Prendre la paraula

jordimartifont

26 de setembre de 2020
0 comentaris

26-09-2017: Alguns anarquismes i el moment actual a Catalunya

[Article publicat al meu darrer llibre: “Visca la Terra i visca l’Anarquia, 2. De l’1 d’octubre al 2020” i escrit el 26 de setembre de 2017]

26 de setembre de 2017
Alguns anarquismes i el moment actual a Catalunya

La setmana passada, mentre presentava “Visca la Terra i visca l’Anarquia” junt amb companys autors d'”Anarquisme i alliberament nacional” i “Per canviar-ho tot” al Camp de l’Arpa, en un acte-debat que portava per títol «L’anarquisme i l’alliberament nacional» organitzat per l’Oca Negra, una noia feia una reflexió que fa dies que em fa pensar. Deia ella que es trobava com un estruç que havia viscut els darrers anys amb el cap sota terra, que com a anarquista havia participat en multitud de mobilitzacions i lluites però que la lluita nacional intentava no mirar-la ni veure-la per no preguntar-se coses i, sobretot, arribat l’actual moment, contestar-se què calia fer. Afegia que tenia ben clar que havia d’estar amb el poble, al costat del seu poble i del dret que aquest tenia a decidir-ho tot.

I així és i així ha estat. Hi ha hagut col·lectius i individualitats anarquistes que des de fa dècades defensàvem i defensem que la lluita nacional és una lluita que té a veure amb les llibertàries tant com qualsevol altra però, a més, aquesta pot ser la lluita necessària per aconseguir dissoldre poders que ens ofeguen com a persones dia sí i dia també, si hi som….

Ens hi referíem i en parlàvem i els «capellans» de l’ortodòxia anarquista (sí, també n’hi ha) afirmaven que érem productes petitburgesos i que no sabíem de què parlàvem, que mai l’anarquisme havia participat en les lluites d’alliberament nacional. Oblidava la defensa de l’alliberament dels pobles eslaus davant de Rússia que feia Bakunin, la Ucraïna de Majno, el juliol del 36 aquí, Chiapas, el Kurdistan i molt més que ara no cap aquí. Alguns «capellans» tenien ben clar que el seu lloc en el món era Espanya, malgrat ho neguessin si els ho deies, i altres defugien qualsevol lloc seu en el món; aquests darrers eren ben poquets, tot s’ha de dir.

Alguns ens hem dedicat a explicar que aquestes falses afirmacions que diuen que «això és una mobilització burgesa», o que «els anarquistes no podem reclamar la creació d’un nou estat» o que «no volem més fronteres» poc tenen a veure amb les lluites nacionals que nosaltres defensem, i més que mai quan aquestes venen des de baix. Hem tret la pols a Cels Gomis, Llunas, Seguí, «La Tramontana», Cortiella, Guanyavents, Mas-Gomery, Fàbregas, el Col·lectiu Icària o Recerca Autònoma. Ens hem dedicat a esperonar Negres Tempestes, els blocs negres, Catarko i qualsevol que entengués que la lluita d’alliberament nacional pot ser també una lluita llibertària.

Perquè arribats al cap del carrer, queda ben clar que aquesta mobilització, li pesi a qui li pesi, no és producte d’una burgesia que ha decidit enviar el poble treballador a fer-li la feina bruta de construir un nou estat més dominador que l’actual. La mobilització que estem vivint és conseqüència de milers, desenes de milers, centenars de milers, i milions de persones que han decidit dir prou i han passat a mobilitzar-se. I ja em disculpareu però només les classes populars, i sobretot la treballadora, tenim tants membres…

La cosa ha canviat. En els darrers dies i setmanes hem vist com des de molt diverses sensibilitats anarquistes no deixaven d’aparèixer textos a favor del referèndum, de l’autodeterminació anant més enllà del referèndum i contra l’actual repressió de l’estat i la reculada de drets. Només al voltant del 9-N havíem assistit a una proliferació de textos i preses de posicions com aquesta i crec que és i serà molt positiu que les llibertàries opinem sobre aquest moment. Hem tingut textos i comunicats d’Embat, de la Federació Anarquista de Catalunya, d’ateneus i col·lectius diversos, de les diverses CNT i de la CGT confederal, de Catalunya i de moltes federacions, sindicats i seccions sindicals. Són textos que obren portes diverses i tenen mirades allunyades en molts casos de les que normalment els mitjans catalunyesos fan córrer, alhora que entre ells són coincidents en temes bàsics com la no acceptació de la dominació.

No cal dir que a cada una de les mobilitzacions de els darreres setmanes hi ha anarquistes, alguns fent munt i d’altres a primera fila, defensant seus de partits o organitzant les respostes al carrer, anarquistes i gent del 15M malgrat alguns patrioters demanen on són els que hi són des del primer dia. I aquesta és la força d’aquest moviment, que més enllà de les preses de posició sense solta i volta a què estem acostumats en els temes referents a la lluita nacional quan aquesta ha esdevingut part de les lluites de carrer la presència de qui sempre combat al carrer, de mil formes diverses i ara prioritzant l’acció directa no violenta, també hi és. Hi érem, hi som i hi serem. No totes ni tots, però tampoc cal. Que cadascú es faci amo dels seus propis actes i esdevingui, si li ve de gust – ami m’hi ve més que mai- subjecte col·lectiu entesta a canviar-ho tot i no delegar el poder que tenim com a persones que ens volem lliure.

[El Setembre i Llibertat.cat]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!