#llibrenegre 4 de març de 1905, editorial del primer número d'”Avenir”, modernistes anarquistes i catalanistes

4 de març de 1905, La Redacció, editorial al primer número

Avenir
En els nostres temps, l’aparició d’un nou periòdic difícilment interessa a ningú, al menos de moment. S’ha abusat massa de la bona fe del públic amb tota mena de publicacions plenes d’afalagadors propòsits i de promeses rara vegada complerts. Els títols més escaients i modernitzats brindadors de jovenesa, de germanor, d’avenç, vers una vida lliure, forta i conscient, vida d’amor, de joia i de salut, per a tothom harmonitzada amb les lleis del més intel·ligent i vital dels naturismes, s’han anat succeint, repetint, copiant i recopiant, primer com a senyera de les aspiracions més belles i revolucionàries de minories coratjoses que ni la mort ha pogut frenar en son generós dalit d’implantar la Ciutat Feliç i com a ofrena de grans síntesis d’ensenyança racionalista a tots els individus en general i a les col·lectivitats obreres en particular, famolenques i mancades de tot, acollint sos clams contra el desordre present i fins inspirant i orientant ses justíssimes reivindicacions, desvetllant inconscients, afermant braços cansats de lluitar, mentalitats vacil·lants, cors bondadosos, afermant braços ardits i oberts a tots els altruismes i més tard propers a cloure’s per a sempre per a ells mateixos i per a sos germans de calvari social, rendits per l’esgotament del treball, per llargues estades en sinistres presons i a dues passes del patíbul i per la misèria més afolladora ensenyorida de ses llars com a premi de sos virils esforços en les lluites de millorament de la societat que han volgut redimir; després de tots aquests títols oferidors d’alliberament i de l’halens revolucionaris se n’han apoderat els de sempre, els mals pastors del sofert i eternament candorós ramat que vota i que també voldria ser progressiu i desitja viure com a persona, però que, fascinat per les sirenes dels partits polítics, que han anat prostituint aquests títols, i amb l’enlluernament de tot un flamant assortiment de fraternitats de cantina i d’igualtats que no passen de la tramesa legalista, s’omple el pobre ventrell, si no de pa, de vent radical i s’aconsola amb aniversaris, barallant-se per sos cabdills (una espècie de pa d’anyada que si no engreixa, almenys estova la pel) i amb cants de lloança i de gratitud que els interessats troben oportuníssims i meravellosament bells; i, finalment, lector, com ja deus saber de sobre o pots endevinar pel que hem dit al començament, d’aquesta manera de voler agradar i atraure per endavant amb títols que un se prometi nous ideals d’alliberament també n’ha abusat i reabusat el catalanisme, tant per part dels elements rematadament carques i reaccionaris com pels que, en perpetual nebulosa, i a pesar de certs esclats més encomanats per corrents intel·lectuals forans i les obreres d’aquí que no pas per ferma convicció i per imperatius impulsos del cor, no gosen desempallegar-se de la ridícula gepa de les barres que els mantenen aixelats i presoners en son mesquí cercle de politiquejos, de tristes ambicions artístiques personals dintre del nacionalisme català, en comptes d’avançar íntegres i resoluts sempre més amunt, més joiosos d’ells mateixos fins al cim on l’esperit es conforta i esperança saludant deslliurat les clarors primerenques del progrés i de la veritables justícia, puríssima, serena, maternal amb tots, inspiradors de tots, embolcallada amb desmais de llum futura, temerosos de que fent via amunt, amunt pel vertader indret, els sortís algun cavall blanc, com en Rosmersholm d’Ibsen, en forma de Montjuïc i se’ls engolís de viu en viu…. Pobres ànimes febles, amb aquest fantasmot que us glaça el cor i us torba l’enteniment! Haver de fer l’intel·lectual i haver de donar a la vostra massa un coratge que necessiteu tant o més que ella, contínuament amb l’ai a dintre de por de relliscar vers el més enllà i la pensa torturant-se a mitja llum sense poder atrevir-se a obrir-vos de bat a bat a la vida per no caure en la temptació d’entregar-vos de tot a l’orient que despunta a l’entorn vostre i s’enlaira per sobre vostre!…

Amb els antecedents que hem apuntat, comprenem natural que Avenir de bon principi toqui les conseqüències de totes les demès publicacions que l’han precedit i els fets no han correspost a les promeses fetes a l’aparèixer i que siga mirat amb recel si hi ha qui se sent ferit per aquest primer treball nostre, escrit amb tota sinceritat i ben llunyans de voler, ni de no voler, molestar a ningú, sinó perquè ens plau expressar-nos sempre a dret fil, tal com pensem i sentim, i per això ara creiem sanitós fer-ho igualment, sense espantar-nos de que ens puga arribar el torn de ser afegits a la inacabable llista dels que no han passat dels bons intents. Més encara: sabem que la nostra tasca és difícil, delicada i perillosa. Estem convençuts de que no tenim prou medis materials per a realitzar-la tal com desitjaríem i de que el coratge i el talent que es necessiten són coses que es fan pregar molt i que, com la possessió de la més ínfima partícula de la veritat, costa un ull de la cara, i de vegades algun forat al cap, el sol anhel de voler-ne tenir, sense garantia d’arribar a lograr-ho de debò; però ens sentim ferms de voluntat, serens de pensament i amb un cor bategant sempre, juganer, enamoradís, que accepta tots els dolors, totes les males bravades dels altres cors tarats i esporuguits, rancuniosos i imposadors, mentre puga fruir de la felicitat d’estimar i glatir per lo gran i lo bell i lo gran i lo bell li corresponga, mal siga sols alguns instants, en les accions dels seus superiors, en comunió espiritual amb ells, amb ses lluites de cervell, i estretament solidaritzats amb ells que, més humils però igualment grans en sa obscuritat d’obrers com nosaltres, saben, en moments precisos, ser homes enters per a defensar lo que ansien, i mentre lo gran i lo bell ens corresponga amb acaronaments d’infant, amb gràcies i tendreses de dona emancipada, imatjades en ella totes les hermosures de la Natura i fent-la mare del pervindre que somiem.

El pervindre que somiem: heus aquí el per què de la fundació d’Avenir. Ell l’aproparà, el desemboirarà, l’engrandirà i, amb l’ajuda de la triada col·laboració que confiem tenir, contribuirà a fer-lo present.

Sol·licitem, dons, el concurs moral i material de penses joves i originals per a soterrar dogmes en tots els ordres de la vida i del sapiguer junt amb les institucions que els encarnin. Cal furgar en tots els sentits, en ciències, en arts, en les costums, renovar-hi, canviar-ho tot, i crear una altra nena de viure els pobles de la que fins ara ha imperat; una altra mena de viure que no indigni i envileixi com l’actual. Fins les idees més avançades, les nostres salvadores idees de no Estat, no Religió, no Capitalisme i tots els problemes de l’educació i de l’afectivitat necessiten un renovellament seriós i profund. La rutina de les concepcions primitives, l’encarcarament, la limitació, la legislació que els mateixos mestres i lluitadors d’ahir s’han deixat formar han cristal·litzat en les masses revolucionàries d’avui i constitueixen un obstacle al progrés i són una tirania per a les intel·ligències joves, assedegades d’infinit i de tots els acompliments vitals indispensables a tota l’espècie humana.

Per altra banda, ens trobem, referint-nos a Barcelona especialment, que els esforços més dignes i més preuats de l’element jove es malaguanyen per falta de suport de tothom, amb satisfacció de les mediocritats elevades a eminències pels que viuen del bombeig mutual. La crítica de llibres, de teatre i de totes les manifestacions de l’activitat es pot dir que no existeix. I, és clar, les nul·litats i els marxants se n’aprofiten, creixent el nombre de traficants en art i en sociologia, i el públic s’ho empassa tot com a bo i fins s’arriba a creure que és d’allò més lliure i despreocupat. I els que són capaços de donar fruit de vertadera vàlua, consumint-se befats de tothom, esperant que es faci el miracle de ser coneguda i degudament apreciada la flor de la seva joventut, els esclata l’ànima que la pols es menja en un racó de casa seva.

Tot aquest estat de coses podrà satisfer els panxa-contents i a tota la trepa d’eunucs i de manqués que potinegen quartilles en la major part de periòdics barcelonins, però els que es diuen amants d’un proper futur més perfecte i harmoniós no l’han de fomentar ni tolerar-lo de cap manera, si no volen que algun dia els surti a la cara.

No hi val aquí que es realitzin actes dignes, que es tinguin profitoses iniciatives i si s’és capaç de fer una obra gran fer-la i que es porti la més exemplar de les conductes: tot està aburgesat, sobretot per als que lluiten a l’avantguarda de les idees verdaderament radicals, si no es compta amb diners. Pobrets del que en aquest cas es distingeixin: seran uns desequilibrats, uns vanitosos, uns no ningú; ventura, si tenen amics, que aquests no acabin per creure que realment ho són. En canvi, que facin força equilibri d’opinió i que no escassegin vinclaments d’espinada a la quincalla artística i als genis revolucionaris que corren per aquí mercès al bitllet de banc, a les consciències foradades i als rendibús a l’alt món burgès; després que es disfressin bé, que s’isolin i procurin emancipar-se sols, i ja veuran que aviat seran abnegats, coratjosos, no els faltarà res i el talent els serà reconegut a canes.

Doncs bé, per a contribuir a orejar tot això, per a fer-ho perdre arriba Avenir. I creu, lector, que per a lograr-ho no ens hi entretindrem massa en aquestes branques de la soca burgesa. Fins l’arrel del mal volem arrencar d’una vegada, perquè duem pressa, molta pressa de viure tranquils i amorosos, nets de rancúnies, en una societat millor, en la que no solament ja no hi hagi Autoritat, Església i Capitalisme, aquestes grans plagues d’ara que tot ho emmetzinen i aniquilen, sinó que ni sisquera siga precís, per a entendre’ns i ser feliç tothom, malgastar temps i magí men cap mena de teories, crosses sols necessàries en el nostre desgavell social.
Saludem a la premsa lliure de tots els països, als explotats de tot arreu i alegrin-se els empresonats per sa dignitat i ses sanes rebel·lies, que la seva llavor no s’ha pas acabat.
Avenir, any I, número 1, 4 de març de 1905, Barcelona, pàgines 1 i 2.

Avenir, nous horitzons de perfecció
El 4 de març de 1905 va sortir, a Barcelona, el primer número de la revista Avenir, que portava el subtítol de «Publicació setmanal de nous horitzons de perfecció», i el darrer sortia el primer d’abril del mateix any. Malgrat aquesta curta durada, cinc números, Avenir esdevingué una fita referencial, sobretot perquè era l’intent més clar i arriscat de Felip Cortiella, que es trobava al capdavant del projecte, de treure al carrer una publicació que des d’una certa intel·lectualitat, a recer del modernisme, inclogués continguts i autors anarquistes i anarquitzants, sense renunciar a situar-se a l’avançada, per exemple de les noves propostes dramàtiques que arribaven d’Europa. La publicació estava escrita en català, tot i que també inclogué alguns articles escrits en castellà i en francès.

El grup d’autores i autors que escrigueren en els cinc números que arribaren a sortir és un bon reflex de la intel·lectualitat anarquista del moment que utilitzava la llengua catalana com a eina d’expressió. A banda del mateix Cortiella, hi trobem noms com Jaume Bausà, Josep Mas-Gomeri, Claudio Jóvenes, Pere Papiol, Maria Vila, Josep Yxart, J. Pérez Jorba, Valentí Giménez, J. Uson, Josep C. Noguera, Pere Esteve o Ernest Vendrell. Avenir inclou articles sobre anarquisme, sindicalisme, naturisme, modernisme, catalanisme i crítica cultural. Al costat dels autors citats hi trobem un nombre important d’escriptors internacionals destacats en els àmbits literari i ideològic, com Kate Austin, Jean-Marie Guyau, Élisée Reclus, Henrik Ibsen, Charles Albert o Jean Grave. A banda de la revista, el grup també edità fullets inclosos a l’anomenada Biblioteca d’Avenir, amb textos de Felip Cortiella, Maria Vila, Octave Mirbeau, Henrik Ibsen, Lucien Descaves i Paul Hervieu.

En aquest text, una autèntica declaració d’intencions inclosa en el primer número, després de parlar de les dificultats que la cultura d’avançada continua tenint a Catalunya si viu a redós o plegada a les exigències de la burgesia. La crítica a la cultura creada al voltant del catalanisme com a moviment, «contínuament amb l’ai a dintre de por de relliscar vers el més enllà» és un altre dels centres d’interès que desplega l’editorial. I, davant la impossibilitat del moment de crear des de posicions avançades i mantenir l’enfrontament amb l’autoritat, l’església i el capitalisme, Avenir s’ofereix sobretot als joves com a eina d’alliberament i de combat davant la mediocritat artística imperant que reflecteix un món burgès putrefacte que cal combatre i fer desaparèixer.

(Tasis-Torrent, 1966: 407; Aragonès, 2018)
(http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/0403.html)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *