Paper, tinta i covid-19 (13) Thomas Mann i “La mort a Venècia”

Paper, tinta i covid-19 (13)

Thomas Mann i La mort a Venècia

Tancat a casa en temps de coronavirus (25 de març de 2020)

L’art i la vida, l’art o la vida, l’artista davant de la vida i la relació entre tots dos. Aquests serien els temes, el tema, de bona part de l’obra de Thomas Mann, l’autor de Doctor Faust, de Tonio Kröger i, sobretot, de La muntanya màgica, una altra història amb malalties, ascensos, descensos, vida i art. Un tema que, sense deixar de ser present mai, va anar guanyant espai en les seves novel·les i en els seus contes llargs, o novel·les curtes, o digueu-li com vulgueu. Mann, però, no era cap excepció.

I entre aquestes novel·les curtes, o contes llargs, esdevingué tema central de La mort a Venècia, segurament la seva obra més coneguda per al gran públic, sobretot a partir de la versió cinematogràfica que en va fer Luchino Visconti, el qual també havia de convertir en pel·lícula La muntanya màgica però va morir abans de poder fer-ho. Els dos films havien de formar part d’una tetralogia amb La caiguda dels déus i Ludwig. La pel·lícula de Visconti compta amb molts encerts però segurament el més gran és l’ús que fa el director de la cinquena Simfonia de Gustav Mahler. A nivell musical, La mort a Venècia també va inspirar l’òpera del mateix títol del compositor Benjamin Britten.

I què té aquesta novel·la que la converteix, alhora que en un dels grans textos de Mann, en font inspiradora d’altres grans obres d’art de primer nivell que hi troben la força necessària per constituir-se no només en adaptacions sinó, sobretot, en creacions artístiques d’alta volada? Doncs moltíssimes coses i, tot i que no és aquest el motiu de la seva aparició aquí, potser és bo que ens hi aturem uns moments.

La mort a Venècia, publicada l’any 1912, és la història dels darrers dies de l’escriptor Gustav von Aschenbach, un personatge que serveix a Mann, a banda de ser en part el seu propi alter ego, per parlar sobre la creació artística i la seva relació amb la vida, per parlar de l’art i la bellesa com a màximes aspiracions humanes i com a motor de la vida mateixa.

Aschenbach deixa Munic, on viu, per anar-se’n a passar uns dies a una illa de l’Adriàtic després d’una passejada per la seva ciutat en què decideix fer un viatge regenerador, perquè «calia fer una pausa en la seva vida, necessitava canvi d’aires i inoculació de sang novella,per tal que l’estiu esdevingués tolerable i profitós.» Ho fa empès per la sensació que els seus dies de joventut ja són només un record i que la seva obra literària, tot i que ben valorada pels lectors burgesos, a ell no el commou com el va commoure la seva realització i, sobretot, els records de la seva pròpia joventut i el debat que al seu cap hi ha sobre l’art i el seu propi envelliment. Perquè Aschenbach defensa que «l’únic art veritablement gran i creador, capaç d’abastar-ho tot, l’únic art digne de respecte, era aquell que havia tingut la sort d’exercir-se a través de totes les etapes de la vida humana» però alhora no troba la força creativa suficient per encarar els que havien de ser els darrers anys de la seva vida i per això li cal un canvi que l’esperoni, un viatge.

Els seus plans, però, canvien i tria una nova destinació, Venècia, una ciutat que ja coneixia i davant la qual es pregunta si «¿podria per ventura el viatger ociós, veure renovellat l’antic entusiasme i esperar encara una aventura sentimental tardívola?» L’amor com a motor de la vida però, alhora, l’absència d’amor com a senyal de la mort que al llarg de la novel·la el persegueix simbòlicament a partir de diversos personatges amb qui es va trobant. Així, just començar la novel·la, Aschenbach passeja per la ciutat i, mentre es mira l’aparador d’uns marbristes, «de cop i volta, retornà del somieig, en adonar-se que sota el porxo, entremig de les dues bèsties apocalíptiques, que guardaven l’escalinata, hi havia un home» amb un aspecte no gens comú, com molts dels que transiten per la novel·la. El mateix aspecte poc comú que té, ja a Venècia, el gondoler que el conduirà fins a la seva destinació i que, quan va a pagar-lo no pot fer-ho perquè «góndola i gondoler s’havien fos».

Els pensaments del protagonista sobre l’art omplen els primers dies a Venècia, fins que descobreix Tadzio, un adolescent polonès pèl-roig de 14 anys la bellesa del qual primer el sorprèn, després fa que se n’enamori i, finalment, el porta a l’obsessió, fins al punt de tirar enrere la decisió que havia pres de deixar la ciutat pel mal temps. L’enamorament estètic per cada un dels moviments del noiet creix mentre l’escriptor veu com els seus convenciments, reforçats per la vellesa a què es veu abocat, s’afonen un darrere l’altre i l’enamorament i la por al rebuig converteixen la seva admiració i atracció en un amor purament platònic però intens com cap altre al mateix temps. En un somni posterior, aquest procés ell l’explica dient «que la visió anava de fora a dins, tot vencent la resistència del seu esperit, una resistència poderosa, fondament arrelada, que ho trasbalsava tot i deixava l’edifici intel·lectual de la seva existència totalment arrasat, anorreat. És així com, sense adonar-se’n, Aschenbach deixa enrere el vell món burgès d’on ve, ordenat i per tant quadriculat i tancat, que no admetria el desordre que la passió desencadenada pel seu enamorament li provoca, no l’admetria ni per la diferència d’edat ni, encara menys, pel fet que es tracta d’un amor homosexual.

Per Aschenbach, Tadzio esdevé la bellesa en majúscules, la mateixa bellesa de fons que reconeixia en els déus grecs. Per tant, es tracta d’una bellesa construïda a partir d’una intel·lectualització d’aquest concepte en el cap de l’escriptor però que també arriba a ser física. Ell, a través de la seva obra escrita, ha intentat arribar a aquesta bellesa però, malgrat les lloances dels lectors, el reconeixement dels cercles de poder que fins i tot l’han distingit amb un títol nobiliari, sap perfectament que la seva obra és només bella en la forma, en la pàtina literària que recobreix la bruta realitat. És el mateix que li passa a Venècia, una ciutat que, malgrat ser excelsa a nivell arquitectònic, urbanístic i artístic, en el fons es troba en plena descomposició i la seva decadència no és només estètica sinó total, de fons.

L’enamorament d’Aschenbach per Tadzio esdevé absolut quan l’autor decideix posar la seva vida en perill per continuar gaudint de la visió del noi, sobretot quan es va adonant que la ciutat està patint una epidèmia de còlera que les autoritats intenten amagar per no perdre turistes. El vell escriptor decideix obviar-la i romandre a Venècia sense explicar res de l’epidèmia a cap altre estadant de l’hotel, inclosa la família de Tadzio, les seves tres germanes, la seva institutriu i la seva mare, tots ells polonesos. Aschenbach té més informació sobre la pesta que ha arribat a Venècia que la resta de persones de l’hotel perquè ha llegit informacions a diversos diaris en llengua alemanya sobre un visitant de Venècia que va emmalaltir en tornar a Àustria. A partir d’això, fent preguntes directes sobre el tema a una colla de personatges de la ciutat, es va adonant que alguna cosa estranya passa ja que tothom atribueix l’olor a desinfectant que fa Venècia a una ordre policial sense més importància i ell no s’ho creu.

L’escriptor sabrà la veritat sobre l’epidèmia després de preguntar a un empleat d’una agència de viatges anglesa sobre el tema. Aquest li explica que «a mitjan maig, en un mateix dia hom havia descobert a Venècia la terrible vibrió en els cadàvers ennegrits i xuclats d’un barquer i un verdulaire» però «Aquests casos es mantingueren en secret». El secret no es va poder mantenir davant l’increment de morts i menys encara quan un visitant austríac emmalaltí en tornar a casa seva. Tot i això, les autoritats i la gent relacionada amb el comerç i el turisme decidiren no estendre la por ni les notícies. Així fou com «el perill de sofrir grosses pèrdues en cas que es declarés el pànic, pesaven més que no pas l’amor a la veritat.» De la mateixa manera que l’amor per la bellesa, en Aschenbach, pesava més que la vida, ja que en lloc de fugir de l’epidèmia decideix quedar-se gaudint de la visió de Tadzio, de l’art en la seva màxima expressió.

Els símptomes de l’epidèmia en Aschenbach comencen a fer acte de presència, mentre ell afronta el seu aspecte envellit anant a un barber que li tinta els cabells i l’arregla per tal que sembli més jove, més endreçat en la seva estètica. No hi ha res a fer. Quan les autoritats ja no poden amagar més l’epidèmia de pesta, tots els turistes intenten deixar Venècia, inclosa la família de Tadzio. El vell escriptor empolainat s’estira en una cadira de platja on la mort el sorprèn mentre veu o somia en Tadzio, una mort conseqüència de la pesta que ara ja no és simbòlica sinó ben real. La recerca de la bellesa absoluta, de la bellesa impossible de Tadzio, se l’emporta cap al no res en forma de pesta, en forma de mort, de mort a Venècia.

Referències
-Thomas Mann (1984). La mort a Venècia. Traducció de Joan Fontcuberta. Editorial Proa, Col·lecció A Tot Vent, 217. Barcelona.
-Pel·lícula La mort a Venècia (1971), de Luchino Visconti. Warner Bros.Escena final: https://www.youtube.com/watch?v=2WjzI7kPF5A
-Òpera La mort a Venècia (1973), música de Benjamin Britten i llibret de Myfanwy Piper. (https://www.youtube.com/watch?v=pQ4sqUAvPCw)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *