Prendre la paraula

jordimartifont

5 de maig de 2020
0 comentaris

#llibrenegre Roc Llop, l’anarquista catalanista que va derrotar amb la seva poesia l’extermini nazi

Avui fa 75 anys que va ser alliberat el camp d’extermini de Mauthausen-Gusen, on estigué reclòs el poeta anarquista i catalanista de Miravet Roc Llop. Molta gent avui ho recordarà però Llop continuarà en la desmemòria col·lectiva com a mostra de la parcialitat literària d’aquest país, de les escasses ganes de no incloure ningú que no compleixi els paràmetres del cànon entre qui mereix la pena de ser recordar. Llop és un poeta excel·lent que, és clar, surt al #llibrenegre com a autor referencial. Esperem que quan es compleixi el 100 aniversari sigui més conegut, almenys tant com es mereix.

Juliol de 1967
Roc Llop
poema de Poemes de llum i tenebra

El boig (conte)
Boig li deien perquè anava,
sense alforges i en parracs;
trescant sempre per dreceres,
cims i planes i poblats.

Llarg de camins i de pensa,
febrosenc porta son front.
Estimant la llar tranquil·la
temps ha s’ha fet rodamon.

I, rodamon, sempre anava,
amb pols pels incerts camins;
el vent li feia companyia…
recer les soques dels pins.

Malvinatge d’una guerra,
el foragità del clos;
de la terra tan amada
fent-lo jueu sens’ repòs.

Quant temps que tomba la terra?
De tants anys no en té esment,
que s’han emblanquit les testes
i el pas fins s’ha fet més lent.

Si maleeix, no és sa vida,
ni la sort que ha de menar;
maleeix la tirania
i els jous que no pot trencar.

Veu la terra endogalada
-per bords que la van trair-,
petja fort, la passa irada,
i clou el puny per ferir.

I sa solitud eixampla,
sense esguardar els horitzons;
que en té un, que en fa clariana,
mentre va rodant els mons.

Si la gent li fan escarni
-negant-li la comprensió-
ell tanca, com flor al vespre,
tota la seva emoció.

I viu passats de fretura,
demàs clars, tallant foscors;
i del present la llacuna,
creua amb barca sens’ timó.

Lladrucs de gos l’acompanyen;
befes de petits i grans,
que ell recull sens’ fer-ne esmena
d’aquests nans crescuts gegants.

Ni menyspreus, ni indiferència,
-puix que no en valen el preu-.
Mira més alt, de la terra…
fins voler atançar Déu…

I tal volta per jutjar-lo,
i per dir-li justicier;
si és que ell empara la guerra
i fa el goig del carnisser;

davant de tanta desferra,
de tant de crim i dolor;
si a tot mal nat de la terra
el cel dona protecció.

Si al que fent del sagrat befa,
-escudant-se en el sagrat-
dona recurs perquè enjovi
el just i l’esparracat.

¿Si el poderós dona força,
per al feble endogalar,
quina és la seva justícia
i el bon seny a regular?

Gran és la seva bonesa,
veu el mal tan escampat,
que pensa mons de saviesa
i acusa la immensitat.

Si l’exili li entela el llavi,
si és amarg el rosegó;
i si el pensar se li enfosca
enmig de tanta foscor;

si dins del grop de recança,
s’amaga en el mar d’enyor,
i tanta buidor l’espanta
en la nit sense horitzó,

no per això perd coratge
ni l’aguant li fa abandó,
que els somnis, com llumenera,
aclarint-se el senderó,

fins la llar pairal atansen
l’encisada lluïssor.
I l’altre deler n li alena,
dins del vent fet comprensió.

I dins del cor la relíquia,
-tresor a res comparat-
hòstia encesa dins d’una alba
que cobreixen els parracs,

porta la Idea, com verge,
a qui es vol servir i honrar;
llibertat en flama viva,
noble causa per lluitar.

I ésser boig, amb pols amiga,
befa del contrafet món,
riure al vent, si el pensar plora,
i els estels que llunyans són,

com la justícia dels homes,
com el seny per raonar,
com l’amor perquè hom hi vegi
en cada nat un germà.

I boig, sí que ho és,
mes dels somnis,
que voldria fer florir,
que collita i agavella
pel proper nou de matí.

I diu que és ric de riquesa,
que amb l’or no té parió;
dret el pensar que no es torça
al jou del tirà traïdor.

Llibertat que no limiti
la més humil expressió,
i coratge i mà ferrenya
per defensar la raó.

I la terra rica i plena,
activa en la germanor,
com un ruc, exemple d’obra,
perquè hi corri l’abundor.

Mentre duri la gropada,
no podran lligar-li el pas,
ni arrelar en cap terra estranya
si no és pel darrer traspàs.

Boig de blasme farà via,
cobert de pols de camins;
entre mil sorts sotragant-lo
de cent diferents destins.

Ressec el llavi de dèria,
mil febres cremant-li el front;
una fita, Catalunya,
i la llibertat del món.

Li diuen boig perquè porta,
parracs i un mal civader
i diu que un tresor amaga
que el fa marxar dreturer.
(Llop, 1967: 93-97)

Roc Llop, el poeta que derrotà el nazisme

Roc Llop i Convalia (1908-1997) va ser un mestre nascut a Miravet, poeta enamorat de la llengua catalana, anarquista i militant de la CNT. Com a conseqüència dels fets d’octubre de 1934, va ser empresonat i el 1939, després de la derrota, va emprendre el camí de l’exili que el portà, després de ser deportat, al camp nazi de Gusen-Mauthausen.
Malgrat ser una persona amb pocs recursos físics, aconseguí sobreviure al camp d’extermini on fou internat i, un cop alliberat el camp el 1945, es va instal·lar a París on participà en la fundació de la Federació Espanyola de Deportats i Internats polítics. Allí dirigí el butlletí informatiu Hispania i, a partir de 1950 promogué l’edició de Terra Lliure, Butlletí interior de la Regional catalana CNT. En el vessant literari publicà el poemari Poemes de llum i tenebra, guanyador, el 1965, de la Flor Natural dels Jocs Florals de París a l’exili. Nou anys després, presentà el recull de contes Contes negres de les vores del Danubi i guanyà un accèssit als Jocs Florals d’Amsterdam. El 1986 publicà Tríptic de l’amor i proses i continuà escrivint fins al final de la seva vida atent a la realitat del país, tal com demostra el poema, datat a París el 1980, Els catalans ja ho tenim tot…, un poema facilitat per Eduard Laguens que també va sortit publicat en el número 63 de juny de 1980 de Terra Lliure, en què parla sobre l’aprovació de l’Estatut de Catalunya de 1979:

Ja tenim Estatut.
Retallat, retallat.
Ja tenim Parlament:
mal comptat, mal comptat.
Ja tenim president:
mig lligat, mig lligat.
I senyeres al vent
amb llur cant ofegat.

I parlem català
controlat, controlat.
I el passiu ciutadà,
a la terra arrelat.
I fins manifestem
el «garrot» enlairat.

Perquè no hi manqui res
al pastel mal cuinat,
hi ha més d’un català
entre reixes tancat.

És que ens manca quelcom
dins del «got» omplenat?
Ai, sí, fillets meus,
Llibertat!, llibertat!
Perdoneu, perdoneu,
se m’havia oblidat!»

El poema que incloem aquí és una mostra de la poesia de Roc Llop, avui malauradament impossible de trobar tot i que la seva producció va ser reduïda. La seva poesia inclou, a pesar de les seves experiències vitals, o potser com a conseqüències d’aquestes i tal com diu Ambrosi Carrión en el pròleg de Poemes de llum i tenebra, «Una negació total, la Mort i una afirmació, també total, de la Vida fonent-se en una pregunta terrible del ‘PER QUÈ?’ que a tots ens tortura.» En el poema El boig, Llop ens explica la història d’un ésser humà a qui «Boig li deien perquè anava, / sense alforges i en parracs; / trescant sempre per dreceres, / cims i planes i poblats. / Llarg de camins i de pensa, / febrosenc porta son front. / Estimant la llar tranquil·la / temps ha s’ha fet rodamon.». Al final del poema i de la història que hi explica, sabem que la seva força, tota, li venia precisament de dos principis que en ell eren el mateix: «Ressec el llavi de dèria, / mil febres cremant-li el front; / una fita, Catalunya, / i la llibertat del món.»

(Llop, 1967; Llop, 2012; Sáez-Subirats, 2008)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!