#llibrenegre 8 de juliol de 1904, respostes a un qüestionari de “La Tralla”: “És compatible lo catalanisme i l’anarquisme?”

8 de juliol de 1904, respostes a un qüestionari a La Tralla

Tribuna de La Tralla

Sr. director de La Tralla,
Pregunta 9a. És compatible lo catalanisme i l’anarquisme?, o més ben dit: Hi caben dins del catalanisme els anarquistes? E. G. G.

Resposta 1a
Partint del principi que el catalanisme acobla tots els ideals mentre se professin amb convicció i honradesa, és natural que també els anarquistes puguin ésser catalanistes, ja que mentre les idees no es veuen realitzades és necessari ajustar-se a lo positiu; altrament, lo nacionalisme català reconeix els drets individuals més que cap mena de partit polític i per tant dona més extenses llibertats.
Disposi de son affm.
J. C. B.

Resposta 2a
Ans que tot, cal saber què s’entén per anarquia; si anarquia és o vol ser lo millorament de l’obrer o la tendència a aquest millorament, lo catalanisme és compatible amb l’anarquisme.
Mes si seguint el sentit recte i comú, per la paraula anarquia, s’entén una societat civil o un Estat en què no hi hagi cap autoritat, mai pot ser compatible amb el catalanisme.
M’explicaré; el catalanisme o nacionalisme català, vol entre altres coses, que nosaltres mateixos ens governem, lo que suposa ja una autoritat catalana a Catalunya, que no per ésser catalana deixa de ser autoritat, i com ja hem vist l’anarquisme en aquest darrer sentit, no en vol cap d’autoritat, ergo, són incompatibles. Un altre punt que ho demostra: el nacionalisme català vol autonomia del municipi, de la regió, de la comarca i de la família, per elles mateixes, quin govern suposa una autoritat.
J. M. V., Terrassa, 2 de juliol de 1904

Resposta 3a
La qüestió proposada per don E. G. G. als lectors de La Tralla no pot ésser més oportuna tenint present que no fa gaire, des de la càtedra de l’Ateneu, en Gabriel Alomar va sostenir la necessitat de la formació de partits radicals dins del catalanisme incloent-hi entre aquests el moviment anarquista.
Sens dubte que el conferenciant al fer semblant manifestació, per lo que es refereix a l’anarquisme, devia partir del concepte declarat pel catalanisme en moltes ocasions, que essent en sa naturalesa un moviment social, tenien cabuda en el mateix totes las diferenciacions del pensament humà.
Això admès, sembla que sigui de raó acceptar la possibilitat d’un catalanisme anàrquic o d’un anarquisme catalanista, però això no és més que una conseqüència sofística i es comprendrà per mica que es reflexioni sobre el caràcter i tendències del modern comunisme terrorista.
Precisament per ser el catalanisme un moviment social, pugna per la seva mateixa essència contra tot lo que sigui detentatori de la societat, es a dir, contra tot lo que sigui antisocial.
L’anarquisme tendeix no ja a alterar una força de govern, o una constitució d’Estat, sinó a descalçar els mateixos fonaments de la societat adulterant la seva pròpia naturalesa, el dret natural de les coses que constitueix la primera raó de ser del catalanisme.
Basti amb dir que l’anarquisme no reconeix dret de vida a les pàtries naturals per a quedar plenament demostrada la seva incompatibilitat amb el catalanisme.
No reconeixent-lo aquest dret de vida també ha de negar, com nega, les conseqüències de l’existència d’aquestes pàtries, com són: la llengua, el dret, l’autoritat i la propietat, etc.
Me sembla que n’hi ha prou amb això per a quedar suficientment contestada la pregunta de don E. G. G.
P. M. L.

Resposta 4a
El catalanisme seria compatible amb l’anarquisme si el primer no admetés la forma d’Estat, no conservés el dret de propietat individual dels béns de la naturalesa i no reconegués l’autoritat governamental.
Així doncs, els catalanistes, evolucionant, poden cabre dins l’anarquisme, mes els anarquistes no caben dins el catalanisme, perquè l’Anarquia és la negació de l’Estat-Govern, de la propietat individual de la terra, i el catalanisme sosté i conserva aquestes tiranies.
J. M. G., Barcelona, 3 de juliol 1904

Resposta 5a
Dins del moviment catalanista hi poden cabre lo mateix els anarquistes que els homes d’idees moderades, puig com s’ha dit infinitat de voltes, la bandera de la nostra causa abriga tots els catalans, sense distinció de pensars, amb tal de que siguin fervents defensors de la mare Catalunya. Els anarquistes són ciutadans enamorats d’un ideal que jo reconec sublim, aspiració guiada en lo desig d’esborrar tiranies, per lo que, a més d’ésser compatible amb el catalanisme, és natural que tot partidari de l’Anarquia, es constitueixi en soldat de la croada que havem emprès, ja que fent-ho, treballarà per enderrocar l’opressió d’un Estat centralitzador, la més funesta i odiosa que pesa sobre els homes.
Josep Batista

Resposta 6a
Dintre del catalanisme hi caben tots els catalans, sigui la que vulgui la seva manera de pensar?, s’ha dit en l’última Assemblea. Però entengui’s bé; hi caben, mentre aquests diferents modos de pensar polítics o religiosos no contradiguin essencial o fonamentalment el seu programa; i aquest és el cas de l’anarquisme. El catalanisme fins essent nacionalista, és a dir, comprenent tots els aspectes de la vida catalana, no deixa d’ésser, almenys parcialment, polític, ja que les Bases de Manresa són un programa polític; ara bé, com que l’anarquisme nega i combat tota organització política, al combatre i negar el principi d’autoritat, dit està que l’anarquista no pot ésser catalanista. S’objectarà potser que las Bases de Manresa no són intangibles ni absolutament definitives, i que pot, per tant, admetre-les algú com a pare d’una evolució, però si bé això és cert, també ho és que tal evolució i possible canvi en el programa catalanista, té d’esser, forçosament, conforme a l’esperit de les Bases i no contradictori amb l’essència d’elles.
Pel demès, la qüestió no té la importància que alguns li volen dar; és infantil creure que entrin mai al catalanisme anarquistes de debò; l’exclusió o incompatibilitat seves, doncs, no ens pot restar més que algun d’aquests nens de bona casa, que prediquen anarquisme (allí on no ho creuen perillós) perquè fa intel·lectual.
Bernat-Socas

Resposta 7a
L’anarquisme, com a moviment o ideal de deslliurament, pot condensar-se en les següents paraules:
«És un conjunt d’individualitats que volen desenvolupar-se lliurement segons las tendències de llur pròpia naturalesa, sense que cap d’elles imposi a altri ses pròpies concepcions econòmiques, intel·lectuals o morals…»
I el Catalanisme pot definir-se així:
«És un moviment ideal reivindicador de la personalitat de Catalunya, a fi d’obtenir medis naturals per a fer-la apta a un expandiment progressiu que li permeti assimilar les modalitats socials que més s’avinguin a les necessitats de sa pròpia naturalesa.
Una aspiració de llibertat sense la que cap poble, cap individu, pot desenvolupar-se naturalment.
Tota absorció implica anul·lació de personalitat; el Catalanisme es anti-absorvent en sa pròpia essència.
Així doncs, tot anarquista català, en el fons no es més que un catalanista, i tot catalanista que científicament examini l’esperit de ses aspiracions, veurà que és anarquista.
Anarquisme, Individualisme, Catalanisme; tot tendeix a un mateix fi.
J. R. C.

Resposta 8a
Molt senyor meu,
Contestant a la pregunta del passat número, o sigui si a dintre del catalanisme hi cabem anarquistes, tinc de dir-li que si, al meu entendre, a dintre del catalanisme hi caben republicans, monàrquics, catòlics i anarquistes, advertint amb idees catalanistes, ara republicans amb idees d’en Salmerón, ja és ben bé impossible, igual que els altres amb idees contràries a nosaltres, però amb idees catalanistes, hi té cabuda tothom, siguin com siguin, del color que vulgui.
Son servidor,
Pere Cesari Matabosch (obrer), Navàs, 3 de juliol de 1904.
La Tralla, any II, número 37, 8 de juliol de 1904, Barcelona, pàgines 2 i 3.

El qüestionari de La Tralla
La setmana del 8 de juliol de 1904, el setmanari catalanista d’esquerres La Tralla, va publicar una curiosa enquesta obrint un debat que s’allargà unes quantes setmanes a les seves pàgines (del número 37 al 46 exceptuant el 41 i el 44) i en què participaren, sobretot, Josep Mas Gomery i Pelegrí Llangort i Majoral, que signava amb el pseudònim de «Fibló». La pregunta de l’enquesta era la novena d’una sèrie que en setmanes anteriors havia recollit el setmanari i preguntava si «És compatible lo Catalanisme i l’Anarquisme?, o més ben dit: Hi caben dins del Catalanisme els anarquistes?» La pregunta estava formulada per E. G. G. i és una bona mostra de l’obertura de mires del catalanisme d’esquerres i de la diversitat d’argumentacions de començament del segle XX al voltant del tema.

La Tralla va ser un setmanari qualificat en el seu moment com a «catalanista radical» que sortí al carrer el 31 d’octubre de 1903 dirigit per Domènech Fornés i una redacció on, a més de «Fibló» hi havia Marcel Riu i Josep M. Folch i Torres. La publicació va ser clausurada el 18 de gener de 1907, alguns dels seus redactors foren empresonats i mentre no sortia va ser substituïda per La Tralla del Carreter i del 16 de febrer de 1907 al juliol de 1909 va ser substituïda per Metralla, una publicació que també va ser clausurada en diverses ocasions, la darrera, l’11 de setembre de 1923, per Miguel Primo de Rivera. Josep M. Folch i Torres és conegut sobretot per ser l’autor d’una àmplia producció de contes per a infants, publicats a partir de 1909 a la revista En Patufet, que ell mateix dirigia, i de la versió més popular d’Els Pastorets. Poca gent coneix la seva participació política en el separatisme català i la seva producció literària en què mostra un coneixement de primera mà del món obrer anarquista, sobretot en les obres Aigua avall i Joan Endalt. L’11 de setembre de 1901 va ser detingut per participar a la manifestació de l’11 de setembre davant del Monument a Rafael de Casanova i de 1905 a 1908 s’hagué d’exiliar a l’Estat francès com a conseqüència de la publicació d’un número de La Tralla commemoratiu de la independència cubana. El 1909 ho recordava en el número de Metralla en homenatge a Salvador Gibert, amb qui va coincidir a Perpinyà fugint de la persecució a l’Estat espanyol.
(Folch i Torres, 1907; Folch i Torres, 1909; Tasis-Torrent, 1966)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *