Prendre la paraula

jordimartifont

11 de juliol de 2020
0 comentaris

“Gener a Reykjavík”, lluminosa Islàndia com a obra literària

Avui, de cap a la platja, un lloc on no m’acaba d’agradar anar-hi mai, he agafat un dels llibres que els darrers dies ha arribat a casa. Al costat de la tovallola, a la bossa hi he encabit Gener a Reykjavík, el darrer llibre que Albert Herranz Hammer ha tret a l’Editorial Calúmnia. Apunto que un dia caldrà parlar de l’editorial mallorquina que coordina Jordi Maíz i unes quantes coses més, sobre la seva desbordant producció de llibres que, en la seva absoluta majoria, són més que destacats i, quan sembla que no, encara ho són més.

He de confessar que no sabia de què anava aquest volum abans de començar-ne la lectura. He de confessar que desconeixia qui era Albert Herranz abans de llegir-lo, tot i que despŕes m’he adonat que literàriament sí que en sabia coses. I he de confessar, també, que m’ha agradat tant que avui mateix me l’he acabat sencer.

Per a qui no el conegui -jo mateix- i per situar-nos, l’Herranz és un escriptor mallorquí que va néixer a Estocolm, autor d’una obra diversa que inclou poemaris, teatre, narrativa, guions televisius i altres. A més, va ser coordinador de la col·lecció Plaguetes del Raval i d’Edicions del Moixet Demagog, dues iniciatives editorials que van fer revifar espais de confrontació social ja desapareguts a les Balears a partir d’exercicis de memòria de primera línia. I, com a anarquista que és, té ulls que volen veure-ho tot i conèixer encara més, relatar-ho amb claredat però sense oblidar detalls que no ho són perquè en cada un d’ells hi ha mons sencers.

És per això que Gener a Reykjavík és un llibre curiós, entretingut i alhora complex i il·luminador. Partint d’un beca d’estada a la Casa dels Escriptors d’Islàndia concedida per la fundació Ake och Vera Holmbergs stipendiefond, Albert Herranz escriu una crònica de la seva estada en un país sobre el qual només en coneixem tòpics i mitges informacions convertides també en tòpics. A les seves pàgines hi batega una comparativa que si bé al principi pot semblar estranya acaba mostrant-se encertada, entre Mallorca i Islàndia, amb pors compartides davant el turisme i la possible desaparició per substitució lingüística de les llengues pròpies, davant l’espanyol i l’anglès respectivament. Herranz ens va relatant aspectes de la cultura islandesa que ens ajuden a obrir escletxes de llum al voltant d’un món llunyà sobre el qual jo no en tenia ni idea. I el millor de tot, bona part del que en sabia no era tal com m’ho havien explicat, per exemple la revolta islandesa contra la crisi sistèmica capitalista que ens van explicar aquí com si allà s’haguessin empresonat els banquers i el poble hagués redactat una nova una Constitució, una llei que sí que es va redactar, però que acte seguit fou guardada en un calaix. Per assaberntar-nos-en, Herranz recorre a entrevistar-se amb membres del moviment anarquista islandès que li expliquen la precària situació i la poca història d’aquest corrent polític a l’illa. La conversa amb un anarquista que vol restar en l’anonimat deriva cap al coneixement d’un dels centres centres vitals de tot islandès, inclosos els anarquistes, que no és altre que la fe cega en la natura.

El centre de l’obra, però, és el món literari islandès i la gairebé veneració que senten els islandesos pels llibres, per les sagues (que Herranz compara amb les rondalles mallorquines, amb punts de divergència però també de semblança). L’autor entrevista, al llarg del llibre, diversos autors i autores literàries de l’illa de qui n’inclou relats de les entrevistes i parts d’aquestes. Així, per les pàgines del llibre apareixen Gudbergur Bergsson, de qui diu que «És dur amb els seus judicis però la seva veu, més que les seves paraules, destil·la humor i, a vegades, tendresa»; Gerður Kristný Guðjónsdóttir, neboda de l’enterramorts del cementiri d’Hóllavallgarður que parla en els seus llibres del món dels morts i reelabora llegendes; Sjón, a través del qual coneix la transcendència per a la història del país de la grip espanyola de 1918; Kristín Svava Tómasdóttir, una poeta que està investigant sobre la història de la pornografia a l’illa; i Hallgrímur Helgason. A tots ells i elles, Herranz s’apropa de formes diverses i, segurament per això però també perquè són escriptors radicalment diferents, n’aconsegueix resultats literaris sorprenentment diversos però alhora complementaris, tots ells interessants per aconseguir entrar, a través de la literatura, en un món llunyà i gèlid on els humans, però, són com a tot arreu: diferents.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!