#llibrenegre De l’1 de juliol al 9 de setembre de 1916, Joan Salvat-Papasseit, a “Sabadell Federal”: ‘La Nacionalitat i el Socialisme’

De l’1 de juliol al 9 de setembre de 1916, Joan Salvat-Papasseit, a Sabadell Federal

La Nacionalitat i el Socialisme

1
Lo del Nacionalisme és com la religió, deia jo fa pocs dies a un jove bizkaitarra. Si cerquéssim vint homes de sectes oposades -i no fóra difícil de trobar-los-, cap d’ells sabria dir-nos la veritat de Déu. I no obstant, són fanàtics d’allò que s’imaginen, i embruteixen els pobles per a conquerir Estats a la creença llur. També els nacionalistes mostren la seva pàtria com espill de grandeses, i cap sabria dir-nos ço que vol dir la pàtria. Perquè un nacionalista bé pot trobar un Judes dintre del seu fogar, i un amic que l’estimi en terra d’opressors. No obstant, s’estén arreu la flamera de l’odi.

Cas més d’exaltació que de realitat és el Nacionalisme. Que un fort Poder sotmeti una Nació, vol dir que l’ha guanyada? En els destins d’un poble no hi ha res que depengui de cabdills victoriosos ni d’Estats, sinó del mateix poble. I, místics o fanàtics, tots aquells que treballen per a la llibertat comencen a ésser lliures, fins perseguits o presos. És clar que hi ha Nacions -entitats culturals-, quina vida és migrada per culpa de l’Estat, però el Nacionalisme (des del meu punt d’obir abans que tot marxista) no admet acceptació com a problema. El problema social cabdal per a la Humanitat, damunt de tot problema, és el del productor.

En una o altra forma, un país tributari és un país esclau; la llibertat del poble no està en que l’amo sigui natural o «estranger», sinó en que no hi hagi amo. Si una Nació és formada per homes llibertaris no existeix força al món per a dominar-la; si una Nació és formada per homes que no ansien redempcions, què els vindrà de pitjor que no duguin a l’ànima?

El fons de tota lluita, fins guerres religioses i de pàtries, és en les narracions de Màxim Gorki, és en les violències del príncep Kropotkin. La conquesta del pa, heus aquí tot.

Però el Nacionalisme es realitzarà, em solen replicar. I en la Internacional provocarà fortíssimes disputes…
Potser sí, potser sí. (I jo, per altra banda, no hi veig inconvenient en que el Nacionalisme es realitzi, fins pot ser un factor per ésser socialista). Mes crec que ja havem dit, en el Congrés d’Erfurt (1891), lo que calia: «Legislació directa pel poble, mitjançant sempre el dret d’iniciativa i veto. Autonomia administrativa pel poble en l’Estat, la Diputació i el Municipi. Elecció dels funcionaris pel poble; responsabilitat penal d’aquests funcionaris. Votació anyal d’impostos.»

2.- El Cas de Catalunya

De les nacions petites que avui formen l’Espanya, concretes, definides per llur aspiració per «governament propi», n’hi ha dugues: Bascònia i Catalunya. Bascònia es mou tan poc en el sentit aquest que fins i tot els elements nacionalistes usen el castellà en ses propagandes. En Rovira i Virgili ho diu així mateix. A on el moviment té una intensitat viva, violenta a vegades, és a Catalunya. Natural conseqüència d’aquesta aspiració del poble català són dos partits polítics quin lema sembla ésser una mena de Deustchland über Alles. Una dreta, oligàrquica, integrada tan sols per gent de burgesia, per grans capitalistes, que ho agabella tot, les vides dels obrers i les intel·ligències dels que són estudiosos; i una esquerra en fraccions -s’ha fet característic en totes les esquerres fraccionar-se-, que per a distingir-se de la dreta es diu nacionalista-socialista. La denominació de socialista, m’explicava el company Joan Alavedra, encara espanta a molts d’aquest darrer partit. I és que, en realitat, es vol fer compatible lo que és incompatible, des de tot punt de mira. Aquest partit polític tergiversa els conceptes i l’essència d’El Capital d’en Marx.

Deixant de fer història, «el fet nacionalista-socialsita», com el catolicista-socialista, és una aberració. Els qui posen la pàtria damunt la Humanitat, els qui poden a un déu damunt els altars, mai no seran socialistes. Més alt que les banderes i els altars, cobertors de crims i pillatges, estan els que treballen i no poden menjar.
Pel reconeixement d’una Nació vençuda per mitjà de les armes, quan totes les Nacions són filles de violències, no ens hi podem matar; ademés que no es tracta del manament del poble pel poble, sinó del manament d’una classe, com sempre. Dir jo sóc socialista i català és ben grossa heretgia, com és grossa heretgia dir jo sóc socialista d’Alemanya, dir jo sóc socialista d’Anglaterra. (Amb quina cara groga de vergonya tornaran a mirar-se els qui abans de la guerra eren capdavanters del Socialisme… Ah, no el jouaran més el proletariat!)

Si la pàtria vol dir el lloc on estimem i on ens estimen, jo dic que a Catalunya he patit fam, que jo sóc explotat de Catalunya. I sé que arreu del món els treballadors poden parlar així de la terra on l’atzar els ha fet néixer. No deu preocupar-nos doncs el color del vestit, sinó més abrigall per quan l’hivern arribi.

Mes si el cas de Catalunya no és significatiu davant del Socialisme, davant dels socialistes que actuem aquí a Espanya és d’una realitat que no devem distreure de prop nostre.
[Hi falta un fragment, segurament a causa d’una remaquetació apressada de la revista, amb motiu de la censura que va patir aquest número]

seu liberalisme. Si aquest liberalisme sentissin quins defensen la seva autonomia de l’Estat espanyol, és clar que els socialistes poden ser un factor del seu nacionalisme. Aquella dictadura espiritual damunt la Península per l’acció catalana, que, senyalà fa temps Dídac Ruiz, no és pas una ficció. Però cal sapiguer si els directors polítics són així lliberals com ho és el poble.

En cada català hi ha un anarquista, escrigué en Maragall, si bé no ho era ell en cap sentit. Per ésser socialista, pot ser que jo defensi també qualque vegada la Nacionalitat de Catalunya: mes solament per això, per creure que l’autor de Les disperses digués una veritat. Però la pàtria no, la pàtria sota terra.

3.- Els sense-pàtria

Com que no ve d’un crim, ara que el crim és moda o sembla estar de moda, el Govern d’Àustria-Hongria ha fet penjar a en Cesare Battisti. En Cesare Battisti, a qui ningú coneix i de qui tothom parla, era nat a Trentí, comarca italiana que encara forma part de l’Imperi del vell Francesc Josep. Del partit Socialista, i diputat, al començar la guerra s’allistà voluntari en la tropa italiana canviant de sentiment cap al nacionalisme irredemptista. Presoner dels austríacs, ha mort com un heroi del patriotisme, cridant: «Visca la Itàlia!» mentre agonitzava, per haver-se trencat la corda que en l’espai feia ballar son cos.

En la mort d’aquest home, de nou se senten veus en tots indrets: és o no compatible el Socialisme amb el nacionalisme? Quin argument tindran els sense-pàtria? Ja que ens titllen aixins, parlem d’al·lusions.

Direm els sense-pàtria que en Cesare Battisti, que pogué ser un martre per a la llibertat, ha fet un sacrifici ben inútil. I que ha contribuït, sens dubte inconscientment, que amb el seu sacrifici abans li faci dany. Malaguanyat company per a la mala causa… Perquè el Trentí, italià o baix l’Estat austríac, serà oprimit igual.

Tots sabem les accions que senyala la Història al formar-se els Estats: o guerres criminals pactes d’interès. Però que l’interès a l’operar-se això no és en pro del poble també tots ho sabem. El cas dels fills de Trento és particularíssim, puix no poden negar que defensen un amo a canvi d’un altre amo, per quan, com Catalunya i com Irlanda, no desitgen ser amos d’ells mateixos. De veritat us dic que jo no puc capir un socialista així com Battisti. Altrament, molt m’admira la mort d’en Casement, en la vida mirall d’exemples llibertaris, de forta intensitat del Putumayo. Però ell no va arribar a la idea marxista.

L’Estat és un mal pare qui corromp llurs filles per a fer vida innoble. Aquestes -les Nacions- protesten i es rebel·len, per a fer de son cos allò que a elles agradi: però no per lliurar-se’n, d’ésser mercadejades. (Els pactes dels Estats i les nacions casi sempre són pactes amb bandits, i no hi ha una nació que passi sense una altra.)
És que varen juntar-se l’Aragó i Catalunya perquè el proletariat d’aquell temps visqués del benefici, l’exacte benefici, de lo que produïa? Car lo que conqueria el rei En Jaume ho era pel seu braç, pel braç de mils i mils de proletaris, quins morien de fam després de les victòries com abans d’obtenir-les. I fa de bon parlar dels almogàvers, els valents almogàvers, gent ferotge i salvatge, perdularis els més, que tenien l’ofici de fer mal com els soldats del Cid en les terres de moros.

O vegi’s Montenegro. Jo no sé una nació més ambiciosa ni més independent. Poseu-la sota un jou i prompte iniciarà una baralla eterna, sorgirà un Casement o sorgirà un Battisti altra vegada, en nom d’aquella pàtria tota d’ells. I ara els mata i degrada la misèria.

4. Un sentiment que es mor

Aquesta exaltació del patriotisme és com una agonia de l’Europa d’avui davant del Socialisme que s’ha posat en marxa. Res fa al Capitalisme que es matin les nacions i es convulsionin, però li preocupa si el proletariat obté qualque millora. En Cesare Battista, ho repeteixo, era molt més temut actuant de socialista que de nacionalista. Oh, la pàtria! La pàtria heu dit?… La pàtria és sols dels rics, com escrigué l’Hervé abans de la guerra.

Mireu si no: la compren i la venen. Mitjançant l’entrega de 125 milions pels Estats Units, Dinamarca acaba de vendre ses illes de l’Arxipèlag de les Verges, Sant Joan, Sant Tomàs i Santa Creu. Les Antilles fins avui daneses, nord-americanes des d’ara, tenen 360 quilòmetres quadrats i 40.000 habitants. Aquests, naturalment, deixen d’ésser danesos.
O bé jo tinc raó, i ja acaba de dir-se la darrera paraula sobre patriotisme, o jo m’he tornat boig i és una venda infame i criminal. Perquè, es pot jugar amb l’aspiració santa de 40.000 ànimes sempre a punt de morir a la primera crida? Aquí no es tracta ja d’uns quants metres quadrats, es tracta no res menys de que han prostituït un sentiment. I no és res d’això, l’Estat de Dinamarca i el Nord-americà han portat a llurs pobles a la llum: ningú tant com l’Estat es burla de la pàtria i fa d’ella escambell.

Els danesos d’ahir poden estar contents d’aquest canvi de pàtria pel mesquí interès d’uns quants milions o per la imposició d’una altra gran potència? Si estimen Dinamarca i abandonen les illes, què és de la poesia del campanar del poble que repicava amb joia el jorn que van néixer? I què és de la bandera que es veien obligats a fer-li jurament? No pensaran també que, com en temps de Hamlet, hi ha quelcom de podrit a Dinamarca? I per què a Dinamarca solament? A Europa, al món enter que permet tal vergonya. Car ara seran xais d’un altre exèrcit, defensors d’un país nou i d’uns nous interessos, i en nom del patriotisme els menaran.

Un sentiment que és fals i per això pot corrompre’s, o un sentiment que es mor tot i sa exaltació. Almenys al meu entendre: els danesos d’ahir s’han quedat tan tranquils canviant de pàtria, com si haguessin canviat de roba interior. I el món ha trobat bé que es venguin més illes com es venien negres en altres temps. Els negres defensaven a l’amo que tenien fos qui fos; ço és lo que faran els fills d’aquelles illes.

Heu quedat convençuts, senyors nacionalistes-socialistes? És en nom de la pàtria -de la pàtria comprada o que haurien robat-, que ara els Estats Units parlaran a aquest poble. En la vostra inconsciència, si d’aquest fet nasqués un nou irredemptisme, ho trobarien bé i aplaudirien. I ells sols defensarien un Estat que tot lo més que ha fet ha sigut vendre’ls.

