Prendre la paraula

George Orwell descrivia a «1984» els diversos procediments del Gran Germà per controlar el present reconstruint constantment la història dels seus súbdits.

George Orwell descrivia a «1984» els diversos procediments del Gran Germà per controlar el present reconstruint constantment la història dels seus súbdits. La seva novel·la anava evidentment dirigida a desemmascarar els mecanismes de control que l?estalinisme estava desenvolupant a la URSS i que posaven en perill la credibilitat de la Revolució Socialista a tot el món, de la qual Orwell era un ferm defensor. Des d?aleshores, les vacunes contra les manipulacions històriques per part de qui mana no han deixat de créixer i multiplicar-se. Tot i així, davant alguns fets concrets de la nostra realitat més immediata no puc estar de preguntar-me si encara hem de buscar-ne més, si encara hem de trobar-ne més, si encara ens manquen vacunes contra la manipulació en forma d?oblit per no passar a ser uns perfectes ignorants del nostre passat o d?una part d?aquest.

Hi ha un personatge que ha passat «desapercebut» per al govern progressista de la ciutat de reus format per PSC, ERC i IC-V. És el cas de Joan Garcia Oliver, un dels principals caps visibles de la Confederació Nacional del Treball a nivell estatal i destacat «polític», amb totes les contradiccions que aquesta paraula arrossega aplicada a un anarquista, durant els anys de la República i, sobretot, de la Revolució i la Guerra Civil, quan va arribar a ser el cap visible del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya i posteriorment el ministre de Justícia del Govern de l?Estat amb Largo Caballero.

De classe obrera

Nascut el 19 de gener de 1902 a Reus, Joan Garcia Oliver era fill d’un paleta, en una família tan pobra que als 8 anys ja es va veure obligat a treballar per deixar de patir gana i als setze, es va traslladar a Barcelona per buscar-se la vida, principalment treballant com a cambrer, una professió que ja havia exercit a Reus durant una quants anys. A Barcelona, ràpidament va ser empresonat a la Model per les seves activitats en el si del sindicat majoritari dels obrers catalans, la Confederació Nacional del Treball (CNT). L?any següent, amb només 18 anys, la CNT el va enviar a Reus en qualitat de representant clandestí per estendre l?organització i consolidar les estructures confederals al Camp, el Priorat i la Ribera d?Ebre.   Defensor sempre de l?enfrontament directe amb el Poder, no dubtà al llarg de la seva vida a participar en grups d?acció directa com Los Solidarios i Nosotros ?amb Durruti i Ascaso- en uns anys en què els terroristes pagats per la patronal catalana organitzats en l?autoanoment Sindicat Lliure es van dedicar a assassinar tants dirigents obrers com van poder.

                        Entre atemptats, persecucions, tortures i presó, la seva vida va anar adquirint caires èpics entre els obrers de Catalunya i, aviat, també entre els de la resta de l?Estat que veien en el sindicalisme revolucionari i en les accions d?homes com Garcia Oliver i Durruti una possibilitat d?enfrontament a un sistema que perpetuava segles de domini i explotació.

                        En un dels seus exilis, a París, entrà en contacte amb Francesc Macià, qui va oferir-li responsabilitats militars màximes en la revolta que projectava des de l’exili amb una invasió de Catalunya per Prats de Molló per tal de proclamar la República Catalana. El de Reus va dir-li que ell no es veia com a cap d?un exèrcit i que un antimilitarista com ell a l?únic a què es podia disposar era a organitzar un sistema de guerrilles. Estant-se a París mateix, hi preparà un atemptat contra els reis d’Espanya que hi anaven de visita, però va ser descobert i s?acabà refugiat a Brussel.les. Quan tornava clandestinament a l’Estat espanyol, el van detenir i va ser enviat al penal de Burgos, on proclamà la República amb els altres presos amotinats el dia abans que es fes de forma oficial, el 14 d’abril del 1931.

Anarcosindicalista

La seva proposta d?organització social es va anar configurant durant aquests anys dins del que ell anomenava comunisme llibertari, un programa anarquista que la CNT assumiria com a propi al Congrés de Saragossa el 1936 però que, abans, ja s?havia intentar aplicar a través d?aixecaments diversos a Fígols i el Baix Llobregat, en experiències revolucionàries que van ser aixafades amb sang per l?exèrcit. Dins la CNT, la seva postura va passar a ser majoritària malgrat els trencaments que va suposar, sobretot amb el grup dels anomenats Trentistes, encapçalats per Joan Peiró i Ángel Pestaña, que finalment tornarien a les files de la Confederació just abans de la Guerra Civil. Garcia Oliver pensava que una Revolució consistia en trencar tots els frens (jurídic, polític, econòmic…), el que enviava la societat cap a l?infinit, quelcom semblant a la bogeria, i que la feina dels revolucionaris era precisament la de tenir preparats els nous frens, convertint-se aleshores necessàriament en reaccionaris, no en contrarevolucionaris, amb noves propostes de família, de justícia, política…

                        L?1 de maig de 1936, segons explica a les seves memòries, ell mateix va crear la bandera roja i nega, que seria el símbol des d’aleshores de l’anarcosindicalisme. Davant l?arribada al poder de règims feixistes i nazis a Europa i la previsible caiguda de l?Estat espanyol en una dictadura militar de la mateixa índole, Garcia Oliver promogué els anomenats quadres de defensa confederal, organitzats per a pràctiques paramilitars que ell anomenava «Gimnàstica revolucionària» i que servirien en el futur per fer front a l?aixecament feixista que els anarquistes veien molt proper. 

                        Però quan la figura de Garcia Oliver pren la seva més gran volada és a partir del 19 de juliol de 1936. És aleshores quan, després de la sublevació militar al Marroc, el poble es fa l?amo del carrer a Barcelona i ell pot dir la frase que tota la vida havia volgut dir: «Amb l?exèrcit, sí que es pot». Davant la situació de domini total anarcosindicalista, el de Reus proposa a la Confederació «anar per totes», és a dir implantar el comunisme llibertari. Però ni el sindicat ni tan sols la FAI no el segueixen i prefereixen crear un òrgan de gestió de la Revolució que inclourà els partits d?esquerra i catalanistes junt amb els sindicats obrers i camperols, és el Comitè de Milícies Antifeixistes. Garcia Oliver és el cervell d?aquesta solució que, de fet, durarà només uns mesos però que a poc a poc va organitzant la vida a Catalunya durant els primers mesos de la Revolució i de la Guerra.

Un expresidiari ministre de justícia

Al novembre del 1936, Garcia Oliver és nomenat ministre de Justícia de la República espanyola. Havia passat prop de 14 anys de la seva vida empresonat, durant els quals, a base de molta lectura, s?havia convertí en un expert de qüestions jurídiques. Però el nomenament no va agradar a gairebé ningú. Per una banda, el Moviment Llibertari veia traïda la seva tradicional oposició a l?Estat amb l?entrada d?un dels seus membres més destacats en el govern, mentre que, per l?altra, els republicans moderats no entenien com un expresidiari com ell podia ser ara el nou ministre de Justícia.

                        El seu pas per Ministeri va ser dels que deixen petjada ja que en el poc temps que hi va ser va fer una profunda reforma judicial. Així, va fer una llei per facilitar l?adopció a l?acte d?infants orfes a conseqüència de la guerra, un tràmit que en aquell moment podia arribar a durar fins a deu anys; va donar la nacionalitat espanyola als jueus sefardites, perseguits per Hitler; va legalitzar tots els matrimonis que s?havien fet al marge de la llei; va donar igualtat real jurídica als homes i a les dones, que fins aleshores no era total; va regular els tribunals populars; va eliminar els antecedents policials per delictes polítics; i va crear alternatives a la presó com a forma de càstig per als transgressors de la llei, amb la creació de ciutats penitenciàries per als presos comuns i camps de treball per als polítics. En el seu discurs d?obertura de l?any judicial de 1937, va justificar les seves estades a la presó durant la dictadura, la monarquia i la república dient que ?els bisbes, els generals, els milionaris, en fi, tota aquesta xurma que s?ha aixecat contra l?Espanya popular i proletària, mai no van anar a presidi. Ha passat el que havia de passar: que el presidi, la presó, el pres, s?ha aixecat en contra dels seus carcellers majors, en contra dels qui a través de tots els temps ens van tenir oprimits i ens van haver de jutjar?.

                        La seva estada al capdavant del Ministeri es va acabar amb els Fets de Maig del 37, durant els quals va ser un dels dirigents cenetistes, junt amb Frederica Montseny, que va aconseguir acabar amb els enfrontaments a la rereguarda entre comunistes i anarquistes.

                        Després dels Fets de Maig, amb la CNT molt tocada, refusà ser el nou conseller de Serveis Socials de la Generalitat, càrrec per al qual ja havia estat nomenat. Tornà a dedicar-se plenament a les tasques d?organitzar el sindicat, preparant un pla per dotar els anarquistes andalusos d?armes per tal que organitzessin una guerrilla amb el nom de Los Camboiros a la rereguarda franquista, un pla que no li va ser aprovat.

                        Lluità fins al darrer moment i, un cop perduda la guerra, continuà l?hostigament contra el franquisme i contra Franco a través de la CNT i d?una organització específica anomenada Defensa Interior. Es va exiliar a Suècia i, finalment, va establir-se a Mèxic, a Guadalajara, on va morir el 1980. La seva darrera obra tingué forma de llibre. L?editorial Ruedo Ibérico li publicà les seves memòries sota el títol de ?El eco de los pasos?, sis-centes cinquanta pàgines de vivències subjectives però també autocrítiques avui també oblidades en un oblit que cada cop és més incomprensible.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!