Prendre la paraula

Paper, tinta i covid-19 (23)

Tancat a casa en temps de coronavirus (8 d’abril de 2020)

Memòries d’Adrià, de Marguerite Yourcenar, és una de les grans novel·les històriques escrites al segle XX. Gran no per la mida ni perquè l’aplicació d’aquest adjectiu obeeixi a cap campanya de promoció de qui ara en tingui els drets, sinó perquè els coneixements que sobre el món romà tenia l’autora quan la va escriure estan posats tots al servei de la novel·la. Una novel·la centrada en una història personal situada en un moment de trànsit, en què tot el que hi passa no només respon a la creació literària sinó, també, al context absolutament versemblant en què s’emmarca. Les Memòries se situen en l’espai històric que Flaubert va definir així: «Quan els déus ja no existien i Jesucrist no havia aparegut, hi va haver un moment únic, de Ciceró a Marc Aureli, en què l’home es va trobar sol.» I és a Marc Aureli a qui van dirigides aquestes memòries literàries en forma de carta. En aquest format, l’autora ens explica la vida de l’emperador romà centrant-se en el seu regnat i els seus triomfs militars però també en l’amistat, la pau i el dolor que li va provocar la mort del seu jove amant Antínous.

Però Yourcenar no és només l’autora de les Memòries d’Adrià, tot i que sovint ho sembla. Entre les seves altres obres, segurament és Opus Nigrum una de les que més destaca, una novel·la que va començar a escriure l’any 1921 i acabà el 1968, amb diverses reelaboracions pel mig. Es tracta d’una novel·la històrica situada en un temps també de transició entre un vell món que moria i un altre de nou que tardava a aparèixer i, tal com havia dit Gramsci, en un clarobscur on sorgeixen els monstres. Uns monstres que en aquesta obra són clarament les reminiscències del vell món que s’acaba, l’Edat Mitjana, que encara no han estat esborrades pel nou món que arriba, el renaixentista i humanista, que també arriba carregat de monstres.

Un clarobscur situat al segle XVI a Flandes, una terra entre el catolicisme ultraortodox de Felip II de Castella, que exercia una feroç persecució contra qualsevol obertura, amb la Inquisició al capdavant, i el protestantisme que geogràficament tenia l’epicentre a tocar i que suposava un món molt més obert i tolerant, o això semblava.

Un clarobscur, finalment, exemplificat pel personatge principal de l’obra, Zenó, el fill del clergue Micer Alberico de Numi i una noia de l’alta burgesia belga. El pare abandonà la mare embarassada i se n’anà a viure a Roma, on fou cardenal i va ser assassinat en una orgia. Zenó és, doncs, un bastard que ajunta en la seva persona el món europeu del nord, de Bèlgica, i el del sud, d’Itàlia. I Zenó és, també, un eminent metge i alhora alquimista, filòsof sempre, inspirat en diversos personatges històrics, científics i humanistes, com Paracelso, Servet o Leonardo da Vinci.

L’obra es divideix en tres parts, «La vida errant», «La vida immòbil» i «La presó» i s’hi explica magistralment el pas per la vida de Zenó, un personatge que participa del dia a dia de la ciutat de Bruges a tots nivells: cultural, polític i religiós, i que passa bona part dels seus dies viatjant i aprenent. Una vida marcada per un destí tràgic a què el metge alquimista planta cara i que posa en joc davant dels prejudicis, les supersticions i els dogmes religiosos.

Zenó, tal com la resta d’habitants d’aquell tros de món en aquelles dates, havia tingut la pesta al costat, i havia tractat malalts de l’epidèmia. Primer, a Basilea, després d’un llarg eclipsi, quan se li van atribuir una sèrie de curacions inesperades que li van valer la reputació de miracler. La segona, ja com a metge, a casa del banquer Flugger a Colònia tot i que sota una altra identitat. Els Flugger eren una família composta per Martin Flugger i la seva dona Salomé, els quals tenen tres fills: Sigismond, de qui no tenien notícies de feia molt des que havia marxat amb Pizarro al Perú, Bénédicte i Philibert, hereu del negoci familiar. Aquest darrer s’acabarà casant amb Martha, una germanastra de Zenó que ha estat acollida a casa dels Flugger com si fos una filla.

La pesta, però, arriba a la casa i la mort s’emporta primer Salomé i després Bénédicte. Zenó es presenta a la casa per atendre Bénédicte disfressat de metge estranger i és aleshores quan l’autora de la novel·la ens explica com l’any 1549 va començar amb unes pluges que van desfer els horts de la zona, el Rin va sortir de mare i va inundar els soterranis de les cases, el mes de maig les maduixes verdes es van podrir i les cireres als horts també, i els burgesos començaren a repartir almoines per por que la gana pogués fer revoltar els pobres. De cop i volta, «La pesta, procedent d’Orient, va entrar a Alemanya per Bohèmia. Viatjava sense pressa, al toc de les campanes, com una emperadriu. Inclinada sobre el got del bevedor, apagant l’espelma del savi assegut entre els seus llibres, ajudant a missa a la vora del capellà, amagada com una puça a la camisa de les dones de vida alegre, la pesta aportava a la vida de tots un element d’insòlita igualtat».

El banquer Martin deixà clar, des del principi que «el millor profilàctic consistia en beure moderadament ‘unjohannisberg’ de bona collita, evitar el contacte de les prostitutes i dels companys de taverna, no respirar l’olor dels carrers i, sobretot, procurar no informar-se del nombre de víctimes.» Sense cap mena de dubte, un visionari. Si ens mirem les notícies d’aquests dies de coronavirus, veurem que les vendes d’alcohol han crescut un 60%, la gent evidentment s’ha separat els uns dels altres i, ben a l’inrevés del que ell diu però també per això visionari, ja pots buscar notícies reals que el nombre de víctimes cada dia varia segons qui les compti, segons qui les digui i segons quin mitjà les faci públiques.

És a partir del personatge de Bénédicte que Yourcenar ens explica els símptomes i patiments que produïa aquella epidèmia de pesta: «Una set ardent la cremava per dins… Una tos convulsiva li rascava la gola… La malalta gairebé no podia engolir i el contingut del got queia damunt del llit. De tant en tant la seva tos seca i tallada, semblant al lladruc d’un gos petit…» i a partir dels consells el metge Zenó li dona, coneixem com els cuidadors escapaven de la mala olor intensa que desprenien els vasos limfàtics inflamats, els ganglis de l’engonal i els de davall del braç quan esclataven. Així el metge li aconsella «que us tapeu el nas amb un drap mullat d’esperit de vi» o, si fan molta olor, directament amb vinagres».

El metge, per la seva part, «portava posada l’hopalanda vermella dels metges que havien accedit a tenir cura dels apestats i renunciat a visitar els malalts corrents», llença a l’estufa la cullera amb què administra un elixir a la malalta i els guants que havia utilitzat per a la visita i, «un cop a l’escala, es va treure la mascareta que havia utilitzat per veure la malalta, tal com era obligatori.» Així mateix, en començar a disminuir els casos d’infeccions i un cop soterrats els cossos de les dues dones mortes i d’alguna altra que fou trobada per la casa, la neteja de l’espai consistí en rentar-ho tot «amb aigua abundant i ompliren el terra d’herbes aromàtiques amb agulles de pi.»

Aquesta profusió de detalls fins i tot en un tema com el de la pesta, que no és central al llibre, aconsegueix un efecte curiós en el lector. Li assegura tant que allò que té al davant és versemblant que també ho passa a ser el món que defensa Zenó, amb llibertat ideològica i religiosa malgrat els fanatismes religiosos, ja siguin catòlics o protestants, enmig dels quals es mou el personatge. I tindrà també versemblança el món de l’alquímia en què la fase de separació i dissolució de la matèria, coneguda com a «opus nigrum», simbolitza les proves que l’esperit ha de passar en el seu procés d’alliberament i que arriba al seu punt màxim, precisament, quan Zenó aconsegueix que el seu cos no es converteix en un cos carbonitzat. Així, mentre espera ser cremat amb greus acusacions per part del Tribunal de la Inquisició, Zenó decideix no deixar que els dèspotes guanyin llençant el seu cos a la foguera i, en un acte final de llibertat absoluta, de no submissió als que el volen matar públicament com a exemple de com acaben els que no es pleguen a les seves normes, se suïcida per tal que no el puguin matar.

Referències
-Marguerite Yourcenar (1988). Opus Nigrum. Traducció d’Emma Calatayud. Editorial Círculo de Lectores. Barcelona.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!