Paper, tinta i covid-19 (18) Joan Alcover i “Cap al tard”

Paper, tinta i covid-19 (18)

Joan Alcover i Cap al tard

Tancat a casa en temps de coronavirus (1 d’abril de 2020)

Sovint, les obres literàries responen a la vida de qui les escriu, als impulsos i les emocions que es desprenen de la mateixa vida d’escriptores o d’escriptors, als seus patiments, a la seva observació, a les seves idees o al que bonament han pogut o els ha tocat viure. Hi ha excepcions, és clar, però el que passa al cos de l’autor o autora és bàsic per entendre’n l’obra. A voltes això és evident i d’altres més que evident. Així, no entendríem l’obra de moltes i molts poetes sense saber-ne la biografia, els amors i els patiments, les frustracions i les malalties, el gènere, la classe… i quins fets van provocar que la seva poesia fos d’una manera o d’una altra. Inclús les autores i els autors que no posen res de la seva vida als seus llibres són conseqüència de la seva pròpia vida per omissió, perquè és el contingut de la seva obra el que els allibera de la seva vida, potser viscuda com a condemna, potser impossible de pair o obligadament secreta.

Per això, passar pel tràngol de veure com bona part del teu voltant mor per una epidèmia que es transmet entre persones o assistir a la mort d’un ésser estimat sense ni tan sols la possibilitat d’una abraçada ha de ser de les coses més dures entre les que estem vivint en aquest tros de món ara mateix. Gent que s’ha d’acomiadar dels seus per telèfon, o ni això, familiars de les persones mortes que en saben una curta i freda notícia al dia abans del decés, i que esperen que el cos de qui s’estimen i la ciència aplicada a la salut siguin suficients per derrotar la infecció… Gent que espera que tot passi i que nota la mort a prop, molt a prop.

El sotrac que qualsevol d’aquests fets pot provocar en una persona pot esdevenir o convertir-se en material literari, tal com s’ha esdevingut al llarg de la història de la humanitat. De fet, molts crítics pensen directament allò que Serrat va popularitzar de Salvat-Papasseit, que escrivia «Mullant la ploma al cor, que és on cal sucar l’eina…» i no admeten que hi hagi qui no ho faci, tot i que sabem que tot sovint les formes de sucar aquesta ploma al cor són ben diferents.

Perdre la gent que estimem pot convertir-se en motor que impulsi a la creació. Així va ser amb un dels poetes catalans més destacats de les Illes Balears, Joan Alcover, que ja escrivia abans que la mort destarotés la seva vida però que, com a conseqüència d’aquesta topada, d’aquestes topades, va variar tant l’estil com la llengua però, sobretot, el to amb què escrivia.

A Joan Alcover se’l coneix popularment per ser l’autor de La Balanguera, el poema que amb música d’Amadeu Vives s’ha convertit en l’himne primer popular i oficial després de les Illes Balears, i segurament és el poeta més destacat de principis del segle a Mallorca, junt amb Costa i Llobera. Però per mi Alcover és, sobretot, l’autor literari de l’Escola Mallorquina que més de prop ha vist i ha parlat de la mort i de la destrossa que aquesta provoca, qui més de prop se l’ha mirat als ulls i, alhora que l’ha patit, li ha parlat amb llengua humana. Aquesta proximitat de la mort, que el voltà en bona part de la seva vida, el portà a una crisi existencial que l’acabà transformant de moltes maneres. D’una banda, el seu estil poètic esdevingué molt més clar que no era abans i, de l’altra, ja a la maduresa, canvià de llengua literària. Deixà el castellà amb què escrivia i passà a fer-ho en català, la seva llengua pròpia i íntima, perquè la intimitat era el que li calia per parlar dels seus sentiments. Als poemes del recull Cap al tard, de 1909, centrà la seva poesia a parlar del dolor que la tragèdia viscuda li provocà. La tristesa arrossegada per la mort de la seva primera dona i de quatre dels seus cinc fills destrossà la seva vida i fou la literatura, els poemes que hi dedicà, la seva forma de sobreviure a aquell gavadal de tristor.

El 1887, només sis anys després d’haver-se casat, Alcover va perdre la dona, Rosa Pujol i Guarch, amb qui havia tingut tres fills: Pere, Teresa i Gaietà. El 1891, es va tornar a casar amb Maria del Haro i Rosselló, amb qui va tenir dos fills més, Maria i Pau. Dels cinc fills, només va sobreviure el darrer: Pau. El 1901, l’endemà de la diada de Reis, va morir la seva filla Teresa Alcover Pujol, malalta de tuberculosi; el 14 de juliol de 1905, Pere, de 21 anys, moria de tifus; i el 6 de març de 1919, van morir, en un sol dia, a Palma Maria Alcover de Haro, de 20 anys, i a Barcelona, Gaietà Alcover Pujol, als 33 anys, com a conseqüència de l’epidèmia de grip. Tuberculosi, tifus i la grip del 18. Aquesta seria una altra manera d’explicar la història del seu món, la història del nostre món.

Molts són els poemes que expressen la seva dissort i el sentiment de tristor profunda que aquestes morts li produïren, però potser és el poema «Desolació» on més clarament mostra el seu dolor quan, identificant-se amb un arbre sense branques i amb la soca partida, ens dius que ja només viu «per plànyer lo que de mi s’és mort»:

Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sens entranyes que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de fesa,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.

I l’amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m’aida a esperar l’hora de caure un sol de conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca:
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per plànyer lo que de mi s’és mort.

El sonet ha esdevingut emblemàtic en l’obra d’Alcover i ha generat interpretacions i reinterpretacions diverses. Una de les més sentides que jo conec és la que Manel Murillo en va fer per al muntatge escènic Serres desiguals l’any 2019. Murillo, inspirat per la història i el poema d’Alcover, escrigué la cançó “El árbol” que reinterpretava el dolor del poeta mallorquí així:

«Todo lo que callo lo sueltan mis heridas.
Todo lo que he vivido se acaba de romper.
Soy el árbol, el que dibujan los niños,
un árbol roto que no tiene sus dos ramas.
Mi frágil corazón no aguanta esto,
la fría noche me consume
porque todo en mi está en llamas.
No puedo gritar, tal vez llorar, tal vez no pueda parar…
Tal vez no pueda volver a soñar.
La oscuridad me está matando
No puedo parar de pensar.
Soy el árbol roto y mal herido
El que no va a volver a ver a sus dos ramas…
Soy el árbol que no tiene ramas.»

Referències
-Joan Alcover (2007). Cap al tard. Editorial Moll, Col·lecció Biblioteca Bàsica de Mallorca, 9. Palma.
-Cançó de Manel Murillo «El árbol» del muntatge escènic Serres desiguals (2019). El Vendrell.

Afegeix un comentari