Prendre la paraula

Paper, tinta i covid-19 (25)

Tancat a casa en temps de coronavirus (10 d’abril de 2020)

El juny de 1981, a Atlanta, es va fer públic un informe sobre un estrany tipus de pneumònia que s’havia diagnosticat en el curs dels vuit mesos anteriors diverses vegades. L’informe assenyalava que l’afecció s’havia detectat en tres hospitals de Los Angeles en cinc homes joves. Gairebé simultàniament, a Califòrnia i a Nova York, es detectava un creixement anormal de casos de joves amb sarcoma de Kaposi, un tumor maligne dels capil·lars propi d’homes de més de seixanta anys. En poc temps, aquestes morts es multiplicaren i arribaren també als Països Catalans. Caldria esperar a 1983 per tal de saber que les morts eren degudes a un virus del grup dels retrovirus, el virus de la immunodeficiència humana (VIH), aïllat aquell any per l’equip de Luc Montaigner a l’Estat francès.

Com a l’Edat Mitjana i ara mateix, ràpidament els racistes de tota mena, els autoritaris de tot el món i els criminals mudats de totes les religions buscaren culpables i assenyalaren homosexuals i drogoaddictes, a qui acusaren d’haver provocat les ires de Déu amb les seves conductes fora de norma. Tanta ximpleria amplificada pels mitjans de desinformació general i algú altre s’afonà un cop més en topar amb la ciència, que deixà clar que allò que servia com a transmissió del virus no eren els comportaments sexuals de les persones ni les drogues de què decidissin gaudir sinó un virus que es transmetia a partir de determinades substàncies provinents del cos humà: sang, esperma, secrecions vaginals i llet materna.

El virus de la sida, al contrari d’altres, és relativament poc resistent a l’exterior dels cos i, per tant, no el poden contenir ni llàgrimes, ni suor, ni saliva, ni picades d’insectes. Avui en dia, el VIH continua sense tenir cura però els tractaments que s’han desenvolupat permeten que les persones infectades puguin viure tant de temps com les no infectades, no desenvolupin la sida i mantinguin el virus indetectable i, per tant, intransmissible.

En canvi, malalties derivades del VIH, com la serofòbia, és a dir el prejudici que provoca por, rebuig i discriminació cap a les persones seropositives, sí que es transmet a través de l’aire (i de l’estupidesa) i té tractament, tot i que les persones que en pateixen sovint pensen que tenint-la ja estan bé.

El poeta, pintor, cantant, músic i artista total Pepe Sales va morir un mes abans de fer els 40 anys de sida, sense haver tingut mai al llarg de tota la seva vida cap brot de serofòbia. Homosexual i addicte a l’heroïna, li diagnosticaren la sida el 1988 i morí sis anys més tard en una Barcelona que en desconeixia la lucidesa, l’obra i, fins i tot, la persona. Una persona que escrigué de forma dispersa i fragmentària i de qui tenim la sort d’haver pogut veure recollits els seus poemes gràcies a Lulú Martorell i Martí Sales, la seva amiga i el seu nebot. La primera és, alhora, coautora amb Albert Pla d’un reportatge sobre el poeta que cal veure per entendre el context, la seva obra i tot el que l’envoltava. Un reportatge amb un títol ben clar i irreverent: Pobres pobres que els donguin pel cul.

L’obra poètica de Sales és composta de cinquanta poemes, cinquanta poemes d’amor i de droga aplegats avui en el llibre La passió segons Pepe Sales, junt amb quadres, diaris, interpretacions i explicacions de la seva obra. Una trentena dels seus textos van ser inclosos per Albert Pla en el disc doble Cançons d’amor i droga, i això no hauria de sorprendre si tenim en compte que Pepe era part indissociable del grup Bocanegra i, per tant, la seva poesia en bona part estava pensada i escrita per a ser cantada, normalment per ell mateix.

Pepe Sales provenia d’una família religiosa i conservadora, però alhora implicada activament en la cultura catalana. El cognom Sales ho diu tot. Ara bé, la seva tirada cap a la literatura i la creació en general no són conseqüència de la tradició cultural familiar només sinó de la seva incansable recerca en els àmbits de la creació humana, amb especial predilecció pels fora d’òrbita. Així, els seus coneguts el dibuixen sempre a la recerca d’autors no plegats a repetir el relat dels seus predecessors, de Dylan o Lou Reed a Henry Miller, d’Anaïs Nin a Burrougs, de Rimbaud a Bambino. Autors i autores fora de l’enfocament central dels seus hàbitats culturals que en algun cas has esdevingut canònics però que Sales llegia en les seves parts més fosques i, per tant, també més vives.

És des des del púlpit que li dona el coneixement de tants autors desmesurats des d’on s’atreveix a parlar amb Déu i dir-li que no permeti que els farmacèutics no li venguin les substàncies que l’enverinen:

«Soc jo, Senyor
Sant Cristo de les farmàcies
digueu-li al botiguer
que em dongui la metzina
o tregui la creu del carrer»

Una creu que ell mateix es va penjar al pit, blanca i gran, per deixar clara la seva malaltia, com un apestat del segle XX. La seva era una rotunditat clara i lliure, que no jugava a dobles significats ni administrava mentides piadoses. És aquest el sentit que prenen els «homes com cal» casats amb dones a qui no expliquen les seves preferències sexuals reals:

«Home com cal el teu suplici
és el teu punt homosexual
Però aquest noi és més que vici
i ha capgirat tots els teus plans»

El 1973, Pepe Sales ingressà durant dotze mesos a la presó Model de Barcelona acusat de possessió de haixix; allí entrà en contacte amb tot un món desconegut per ell de què deixà mostra, per exemple, en el seu poema «Era Perkins». Dos anys després, començà a consumir heroïna i se’n feu addicte. Al 79, va explicar públicament la seva homosexualitat, un tema recorrent de poemes com «Si em dius que no m’estimes», que Lulú Martorell diu que s’havia de dir «Mama», en el qual Pepe pregunta a la seva mare per què s’interessa encara per ell si no pot entendre els seus desitjos sexuals. El 84, amb Víctor Obiols, fundà el grup de pop Bocanegra, amb qui s’estigué quatre anys tot i que des dels 14 composava de forma individual. I de 1989 a 1991 va ser director artístic del programa televisiu Glasnost, al circuit català de TVE.

Pepe Sales és, continua sent, un poeta subterrani en una cultura que dona a quest qualificatiu les pitjors connotacions. Ara que ja sembla no dominada pels mandarins de Montserrat i companyia, la petitesa de la llengua que l’aguanta, malalta de substitució cada cop més, no deixa que ni creadors totals, ni artistes de la vida, ni outsiders permanents esdevingui res més que «subterranis». De les lectores depèn que la bellesa no estàndard que viu entre les imatges de poetes com ell surti a la superfície i estableixi un nou cànon sense cànon. Serà celebrat aleshores el cant de mort de Pepe Sales, a qui l’epidèmia de sida es va emportar fa tant de temps ja i tan poc alhora:

«Cinc dos dos ú és l’habitació
on estem ingressats el Cecílio i jo
Estem espantats, tothom ha callat
es troba molt greu, molt malament»
«Diu el doctor que el Cecilio ja és mort
però la seva cara em somriu
Diu el doctor que fa estona que és mort
però la seva mare li diu,
és just si va néixer
que mori als meus braços
com feu la Madonna a la creu»

I on alguns encara només veuen lo desert, eixams de mons formiguegent:

«Sota la llum de les estrelles
me pareix que és Alexandre el Gran
de nit cavalcant,
Alexandre el Gran»

Referències
-Antonio Carreras Panchón (1991). Miasmes i retrovirus. Quatre capítols de la història de les malalties transmissibles. Publicat per la Fundació Uriach 1838, Col·lecció Històrica de Ciències de la Salut. Barcelona.
-Pepe Sales (2019). La passió segons Pepe Sales. Editorial La Breu Edicions, Col·lecció Alabatre, 97. Barcelona.
-Pel·lícula Pobres pobres que us donguin pel cul (2007), de Lulu Martorell i Albert Pla. Produïda per Alguienvoló (Audiovisual& Arts), TV3 i TVE. (https://www.youtube.com/watch?v=JcGBYdXd4oc)
-Disc Cançons d’amor i droga. Pla es fa el Sales (2003), d’Albert Pla. Editat per BMG Music Spain, Ariola.
-Disc Bocanegra U (1986), de Bocanegra. Editat per Onomaster. Editat per Agharta Music.
-Disc Bloc de lírica dura. Homenatge a Pepe Sales (2006), de Víctor Bocanegra.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!