Paper, tinta i covid-19 (11) Josep Llunas i “El viatge a Múrcia”

Paper, tinta i covid-19 (11)

Josep Llunas i El viatge a Múrcia

Tancat a casa en temps de coronavirus (23 de març de 2020)

L’any 1885, entre les notícies d’actualitat que incloïa el setmanari anarquista La Tramontana, n’hi havia una que s’anava repetint a tota la premsa del moment: havia començat una epidèmia de còlera que arribà a matar més de 66.000 persones a tot l’Estat, 2.500 d’elles a la demarcació de Jaén. Com que les desgràcies mai no vénen soles, terratrèmols i pluges torrencials precediren l’epidèmia i van crear les condicions idònies per tal que aquesta es pogués desenvolupar. El 13 d’agost, se’n va diagnosticar el primer cas de forma oficial, però com moltes altres vegades passa, de còlera feia dies que n’hi havia. De fet, feia més d’un mes que les autoritats negaven que hi hagués cap epidèmia, tot i establir zones de quarantena a llocs com Madrid, on no hi havia cap cas diagnosticat, i les defuncions per aquesta malaltia constaven que eren causades per enterocolitis, un eufemisme per referir-se al còlera.

A les pàgines de La Tramontana, sovint s’anunciaven remeis per a la malaltia, tot i que no eren receptes miraculoses sinó llibres, plens d’informacions necessàries per no agafar-la. Un bon exemple d’això és El cólera y su tratamiento, del doctor Gaspar Sentiñón, el metge internacionalista i catalanista que havia representat les societat obreres de l’Estat espanyol al Congrés de l’AIT de 1869 junt amb Farga Pellicer. A les mateixes pàgines, i ja tocat de ple pel to irònic i burlesc propi de la publicació, s’anuncia un fullet de 16 pàgines sobre el tema, titulat El còlera, els capellans i el govern. Estudi popular de tres microbis, escrit pel doctor Màniga Ampla i inclòs dins de la Biblioteca Humorística de Calamitats del mateix setmanari.

Però quan Josep Llunas, director de La Tramontana, dedica més atenció a la malaltia és quan en el número 211 del setmanari, signant amb el pseudònim de Gimnàstic, publica una crònica paròdica del viatge que Romero Robledo i Cánovas del Castillo van fer a Múrcia per tal de tranquil·litzar la població davant l’epidèmia de còlera que ja hi havia tot i que no s’acabava d’admetre.

Romero Robledo era ministre de Governació del Govern de Cànovas i defensava que amb una quarantena no calien vacunes contra el còlera, en un moment en què el doctor Ferran havia ja demostrat que el seu mètode per guarir-lo era eficaç. A Romero no li importaven les evidències i gestionà la crisi com sempre es fa a l’Estat espanyol, amb mentides i mà de ferro, deixant enrere la ciència per posar en primer pla l’autoritat. La seva nefasta gestió li costà el càrrec, però res més, ja que al 1891 tornà a ser nomenat ministre, ara d’Ultramar, i el 1892, un altre cop, en aquest cas de Gràcia i Justícia, sempre amb Cánovas com a cap del Govern. A Cánovas del Castillo, a Catalunya se l’anomenava popularment «El monstruo», pel seu odi contra els anarcosindicalistes i la dura repressió que portava a terme contra ells. El 1897, fou assassinat per l’anarquista italià Angiolillo al balneari de Santa Àgueda a Arrasate en revenja per assassinats i els centenars d’obrers torturats durant la repressió de l’anomenat procés de Montjuïc.

Llunas, el 1885, explicava amb aquest to irònic i de burla total davant de qui mana, el viatge que aquests dos carnussos van fer a Múrcia per fer veure que no hi passava res. En la crònica s’explica com, després de preparar l’equipatge amb «escapularis de santa Rita», «uns quants carretons de clorur, dos magatzems d’àcid fènic i tres brigades de desinfectadors», «uns quants litres d’aigua i algunes càrregues de Xerès i Mançanilla», comença el viatge. En arribar a Múrcia, en un espai allunyat de tothom i ben desinfectat, «begueren i menjaren del que ja havien portat de fora, amb les degudes precaucions de dir abans una Ave Quitèria (no en recordo bé el nom), fumigar els coberts, plats i gots, i beneir les potes de la taula» i, «Després de ben tips i desinfectats per dintre, sistema Xerès, agafaren l’ullera d’un ministre i es miraren l’hospital de colèrics… al mapa.» Tombaren cua i, després de deixar uns naps portats de Madrid, emprengueren el camí de tornada. Al final, el viatge sortí per «només» sis mil duros.

Reprodueixo sencer l’article perquè val la pena de llegir i entendre que, de les notícies que els amos ens expliquen quan d’epidèmies es tracta (de la resta també seria el mateix però aquest es el tema d’aquest text) no ens en podem creure ni la meitat, o menys encara.

El viatge a Múrcia
Ja diu la dita que en les grans ocasions és quan es coneixen els grans homes.
I aquí hi ha en Romeret i en Cánovas per testimoniar-ho.
El còlera va a Múrcia i cal que el govern vagi a visitar els afectats?
Doncs es fa que el còlera visiti el govern; i llestos.
I vet aquí el còlera a Madrid de reial ordre. Això sí que és saber-la llarga!
Que el rei vol anar a Múrcia?
Doncs no senyor. Es representa el sainet L’amagada d’ou, i encara que el públic xiuli la peça, com que ja ha pagat l’entrada, l’empresa hi surt guanyant.
I ja tenim el ministeri com una bassa… d’oli, i tranquils tots i satisfets per haver passat el perill.

Però, ai!, donde menos se piensa salta la liebre, i així li va passar al gardunyesc ministre.
Quan més assegurat i lluny es creia de l’horripilant microbi, les oposicions li fan entendre, com dos i dos fan quatre, que ha d’anar a Múrcia, i el creuen tan capaç de fer-ho, que després de riure-se’n a les seves barbes, un diputat, el marquès de Sardoal, exclama:
—Senyor ministre, em jugo el que vulgui que vostè no és capaç d’anar a Múrcia.
Recristo! On és la negra honrilla?
Empipat llavors el ministre, decideix anar-hi.
I ja tenim l’Héroe por fuerza.
Primer de tot, s’encomana a Déu, a sa mare i a tota la parentela.
Després es penja al coll uns escapularis de santa Rita, advocada d’impossibles, perquè el lliuri de la por, i pren una capsa de rapè especial, regal del seu amic el devot Lagartijo, que mata els microbis en gros.
Fets aquests preparatius espirituals o animals (vull dir de l’ànima) es passen a fer els del cos, ja que en Romeret estima l’animeta, també es fa-de-cos el que li convé, per anar més bé de ventre.
Fa carregar uns quants carretons de clorur, dos magatzems d’àcid fènic i tres brigades de desinfectadors per passar endavant a fer apartar el microbi, com si es tractés del curs d’una professó de Corpus.
Després es prepara uns quants litres d’aigua i algunes càrregues de Xerès i Mançanilla, ja que són dos andalusos pura sang els que es preparen al sacrifici, i els donen indispensable la companyia de la sang de Crist, com si haguessin de dir missa contínuament.
I comença el viatge.

El xiulet de la locomotora, en entrar en terra infestada, és com un Feu lloc, que portem les solucions.
Els ministres, amb una heroïcitat de fa por, arriben a Múrcia.
Primer de tot, fumigacions per davant.
Després, fumigacions pels costats.
I últimament, fins per darrere van donar-los perfums.
Quan estigueren llestos de tan preventiva i indispensable tasca, begueren i menjaren del que ja havien portat de fora, amb les degudes precaucions de dir abans una Ave Quiteria (no en recordo bé el nom), fumigar els coberts, plats i gots, i beneir les potes de la taula.
Menjant i bevent, parlaren una mica del còlera, si bé amb les degudes precaucions per no rebre cap ensurt, i anant desinfectant les paraules pel sistema Mançanilla a mesura que anaven sortint de la boca dels murcians.
Després de ben tips i desinfectats per dintre, sistema Xerès, agafaren l’ullera d’un ministre i es miraren l’hospital de colèrics… al mapa.
Deixaren de seguida uns quants naps portats de Madrid, i llavors, quan els agafaven les ganes de fer feina, ja no tingueren temps. El deure els cridava a un altre punt.
Noves fumigacions per fora i per dintre, i cap al tren falta gent.
En arrencar la màquina, encarregaren que forcés el pas, a fi que cap microbi pogués seguir-los anant a peu.
Abans d’arribar a Madrid, altra vegada tornem-hi a fumigar per fora i per dintre, pel cap i pels peus, pel davant i pel darrere.
I per fi, entraren triomfants a la vila de l’ós, reposant de tantes fatigues, i recollint els llorers de tan obstinada victòria.
Però com que tota gran acció porta els seus inconvenients, el piramidal viatge a Múrcia ha costat als espanyols SIS MIL DUROS.
Podrà dir-se ara que aquest viatge no ha tingut grans utilitats… per a algú?
Preguntem-ho al ministre microbi, que segur que no ens ho negarà.

Referències
-Josep Llunas i Pujals (1885). Article «El viatge a Múrcia», publicat a La Tramontana, número 211, 8 de juliol de 1885.
-Imatge de Llunas de Nerea Borrell.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *