Paper, tinta i covid-19 (17) Francesco Petrarca i el “Cançoner”

Paper, tinta i covid-19 (17)

Francesco Petrarca i el Cançoner

Tancat a casa en temps de coronavirus (31 de març de 2020)

Sense cap mena de dubte, viure una epidèmia que mata milers, o milions, de persones, algunes de properes, altres conegudes i algunes del costat mateix no és una experiència que es pugui desitjar a ningú. Cada dia que passa, però, molta gent va prenent consciència que el que tenim aquí ara no és «com una grip», una expressió que jo també vaig repetir al començament. Les conseqüències de l’epidèmia de coronavirus colpegen el nostre món construït damunt relacions fràgils i vides que encara ho són més. Al mateix lloc, veiem homes i dones que viuen defensant la vida de totes i tots, que estan defensant la vida de les persones malaltes i de les més febles, ja sigui pels seus coneixements mèdics o per la seva feina de cures. A totes elles, a tots ells, només els podem donar gràcies infinites per defensar la vida fins al final davant de la mort que tot ho ronda.

La mort i la por a la mort han estat dos dels efectes més clarament negatius de les moltes epidèmies que com a humans hem patit des que som damunt la closca de la Terra. I sabut és que la pèrdua de persones estimades, la commoció que ens provoca com a humans, molts cops ens porta a sublimar el dolor a través de la creació, de l’escriptura de poemes o cançons que, alhora que ens serveixen per fer el procés de dol no tan traumàtic i treure fora tot el que molts cops no sabem com expressar només amb paraules del dia a dia, ens fan més fàcil la vida que queda i ens serveixen per recordar i no oblidar les persones estimades que ja no hi són.

El Divendres Sant de 1327, dins l’Església de Santa Clara d’Avinyó, Francesco Petrarca començava una aventura literària que s’acabaria convertint en un fet transcendent per a la literatura del seu moment i per a tota la que se’n derivaria després. Aquell dia, veié el rostre i el cos de qui seria inspiració i motor de bona part de la seva obra, d’aquella escrita en llengua vulgar que elevaria aquesta llengua a l’alçada de llengua literària, que deixaria enrere les formes literàries de l’Edat Mitjana i obriria les portes de bat a bat al Renaixement, a l’humanisme i a un món que ja no dependria només de Déu. Aquell dia, Petrarca, un jove toscà que vivia a Avinyó amb la seva família, veié a Laura i això el sotraguejà tant que li escrigué aquest sonet:

Era el dia que al sol li empal·lidiren
els raigs, del seu autor bo i compadit,
quan vaig ser pres, trobant-me inadvertit,
que els vostres ulls, senyora, em posseïren.

En aquell temps els meus no s’asserviren
a guardar-se d’Amor: que protegit
jo em creia; tal que el meu mal i neguit
en el comú dolor es decidiren.

Amor em veia del tot desarmat
i obert el pas pels ulls al cor ombrós,
que de llàgrimes són portal amarg:

a parer meu, però, no fou honrós
ferir-me de sageta en tal estat
i a vós, armada, ni menys mostrar l’arc.

No sabem amb total seguretat qui era Laura. Segons la interpretació dels escrits de l’abat de Sade, publicats entre 1764 i 1767, Laura era la muller del senyor Hugo de Sade, mare d’onze fills, que quan morí fou enterrada a l’església de Sant Francesc d’Avinyó, sota la capella de la Creu, pertanyent als Sade. Segons això, el marit es casà als set mesos de la seva mort amb una altra dona sense guardar el dol preceptiu. Algunes investigadors diuen que els onze fills atribuïts a Laura en realitat eren d’Hugo de Sade, qui hauria tingut sis fills amb una dona i cinc amb l’altra.

L’any 1500, Alexandre Velutello buscà totes les partides baptismals dels voltants d’Avinyó i localitzà una noia anomenada Laura de Chabrau, nascuda el 4 de de 1314, de qui en digué que perfectament podria ser la Laura de Petrarca. I recentment, l’erudit M. Lanchat ha assegurat que Laura no era la dona d’Hugo de Sade sinó que n’era la germana.
Al segle XVI, a la capella del convent dels Frares Franciscans es descobrí una sepultura amb una capsa de plom lligada amb filferros que contenia un sonet italià i una medalla amb el rostre d’una dama, amb les inicials M. L. M. J., interpretades com «Madonna Laura morta jacet». El sonet li atribuïren a Petrarca tot i que sembla que no es corresponia ni amb la seva cal·ligrafia ni amb el seu estil i, a més, durant aquelles dates no es trobava a Avinyó.

