#llibrenegre 15 de febrer de 1913, fragment de l’editorial de “Tramontana” i un article: ‘La nostra Catalunya’

15 de febrer de 1913, fragment de l’editorial de Tramontana

Orientacions
«Creiem que jamai la llibertat ha de ser monopolitzada ni hipotecada per una determinada tendència partidista, i sí, els seus defensors havem de proclamar-la com un sentiment universal.

La nostra tasca és eminentment lliurepensadora.

Estimem amb tot el foc de nostre cor aquests dos grans sentiments, aquests dos sublims amors; Catalunya, Llibertat.

Volem una Catalunya per la llibertat. Volem llibertat per Catalunya. Volem una federació universal de pobles lliures. Volem que no hi hagi altres fronteres que les del respecte als costums i llengües pàtries. Volem una transformació social, que el treball no sigui una explotació humiliant i sí una dignificació de l’home. Volem una fraternitat humana.»

Tramontana, any I, número 1, 15 de febrer de 1913, Barcelona, pàgina 1.


Víctor Foch, article a Tramontana

La nostra Catalunya

No és pas la Catalunya dels poderosos la nostra Catalunya. Catalunya és per nosaltres una idea de completa alliberació i no és entremig dels poderosos a on la llibertat es troba.

Nostre amor a la terra catalana no neix per la grandesa de son passat; la història de Catalunya, com la de tots els pobles, no ens conta més que la història de la injustícia en tot temps, la d’uns homes esclaus i d’uns homes esclavitzadors. No, son passat no parla al nostre cor, les seves gestes guerreres no toquen pas els clarins que nostra ànima ansia per acudir al suprem combat.

Sols hi ha un moment que percebem nostre crit de guerra: és quan la revolta dels remences contra la noblesa. Però el remença i el noble avui encara persisteixen i la pàtria del remença, avui com ahir, no és la pàtria del senyor.

Per al desheretat, la pàtria li és tan esquiva com la terra estranya; els poderosos li han fet la terra enemiga, i quin amor ha de tenir a la terra que l’explota i l’envileix? La seva pàtria és allà a on podrà plantar la seva llibertat i la seva justícia.

El tirà no és pas nostre germà, l’explotador no és pas nostre compatriota. Ells són els nostre enemics siguin d’on siguin, parlin la llengua que parlin.

No és la llengua la que uneix els homes, és la comunitat d’amors i la comunitat de sofrir el que fa néixer l’amor entre els homes.

És el germà nostre aquell que de terres llunyanes ens envia entusiasmes per un ideal d’alliberament, que sol renegar de la misèria de son viure, que sap purificar l’esclavitud amb sa revolta.

Per damunt de les fronteres s’uneixen els homes que un mateix anhel viu en son esperit. Els ideals de justícia i d’emancipació dels desheretats són noves religions que fan una raça espiritual; és l’amor el que ens fa patriotes d’una Pàtria augusta i noble, la Pàtria que encara ha de venir.

Escrivim en català, estimem Catalunya perquè volem fer-la més lliure per a l’home lliure. No la volem pas subjecta a cap jou estrany, però tampoc volem que cap tirania subjecti l’home que viu a Catalunya. Amants de la llibertat de l’home, no podíem ser pas defensors de l’esclavitud dels pobles, però un alliberament i l’altre han de marxar a l’ensems: separar-los és un engany més, una mentida monstruosa.

Volem fer de Catalunya la pàtria ideal, on el desheretat la senti com a veritable pàtria seva. On la terra que conreï sigui sa terra, on son esforç sols sigui per a la seva obra. On el pa que pasti sigui son pa, on se senti lliure i amo de ses accions i que beneeixi sa llum perquè ha foragitat tota tenebra, que beneeixi també sa bellesa perquè en ella s’hi sent ditxós.

Nostre nacionalisme no és pas una agressió als altres pobles; tant com el desig d’una llibertat catalana, hi entra el de limitar nostra acció, no amb el propòsit d’empetitir-la sinó amb el d’intensificar-la.

No hi ha millor predicació que l’exemple, per això volem una Catalunya exemplar. El problema social és el mateix en tots els pobles, la seva solució és també la mateixa:

l’emancipació dels que viuen sota l’explotació i la injustícia, però els procediments per assolir la solució varien segons les modalitats ètniques, les condicions econòmiques de cada poble, i nosaltres volem adaptar-lo a Catalunya, no volem traduir-lo. Per adaptar-lo no cal fer gran esforç, cal ressuscitar el que feren els homes de la generació que ens precediren; la lluita social a Catalunya va revestir caràcter propi, va donar al món una modalitat ben seva i aquesta modalitat volem avui renovar amb les necessitats dels nostres temps, no com una competència sinó com una acció nova, com un nou apostolat.

Vet aquí la nostra Catalunya, la pàtria ideal: vet aquí el nostre nacionalisme: una acció revolucionària entre el nostre poble per a la conquesta d’aquesta pàtria.
No, no és pas aquesta la Catalunya dels poderosos.

Tramontana, any I, número 1, 15 de febrer de 1913, Barcelona, pàgina 1.

Tramontana de 1913, Seguí i «La nostra Catalunya»

El 1913, Salvador Seguí, el Noi del Sucre, va dirigir una altra reaparició de Tramontana, després d’obtenir-ne els permisos, que va sortir el 15 de febrer, aquest cop també sense l’article. Seixanta anys després, Teresa Muntaner, vídua de Seguí, explicava en una entrevista publicada a la revista Triunfo el 31 de març de 1973 que «En Seguí venia a aquesta escala (carrer Hospital, 82) sovint perquè hi tenia la seva redacció un periòdic setmanal, i em sembla que ell el dirigia.» Huertas Claveria, que és qui recull l’entrevista en el seu treball sobre el Noi del Sucre, pensa que es tractava de La Tramontana. Segons Pere Gabriel, aquesta Tramontana: en els pocs números que arribà a publicar, es preocupà quasi exclusivament de dues qüestions: la campanya a favor del metge Jaume Queraltó, que havia denunciat els intents de les autoritats mèdiques d’un hospital de fer desaparèixer un tatuatge subversiu, amb lemes anarquistes, d’un pacient, i que serví per reanimar l’activitat de la Lliga dels Drets de l’Home; i, per altra banda, el record, l’intent de recuperació, de Josep Llunas i Pujals, recuperació del que aquest havia significat. Tot el que Pere Gabriel diu que inclou aquesta Tramontana «en pocs números» apareix en el primer, que és l’únic que he pogut localitzar i l’únic al qual es refereixen els altres historiadors que en parlen. En aquell número, únic fins que no es demostri el contrari, hi trobem articles signats per Anselmo Lorenzo i A. Z. (segurament Eudald Canibell) de record a Llunas, Víctor Foch i Verntallat, alhora que recuperaven la secció Ventades. El text biogràfic de Llunas que signava A. Z. va ser el que Morato utilitzà posteriorment com a base per a la seva biografia del director de La Tramontana. Pel que fa a la identitat de Víctor Foc, autor de l’article anarcoindependentista La nostra Catalunya, no en tenim cap rastre ni en sabem res més que el nom, que molt possiblement és un pseudònim. La victòria del Foc?, del Foc Nou? «No és pas la Catalunya dels poderosos la nostra Catalunya…» Seguí?

(Gabriel, 1986: 195-210; Huertas, 1974)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *