Prendre la paraula

Mikel Laboa: «El que estimava era el moixó»

Ressona dins de la boca de Mikel Laboa la lletra de «Txoria txori»: «Si li hagués tallat les ales hagués sigut meu, no hagués escapat. Però així hagués deixat de ser moixó. I jo… el que estimava era el moixó.» I se m’omplen els ulls de llàgrimes i la pell esdevé pell de gallina, pel moixó. Les emocions no es poden desactivar quan t’adones que en la dominació hi ha la mort del dominat… i del dominador. Que en la possessió desapareix l’objecte del desig i també qui el desitja, que ja no desitja sinó que només manté el poder damunt el que havia estat objecte del seu desig i s’ha aconseguit. Igual amb els països que amb les persones, el desencant recorre les nostres vides deixant tristesa entre els plecs de la nostra roba suada i pudenta.

Les nits a Haifa són igual que les nits a Beirut. Les nits són sempre fredes quan no hi ha desig per abraçar ni besos per retornar. Les nits de Tarragona són tan fredes com l’acer del míssil que es va encastar a casa teva a l’altra banda del Mediterrani, tan plenes de calor residual com la que té la bomba que esmicolarà la teva vida, calor de fregament amb l’aire per la velocitat assassina que farà esclatar el percutor amb més força encara, calor de mort, calor glaçada.

La seguretat dels somnis segurs no em sedueix, saber que demà la mort ens trobarà en forma de bala que s’escapa o que encerta dins teu em fa tant de fàstic com sentir la teva mort quan aquesta –segura- s’esdevingui. Mentrestant, continuaré dient que «no», malgrat m’acusin de fer el joc a qui és a les meves antípodes. Perquè són els moixons el que estimo.

(https://www.youtube.com/watch?v=5-8Ju5apnh8)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!