Prendre la paraula

Quan jo era coordinador del “Catalunya”,la revista de la CGT de Catalunya, vaig encarregar a l’Azagra una portada per a un número que vam dedicar a l’acabament de Pujol com a president de la Generalitat de Catalunya. Aleshores, tothom el veia com un heroi nacional i era estrany parlar contra ell i vam fer el número perquè crèiem necessari deixar clar que sempre havíem estat antipujolistes perquè el pujolisme representava el pitjor que hi ha hagut i hi ha en aquest país. Molts el combatíem de feia dècades, a ell i als seus, que eren els mateixos que els dels Borbons. Ara, uns i altres són apartats i com a mínim els Pujol seran jutjats no perquè el seu model capitalista de país fos perjudicial per a la gent -que ho era i ho és- sinó perquè, a més, robaven molt i molt, robaven tant com podien i a tants llocs com els era possible, els Borbons i els Pujol, tant que no s’ha pogut amagar; en això també eren pastats.

Acompanyo la imatge amb un capítol del meu llibre “Les paraules són punys”, en què em dedicava a combatre dues paraules que els definien i els defineixen: seny i rauxa, un perquè el predicaven i l’altra perquè la combatien. Al final, però, una colla de lladres…

Seny i rauxa

Vint-i-cinc anys –i més- de govern conservador de convergents i voltants, a més de suposar la creació i estabilització d’una autèntica xarxa mafiosa de lladregots instal·lats en el poder i de xucladors fent negocis al seu voltant, han contribuït a instal·lar -no definitivament però sí de forma fefaent- una sèrie de conceptes falsos i mentiders als caps de la majoria de la gent d’aquest país.

La colla de CiU ha jugat sempre un doble joc de cara a casa i a l’exterior, alhora que es dedicaven a construir unes marques de fàbrica realment emprenyadores com a definitòries de l’univers que ells creien que els pertanyia; a vegades, els gestors, ja se sap, es pensen que són els amos i tant anys acaben confonent qualsevol.

Al Principat, han volgut convèncer la gent que el seny era la marca de la casa, allò que ens definia com a catalans i davant del món. Calia assegurar que els «hacendosos catalanes» ho fóssim de veritat i no ens deixéssim enlluernar per «aventures» més o menys passades de voltes. Calia, un cop guanyat el poderet, crear una massa social suficient de gent assenyada i cabal que renunciés a tot en nom de la pàtria que els caps del projecte general negociaven a Madrid amb els enemics comuns, «els de Madrid». Si després resultava que la política d’«aquí» i la d’«allí» eren la mateixa, no passava res; si la coincidència entre uns i altres resultava fins i tot insultant per a la decència de les paraules, tant se val: els uns eren de casa i els altres, no. «Innocents» cantava Sisa a «Visca la llibertat!», «innocents» ens han cantat els convergents vint-i-cinc anys seguits –i més- sense perdre el somriure ni el to. Ens cal reconèixer que han estat i són uns artistes de la simulació, del drama èpic d’espardenya i cordill.

Però per a això era imprescindible falsejar la història, canviar els llocs enfocats, esborrar les lluites obreres multitudinàries, les alternatives socials que havien reeixit, dissimular les connivències entre anarquistes, ateus, independentistes, maçons, republicans, espiritistes i lliurepensadors del XIX, del XX i del XXI, les bogeries col·lectives i impossibilitar la reconstrucció de cap discurs que no pogués ser assimilat per cap dels pensaments dissidents emergents; fins i tot el seu raquític europeisme –circumscrit a «la zona euro»- ha estat excusa per convèncer-nos que ens calia la immobilitat. El resum era clar: els «murcianos» no eren part de la nostra història, com tampoc ho era «l’anarquista de Terrassa» que encenia la llumeta de la por en d’Ors, i no calia que sortissin en la reconstrucció d’una història en què el cim nacional el vam aconseguir –ens deien- l’endemà del remot 11 de setembre de 1714 quan, després de la desfeta, les botigues van tornar a obrir perquè calia refer el país… Les paraules dels poderosos ho han omplert tot i ho han tergiversat tot fins al punt que, per posar només un exemple, si algun curiós volgués saber el nom que els obrers van donar a la que molts historiadors anomenen com a Setmana Tràgica haurien de remenar i remenar molt per trobar les paraules dels principals protagonistes dels fets. Setmana Gloriosa li van dir. Ens cal recordar aquí un altre cop -malgrat el militarisme democràtic imperant- que els militars han estat uns dels principals enemics de qualsevol tipus de llibertat i que el poble s’hi ha enfrontat cada cop que s’ha vist amb forces per fer-ho i fins i tot els hem vençut? D’això se’n diu rauxa, no pas seny.

Deixeu que us expliqui una petita anècdota que em fa esgarrifar cada cop que la recordo. Fa anys, jo em treia el carnet de conduir i em vaig haver de llegir els corresponents llibres de normes i normatives per poder conduir un vehicle per carrers i per carreteres amb tots els papers que la policia corresponent et demana que tinguis quan t’atura per demanar-te’ls. Com que sóc una mica més curiós del que em tocaria de ser, immediatament em vaig interessar per la traducció a la nostra llengua dels conceptes que m’explicaven en espanyol, que en aquell moment encara no era llengua única en aquest àmbit. Així, al Centre de Normalització Lingüística vaig aconseguir un fullet amb els noms de les paraules relacionades amb el cotxe i la circulació en català. En l’apartat dels mots traduïts referents a la circulació n’hi havia un que em va deixar garratibat. Els autors del fullet havien inclòs la paraula «seny» entre les que calia tenir en compte a l’hora de conèixer el lèxic relatiu als cotxes i la circulació. La seva explicació del mot deia alguna cosa semblant a «Qualitat pròpia dels catalans». Bravo!

Posar en dubte la propietat privada que suposen les okupacions; les campanyes de desobediència civil i en defensa dels Drets Humans no retòrics; les alternatives econòmiques en forma de cooperatives d’estalvi i banca ètica, les consultes autoorganitzades per saber què vol la gent quan el Poder només dicta normes i lleis; l’enfrontament sistemàtic contra els projectes especuladors i destructius de diverses multinacionals que defensen els manaires corresponents; la defensa de la sanitat, l’educació, el transport i els serveis públics i per la privatització; la demanda de poder viure del fruit del seu treball els pagesos i pescadors; l’exemplar lluita per la pau i contra la societat militarista de milers d’insubmisos; la defensa de la negació de l’entreguisme del sindicat vertical contemporani per part de les lluites obreres més conseqüents; la lluita per una nova cultura de l’aigua a les Terres de l’Ebre…

No hi ha cap mena de dubte que han aconseguit el seu propòsit de fer-nos creure que el nostre passat, el nostre present i el nostre futur és callar i acceptar. Les darreres dècades han estat, desgraciadament per a totes i tots, un retrocés constant en els drets socials col·lectius i una festassa dels poders de tot tipus. Els amos han establert un domini que s’ha preparat per durar anys i panys però, com sempre, no han comptat que ni tot ni tothom -encara- no estava en venda i nosaltres hem decidit no vendre ni vendre’ns.

Ara mateix els hem de dir que el predomini d’aquest pensament feble de què ens han volgut fer abanderats a tota Europa, d’aquest anar fent i sempre ben poc soroll de què ens han volgut fer partíceps, els petarà a les mans en els anys que vénen.

Hem dit prou ja fa temps però ara, a més, els hem començat a posar en dubte al carrer, cada dia més, amb cada cop més arguments i possibilitats. Les alternatives són possibles i no tenen res a veure amb el parlamentarisme caduc que els que es volen «relleus» del pujolisme i voltants volen fer creure que hi ha. La desfeta d’aquest pensament pot ser electoral però també ha de ser social, tal com va ser la de la Lliga quan va tocar. I les seves runes les hem de fer no aprofitables per als qui es pensen que n’heretaran les xarxes corruptes de xucladors i aprofitats. Per què? Doncs perquè ells també creuen la gran mentida del seny català (principatí volen dir) i nosaltres fa temps ja que hem decidit no creure-hi, ens estimem més la rauxa, que històricament ens ha donat molts més fruits com a classe i com a poble.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!