«Bèstia!, Soc com una bèstia! Tinc ales per volar. Jo em cremo, tot per dins em cremo quan estàs davant.» El reproductor repeteix un cop i un altre la cançó de l’Oriol Tranvia. Ressona la seva veu enmig de la raó que m’allunya de l’animalitat i que a poc a poc és substituïda per la nova concepció de la humanitat, per la bèstia que porto dins, per les bèsties que portem dins i que som. Anirem, avui, de nit, pels carrers de la ciutat a jugar amb pedres, pots de pintura, esprais i estris diversos, tots amb una utilització específica… o sense, als quals ja els la trobarem.
Rebentarem portes i omplirem façanes de consignes, embrutarem els negocis dels rics i direm en esprai ben gran els pecats dels capellans. Pintarem «Llibertat Franki», «Visca l’anarquia» i «Països Catalans: Independència i Revolució» perquè demà, en aixecar-se, els amos deixin de sentir la tranquil·la tranquil·litat que tenen de deixar els seus cotxes d’amos ben aparcats mentre dormen o miren la tele que els explica les mateixes notícies d’ahir. Els ous amb pintura faran la seva feina més enllà de la tanca del seu xalet.
Caminarem per la ciutat com fèiem quan no hi havia tantes càmeres i sentirem dins dels caps els crits de l’Oriol, els nostres crits amanits amb reflexions del nostre costat més salvatge. Prepararem l’enfrontament real mentre simulem que ara ho fem, de dia i de nit. I en la banda sonora, el Tranvia arribarà sempre a temps:
«Qui tingués un misto per tot el món cremar. Bèsties, som com unes bèsties.»
(https://www.youtube.com/watch?v=xIwAgLVD9Cg)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!