És complicat parlar de Laura com si fos una persona de carn i ossos, perquè cada una de les persones a què s’han referit aquestes investigacions suposarien interpretacions ben diferents de l’obra Petrarca. Tot el que sabem sobre ella es troba escrit en els versos del poeta i aquest el que escriu és una obra literària, sobretot. Ho podeu veure ja en el poema reproduït més amunt en què situa la visió de qui serà la seva estimada, literàriament parlant, en una església i al començament de la primavera. Casualitats? No, literatura.

És per aquest mateix contingut literari que sabem que, després de l’epidèmia de pesta que al segle XIV omplí Europa de cadàvers, el 6 d’abril de 1348, entre els cadàvers que s’amuntegaven a Avinyó, fou enterrat el de Laura. La pesta, novament, transformà les vides de la gent i, també, la literatura. El mateix Petrarca haurà de fugir de Milà, l’any 1361, per una altra epidèmia de pesta mentre, per carta, es queixa de l’autoritat dels metges al seu bon amic Boccaccio.

Petrarca dedicà un total de 21 anys de la seva vida literària a Laura i d’ella n’explicà, també, la mort i, sobretot, la mancança, el buit i l’enyor que la seva desaparició provocà en la seva vida literària a partir de múltiples poemes del seu Canzionero, com aquest traduït en català per Osvald Cardona:

Els ulls dels quals parlí càlidament,
les mans, els peus, el rostre ple d’encís,
que feien que el meu ésser es dividís
i em distingien tant d’entre la gent;

els rínxols del cabell d’or fi i fulgent,
i el llampegueig angèlic del somrís
que van mostrar a la terra un paradís,
són un grapat de pols que res no sent.

I amb tot, jo visc! I això em dol i m’aïra,
i vaig, sense les llums que amava tant,
en mal armada nau que el vent regira.

Que ací fineixi el meu amorós cant:
la vena és seca, i ja la meva lira,
perdut l’enginy, només coneix el plant!

Tots aquests poemes els aplegà en el Canzionere, un llarg poemari que inclou 366 poemes dedicats a Laura, dividits en dues parts: Rime in vita di Madonna Laura, que inclou els poemes escrits mentre Laura era viva; i Rime in morte di Madonna Laura, els escrits després de la seva mort. Mentre Petrarca escrivia en llatí, la llengua culta i important, grans tractats de filosofia i esdevenia un destacat representant diplomàtic i polític de l’Església, com a escriptor líric dedicava tot el seu saber literari a construir un edifici poètic escrit en llengua vulgar, en toscà, dedicat a una dona que a dia d’avui no està clar encara qui era.

De fet, poc importa qui era Laura, perquè l’acte d’amor de Petracra cap a ella que suposa la creació de la seva obra inspirada en aquest amor és, sobretot, un acte individual d’amor i de creació literària que esdevé universal sobretot a partir de la mort de qui l’inspirava. Laura hi apareix com un ésser per damunt de la corrupció terrenal i, tot i haver rebutjat l’amor de poeta, Petrarca parla d’ella com d’un àngel, gairebé divina, que esdevé la ‘Donna Angelicata’ que fa de mitjancera entre ell i Déu per tal de transformar el seu amor profà en amor diví dedicat a la saviesa i la moral.

És aquest amor que Petrarca sent per Laura l’autèntic motor de la construcció d’un dels poemaris més importants entre els dedicats a aquest sentiment al llarg de la història de la humanitat. Però és també evident que aquest amor no depèn de Laura, ni tal sols quan el rebutja o quan la pesta se l’emporta, sinó només i de forma exclusiva de Petrarca. I és la forma literària d’aquest amor i d’ella mateixa el que fa que un i altra siguin immortals i hagin superat, així, fins i tot la mort provocada per la pesta.

Referències
-Francesco Petrarca (1983). Cancionero. Traducció, introducció i notes d’Ángel Crespo. Ediciones B. Col·lecció Libro Clásico. Barcelona.
-Francesco Petrarca (1955). Sonets, cançons i madrigals. Traducció d’Osvald Cardona. Editorial Alpha, Col·lecció Clàssics de tots els temps. Barcelona.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *