentència de no revisió, però els que van permetre la transició als setanta i els que han votat l?actual Llei de memòria històrica en són els veritables ?responsables?. Gràcies a ells, Franco no ha mort i els seus deixebles han tornat a afusellar Peiró, ara des de la sala militar del Tribunal Suprem.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Però també a mi em sembla que de vegades anem amb la flor a la mà. Què volíem? Què hauríem guanyat amb tot això?
En la meva opinió aquest procés podia servir per dues coses: en primer lloc per una indemnització moral (i a poder ser, econòmica) per la família. Cosa que si no es fa la revisió, doncs ho tenen malament :-/
I en segon lloc per tal de rentar la cara a toooota la gent que s’ha apuntat al carro de les revisions de procesos franquistes, del Parlament cap avall. Aquesta operació obvia que alguns d’aquells que ara demanen sovint aquestes revisions van legitimar al seu moment la reforma política que permet que aquesta simpàtica gent justifiqui segons quines coses. A mi em fa molta ràbia que gent que es va rentar les mans quan la mort del Puig Antich (que era un quinqui, Montilla dixit a l’època -i què si ho hagués estat, dic jo-) ara demanin la revisió del procés mentre pixen colònia amb aquesta democràcia de la srta. Pepis.
I a més una altra cosa. Les revisions d’aquests procesos es fan segons la legislació franquista que era la vigent a l’època, provant de trobar defectes de forma, o mostrant que no aplicaven la irretroactivitat de les lleis. Però això diria que no és el què volem. Com a mínim, en qualsevol cas, diria que allò què volem (em sembla) és que reconeguin que les seves lleis eren profundament injustes i pròpies d’un régim feixista, que aquelles execucions van ser potser ajustades a aquell dret però injustificables en qualsevol cas. Un dret, que entre d’altres coses permetia que fossin tribunals militars els que jutjessin coses que mai no haurien d’haver jutjat.
És paradoxal que precisament tornin a sentenciar a un senyor que, possiblement si els nostres haguéssin guanyat, hauria intercedit per les seves vides. Que no tot va ser tant maco a la nostra banda, i que precisament ell, en Peiró, ho denuncià i provar de solucionar-ho.
En resum, molt penós tot plegat.