Prendre la paraula

L’Agnès Toda em va convidar a escriure a La Revista del Centre de Lectura un text al voltant de la pandèmia a partir d’una creació artística, d’una fotografia, en aquest cas de la Vanessa Pey, la fotògrafa catalana l’obra de la qual admiro més. El resultat és aquest:

Green Bound Dawn / Verd i verda

Verd i verda

Jordi Martí Font

Parlàvem de lluny estant, amb un to somort més propi d’un enterrament que no pas d’una festa major. I divagàvem sobre colors, que si la llum del blanc, la foscor del negre, i el verd que simbolitza la vida i el seu retorn, i el taronja… el butà. També rèiem. Rèiem molt. La mort i la degeneració també són verdes, tan verdes com Osiris: de la mort, déu; …i el nostre déu de la mort. Ja sé que em direu no sé què de la resurrecció però no crec en contes per a xiquets, ni en ximpleries per a ximples, no crec en falòrnies de les que a doctrina expliquen darrere portes closes pagades per tothom. No hi crec.

…Pla a El quadern gris, l’Agència Fabra i «el soldado de Nápoles», Boccaccio i el Decameró, i Pasolini, Bruegel i El triomf de la mort, o la Dansa de la mort, dom Felice, Poe i La màscara de la mort roja, Creepy amb Sutton i Auraleon, La caiguda de la casa Husher, Naomi Klein i La doctrina del xoc davant Milton Friedman, Alan Moore i V de Vendetta, Mary Shelley i The Last Man, Polidori i El vampir, Dràcula, Frankenstein o el Prometeu modern…

Ja sabem que ara ja no, és clar, perquè ara som en un altre moment. Però ara no, també, perquè hem vist un cop més passar pels carrers la mort desvestida de totes les robes amb què tan sovint l’hem abillat. Nua de sudaris, alliberada de dalla, freturosa de ballar reggaeton i trap mentre ressona, cada diumenge, a la residència, «Si tu me dices ven…» I com en el llarg període de temps en què els vells déus ja no hi eren i el nou cristià no havia arribat a ser-hi, s’estenien rumors, mentides i mort. Al cap i a la fi, la mort no necessita cap presentació quan arriba.

…«Hi ha incrèduls que no donen fe a cap miracle.» Daniel Defoe i El diari de l’any de la pesta, Jaume Ferran Clua, «llimonada sulfúrica» amb Robert Robert a Un tros de paper, Tucídides i la plaga d’Atenes, i Pèricles… Menudències, Llunas i El viatge a Múrcia, Pere d’Alcàntara i El cordó de la vila, Thomas Mann i La mort a Venècia, amb Visconti, Max Roqueta i La recerca de Pendariès, o Jordi Pau i Roigé al Priorat…

Darrere dels vidres de la finestra, veus com passa el cotxe de morts, ràpid i sense aturar-se. Segurament l’has vist tu sol perquè a les tres de la matinada al març ningú no s’està darrere dels vidres esperant què s’hi veu o què hi ha. Has vist el cotxe gris fosc i veus com l’herba que creix també és verda. Perquè va ploure fa un mes, va repetir funció fa quinze dies i del xàfec de por en fa tres. Així qualsevol no esdevé rotundament verda si aquest és el seu color. Verd de vida, de pluja i d’herba, estantís i permanent fins que el sol l’assequi i la manca d’aigua la porti, també, a la mort.

…Fracastoro i De contagione, Kircher i In Scrutinium Pestis, García Márquez i la Rebeca de Cent anys de solitud (la pesta de l’insomni i de l’oblit), Francesco Petrarca i la Laura del Cançoner, però sobretotJoan Alcover i Cap al tard: «L’endemà de la diada de Reis, va morir la seva filla Teresa Alcover Pujol, malalta de tuberculosi; el 14 de juliol de 1905, Pere, de 21 anys, moria de tifus; i el 6 de març de 1919, van morir, en un sol dia, a Palma Maria Alcover de Haro, de 20 anys, i a Barcelona, Gaietà Alcover Pujol, als 33 anys, com a conseqüència de l’epidèmia de grip. Tuberculosi, tifus i la grip del 18»…

Des de la finestra estant, vosaltres que sempre us heu distingit per resar i ser a la vora de qui resa, heu deixat anar cants a la mort un rere l’altre. Dèieu que el confinament no previndria la infecció en el futur i que si bé ara la gent estava morint això no significava que no estiguéssiu fent tot el que podíeu. Us aplaudíeu quan explicàveu que el virus era sota control tant com es pot controlar un virus i que la mala feina que fins aleshores havíeu fet era un gran treball.

…Victor Klemperer i Lingua Tertii Imperii, l’Assaig sobre la ceguesa de Saramago, Jack London i La pesta escarlata, i sant Sebastià i sant Roc i el gos, Jaume d’Agramunt i Lluís Alcanyís en Regiments de preservació de la pestilència, Pepe Sales era Alexandre el Gran, Albert Camus i La pesta, Bram Stoker i Dràcula, Susan Sontag i La malaltia i les seves metàfores, Sòfocles i Èdip Rei i Salvador Espriu i Laia…

Més encara ens vàreu fer riure quan oferíreu 30.000 monedes d’or a qui cacés el virus, «dead or alive», mentre afirmàveu, com a dades per tenir en compte a l’hora de buscar-lo, que era roig i tenia punxes al cap. Com qualsevol àngel caigut, com qualsevol dimoni gros. Com es pot ser tan refotudament criminal? Com es pot manar tant i des de fa tant amb tanta mala intenció i tan barroerament?

…Tuberculosi, Walter Scott, Poe, Balzac o Maupassant, les germanes Brontë, Novalis, Schiller, Keats, Walt Whitman, Becquer o Alfred Jarry, Gavrilo Princip de la Jove Bòsnia, Jaume Brossa, Apollinaire, Klimt i Edmond Rostand, i tu i jo…

Fa tant de temps que sé que per esborrar el verd cal rebentar totes les cadenes i petar tots els candaus que ja he perdut el compte dels dies i les nits que ho sé. I, per fer-ho, primer cal esborrar el calendari, aturar els rellotges i deixar de viure en funció de l’horari i passar a fer-ho segons el sol i la lluna. Quan el temps passa lliscant i no és res més que temps, ni obligació, ni límit, ni una sofisticada manera de controlar-nos, és on es troba el lloc primer de la nostra llibertat, l’indret segur on la pesta no té permesa la vida que és la nostra mort.

…Salvat-Papasseit, Màrius Torres, Rosselló-Pòrcel, Joaquim Folguera, Blai Bonet, Caterina Albert, Miquel Bauçà, El ángel exterminador de Buñuel, Autosuficiencia de Parálisis Permanente, Els misteris de Marsella deZola, Maquiavel i la seva Descripció de la pesta de Florència de l’any 1527, Marcel Schwob i El rei de la màscara d’or, i Shakespeare escrivint, amb febre i sense menjar, El rei Lear, Macbeth i Antoni i Cleopatra…

S’ha de cremar tot allò que hagi estat en contacte amb els infectats i un cop mort el malalt cal recollir les seves robes, mobles i altres objectes i llençar-ho tot al foc, que ho purifiqui. El fum del foc no ha de tenir permès agafar la direcció de cap zona habitada i l’habitació dels morts cal pintar-la de color blanc, tal com totes les altres parets de la casa, i enrajolar-ne el terra de bell nou. Per acabar enrajolant la Terra de dalt a baix.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!