5. Pobles-Robinsons…

A un home qui es vantava d’estar en el secret de la filosofia nietzscheana, de comprendre pe-a-pa l’«Així parlava Zaratrusta» -el qual no és del domini de tothom segons em deia-, el vàreig molestar d’aquesta forma: «Digueu, i vós qui sou?». Ja sabeu la resposta: «Jo sóc jo». Com que estava segur de que me les havia amb un carabassó amb potes, i no amb cap filòsof, vaig replicar encara: «Si és cert que vós sou jo, jo aleshores, qui sóc?». Aquesta lleugeresa em valgué una censura, uns quants dies després, d’un que s’ho prengué en sèrio. No n’hi havia per tant, però, posats en el terreny de la serietat, jo segueixo creient que no hi ha al món cap home que sigui d’ell mateix en absolut. I ço que és en l’individu en el sentit moral i espiritual, ho és en les nacions i en els Estats en el material o l’econòmic, que regula les primers moltes vegades. O perquè fins avui, encara homes i pobles lluiten per separat, tot i siguent iguals llurs sentiments i ànsies, una guerra que creiem una superstició dels nostres pares, per lo odiosa i cruenta, és una llaga viva en nostre cor.

Ni ens caldrà repassar a Norman Angell, en «La gran il·lusió», per a poder comprendre que França i Alemanya, per exemple, no es poden prescindir l’una de l’altra a pesar de la guerra. Aquest gloriós Maurice Maeterlink ens ho demostra bé, car essent fill de Bèlgica -i ço ve en apoi meu-, ell és una grandesa francesa i alemanya a la vegada.

Però ens havem donat amos, lleis i presons fins nosaltres mateixos. Hem cregut que l’Estat -ço que ha fet la inconsciència dels humans cosa tan vergonyosa- podia emancipar-nos, si sabíem triar qui havia de regir. I hem deixat que arrelés, amb capa de bondat, la pròpia tirania.

Les funcions de l’Estat, tal com en nostre temps es realitzen, són una sèrie d’errors criminosos. L’Estat és constituït perquè l’individu pugui fruir de plena llibertat, dels Drets de l’home, i no perquè uns altres el puguin enviar al matadero, a presidi o al pal si demana justícia. Ademés que, l’Estat, no té drets sinó deures: el deure de que els drets de l’individu no es vegin menyspreats per cap raó. D’aquí la policia, aquesta institució que, lluny de fer servei als ciutadans, és un ramat de feres famolenques per si cal perseguir-los. Però és perquè l’Estat no fa son deure.

I els pobles dins d’aquest?, afegirà potser més d’un nacionalista. Els pobles són les masses productores disgregades encara. El dia en què els obrers de tot el món pensin més en llurs penes que en complir el desig del Capital ja no existiran pobles: hi haurà el Poble. El Poble, entengui’s bé, sense fronteres; perquè els amos no en tenen, i això que s’hi engreixen com a porcs en el país on viuen.

Tots els nacionalistes, d’aquí Espanya parlen de traspassar el Programa d’en Pi, però abans no han llegit Las Nacionalidades. El programa d’en Pi, que és fins l’admiració dels anarquistes, ells el troben migrat a sa ideologia. Mes esteu convençuts que si s’establís un règim federal a la nostra península tots els nacionalismes caurien de corcoll. Perquè és pa i llibertat lo que exigeix el Poble. Una missió ben gran, aquesta que s’imposa als nostres federals de descobrir el fons nacionalista i de solucionar-lo. Nosaltres, socialistes, els hi haurem d’agrair tot lo que sobre això portin a cap.

Jo no puc conformar-me que en nom de la unitat d’un Estat qualsevol em fermin els grillons de l’esclavatge -això de la unitat és una altra mentida dels nostres assassins-, però tampoc no passo que uns nacionalistes, que són a lo millor malvats burgesos, diguin la veritat als caps que s’ofereixen a llimar-me’ls. Jo no en tinc prou ni gens que el lloc on he nascut tingui un cel blau-vivíssim, si sota d’aquest cel em fueteja al rostre l’estigma sempre afrós del viure amb vilipendi. Desconec el concepte en l’etimologia de la paraula «pàtria», però no desconec que en la realitat vol dir límit de tot, fins de la dignitat dels homes lliures. Cada nacionalista pensa fer de son poble un poble-Robinson…

Sabadell Federal. La Nacionalitat i el Socialisme, número 147, 1 de juliol de 1916; El Cas de Catalunya, número 150, 22 de juliol de 1916; Els sense pàtria, número 154, 19 d’agost de 1916; Un sentiment que es mor, número 155, 26 d’agost de 1916; i Pobles-Robinsons…, número 157, 9 de setembre de 1916.

poetavantguardistacatalà glossador de la divina Acràcia

1894 i Salvat neix a Barcelona, en una família proletària. La mort del pare el porta a passar la infantesa en un vaixell asil al Port de Barcelona, que abandona tan aviat com pot per anar a treballar. Llegeix i treballa, treballa i llegeix i als vint anys, tal com diuen Ferran Aisa i Mei Vidal «se sent cridat a una missió redemptora. La lluita político-social» (…) «El seu ideari es radicalitza, es fa internacionalista, barreja socialisme amb un anarquisme visceral, primitiu, gairebé cristià, se sent revolucionari i es creu en la necessitat d’aportar quelcom en la lluita contra l’opressió.» Però allò que l’identificarà més serà el seu entusiasme vital, malgrat la malaltia que el portà, el 1924, a la mort. Un entusiasme que el li fa escriure i anar sempre més enllà, experimentant i sent tan atrevit com es pot en estètica, esdevenint avantguardista perquè era l’únic camí que no estava entollat, però avantguardista només mentre era possible avançar per camins no trillats. És aleshores quan es diu a si mateix «poetavantguardistacatalà» i trenca amb la seva veu les costures de la poesia catalana del moment. El 1917, en la seva revista Un enemic del poble, publica un article en què parla d’ell mateix i hi afirma que «Jo no vull allistar-me sota de cap bandera. Són el ver distintiu de les gran opressions. Àdhuc el Socialisme n’és una nova forma d’opressió, perquè és un estat nou seguidor de l’Estat. Seré ara el glossador de la divina Acràcia, de l’Acràcia impossible en la vida dels homes, que no senten desig d’una Era millor.» Un any abans, a la publicació federalista i nacionalista republicana Sabadell Federal, hi havia publicat els articles reunits sota el títol La Nacionalitat i el Socialisme, en què exposava els seus pensaments sobre la nació i la revolució que en aquell moment tenia al cap. Cal tenir en compte que Salvat-Papasseit no és un teòric especialitzat en aquests temes tot i que escriu molts articles parlant-ne, i a vegades les seves paraules poden sonar contradictòries, ja que com ell mateix afirmava, «no sóc un programa, sinó una realitat». En referir-se al seu pensament nacional, el 1916, Salvat exposa que si ell en algun moment defensa la nacionalitat de Catalunya ho fa només perquè creu que Joan Maragall va dir una veritat en afirmar que «En cada català hi ha un anarquista», tot i que això no el porta a defensar cap pàtria ni cap frontera, perquè «la pàtria no, la pàtria sota terra» i «El dia en què els obrers de tot el món pensin més en llurs penes que en complir el desig del Capital ja no existiran pobles: hi haurà el Poble. El Poble, entengui’s bé, sense fronteres; perquè els amos no en tenen». El 1922 i posteriorment, Salvat varia les seves idees sobre el fet nacional i la pàtria, com era de preveure en un pensament en constant ebullició. La seva estada a terres de Castella i la lectura de l’obra de Dídac Ruiz El poeta civil i el cavaller, el porten a escriure el llibre Les conspiracions i a mantenir unes postures cada cop més separatistes i radicals en la qüestió nacional, en què s’apropa als insurgents separatistes d’Estat Català. No és gens estrany si llegim el que escrivia el 1917 a Un enemic del poble: «M’estimo als insurgents més que no als conformistes i oprimits.»
(Fuster, 1988; Salvat, 2006; Aisa-Vidal, 2010)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *