Prendre la paraula

«Trencar l’aïllament construint ponts que tu dinamites fins que fem baixar del pedestal els mites» deixen anar At Versaris. Són mots com cops de puny dins del cap, parlant a la raó més que a la picor. Són paraules que mostren i ensenyen, són paraules de les que sonen, són paraules de les que ressonen. Perquè ja fa massa temps que hi som per empassar-nos disfresses radicals que llueixen les revoltes personals quan s’apropen a les col·lectives que en moviment volem canviar-ho tot i subvertir l’actual estat de coses. Sabem del cert que les revoltes que corren per dins, com la de Ferrater a «In Memoriam», individuals i perquè toquen per edat, no busquen canvi social sinó pau interior, descans del neguit que porta aparellat el propi posicionament en el món dels grans, que primer rebutgen i després els és cel.

Barrinen les veus, amb paraules encertades, i diuen que «Si estàs ple de rancor líquid, mira, controla’t les fuites o amb la teva freda calculadora es gelaran. Seran estalactites. Només ets ‘parxes’ i clixés i a més no tens ni punyetera idea del que és no arribar a final de mes.» I contraposen, així, l’ètica i estètica no perquè la primera negui la segona ‘per se’ sinó perquè sovint aquest és el paper que li atorguen.

Se sentiran a dir de tot, perquè quan toques paraules que caminen cap al sagrat, els capellans remuguen… «Alguns em diuen espanyol i altres ‘indepe’, però digues, després qui té arguments de pes? Unitat popular, dieu, que ja s’ha estès? Teniu el cervell malmès i no enteneu res de res, família»… però tenen raó.

(https://www.youtube.com/watch?v=QP4iNhQR5Iw)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!