Prendre la paraula

Paper, tinta i covid-19 (10)
Robert Robert i Menudències
Tancat a casa en temps de coronavirus (22 de març de 2020)

Robert Robert fou un escriptor, periodista i polític republicà que nasqué a Barcelona el 1827 en una família de classe baixa. Als 21 anys se’n va anar a viure a Madrid intentant fugir de la precarietat que fins aleshores li havien donat les feines que havia tingut. Allí, escrigué en diversos diaris, prengué part en la revolució de 1854 i l’any següent fou empresonat dos anys per publicar un article al periòdic satíric El Tío Crispín que ell mateix havia fundat. Sortí malalt de la presó i aconseguí notorietat a partir de les seves cròniques parlamentàries, que publicava a La Discución. L’any 1864, contrariat pels enfrontaments entre Castelar i Pi i Margall, tornà a Barcelona i passà a publicar articles costumistes a Lo Xanguet i a Un tros de paper, seguint l’estil de Mariano José de Larra a qui admirava. La resta de la seva vida, escrigué poemes, fou regidor de Barcelona i diputat a Corts, sense deixar d’escriure en periòdics, en alguns moments es va apropar a l’internacionalisme madrileny i va tornar a viure en aquella ciutat.

A Un tros de paper, hi publicà articles molt diversos. Alguns, com les Menudències que ara publico aquí, plens d’un sentit de l’humor que no s’arruga davant temes tan greus de tractar com el còlera, que utilitza moltes de les formes que la ironia li dona per encarar les qüestions més gruixudes. Del còlera, Robert Robert en coneixia els efectes de mort en les persones però alhora tenia clar que moltes de les coses que se n’explicaven tenien més a veure amb les suposicions, els malentesos i la por que no pas en la mateixa malaltia. Així era aleshores i així és avui, ara amb molta més rapidesa i extensió perquè la nostra societat de la informació és, sempre i alhora, la societat dels rumors, els malentesos, les mitges veritats i les mentides directament. Els noms nous que els donen només són noms nous, res més, per molt en anglès que es diguin, i juguen a la partida de fer-nos creure que a on anem és a l’únic lloc a on podem anar. Cal estar atents i atentes perquè els amos ho tenen clar , tan clar com ho han tingut cada cop que hem abaixat la guàrdia en qualsevol de les crisi, provocades o naturals, que hem patit fins ara.

L’onada d’autoritarisme que recorre Europa i l’Estat espanyol, embolcallada amb les mortalles dels morts pel covid-19 i la por que se’n genera, és més que segur que servirà als amos per desposseir-nos encara més de drets socials, individuals i col·lectius, que hem guanyat a partir de la mobilització i de la lluita. No patiu, que el pitjor no se n’anirà amb la fi del covid-19, perquè ells es quedaran. I davant d’ells, continuem tenint la sàtira i la lluita, que a voltes són ben bé el mateix. Tal com tenia Robert Robert el 1865. Era el còlera i ara és el covid-19, però llegiu, llegiu…

Menudències, de Robert Robert

I
Jo estava per posar CÒLERA amb lletres molt grosses, per títol d’aquest article; mes com hi ha gent tan espantadissa, si molt convé el llançarien i, francament, el periòdic no el fem perquè el
llancin, sinó perquè el guardin i se l’estimin molt.
Per això en fem pagar un ral.

II
Endemés, sí. Hi ha incrèduls que no donen fe a cap miracle. ¡Com es coneix que no han presenciat els miracles de la por!
És tan gran el número de devots d’aquesta divinitat immortal, que qui no ho veu és cego, com deia Napoleó parlant de la revolució.
Ja podem dir que entre nosaltres s’ha acabat l’exclusivisme religiós; perquè rendim culte públicament al catolicisme i a la por.

III
Enraonen dues senyores en una cantonada.
La una tracta de comprar uns coberts de metall blanc. L’altra li diu:
-Vagi amb cuidado que no l’enganyin. A casa en vàrem comprar de baratos abans d’ahir, i ahir vàrem tenir un disgust de mort, perquè al vespre ja s’havien tornat negres.
Una que passa sent les últimes paraules, es gira plena de llàstima a les interlocutores, apreta el pas, i se’n va a casa dient:
-Disgust de mort? Es varen tornar negres? això és el còlera, ¡i després aquests brètols que fan diaris posen que no hi ha res! ¡Ai, pobres de nosaltres!…
I… ¿saben què succeeix a la que ha interpretat tan malament unes paraules sense connexió?
Que de por, li agafa… (ara ja es pot dir) còlic i tremolor, i sembra l’alarma per tot allí a on passa, dient molt convençuda:
-Jo almenys ja sé -dos cassos-, contats per una senyora de la família; i no em vinguin a dir que potser van morir d’altra cosa; perquè, es varen tornar negres!

IV
Cap al tard de la nit passa un senyor per un carrer, i veu uns balcons oberts i llum encès.
-Ja hi som, diu. Aquí hi deu haver un mort.
I para bé l’orella.
Una senyora de la casa parla amb una veïna del davant i diu:
-Ja li asseguro que n’hem tingut un gran sentiment al cap de tants anys de conèixer-la… però, no hi ha hagut remei! Demà a les onze se n’enduran la caixa.
-No hi ha dubte -diu l’home; -la caixa? Mort tenim. Algun pobre senyor d’edat.
I no hi tal mort ni tal aca, sinó que la senyora ha tingut de despatxar una criada que estimava però que es prenia massa per lo llarg temps que estava amb la família, i la caixa de què
parlava era la de la roba…

V
-Sí, sí -diu un home a sos amics-; ahir en arribant a casa la vaig trobar morta.
Parla d’una tomaquera que tenia al terrat; però la poruga que sent dir «morta», lo primer que fa és esglaiar-se; després, se’l mira i pensa: si era la seva dona, vet aquí un viudo que fa planta.

VI
Els botiguers que han fugit a França procuren fer escolliment de robes de colors foscos, amb l’esperança de que l’hivern vinent mig Barcelona portarà dol.
Baldament no en venguin mitja cana!
Els corredors i dependents d’escriptori aprenen de fer baguls, maletes i sacs de nit pels fugitius; que ara és negoci.
Els adroguers fan babarotes a tothom amb ampolletes de càmfora, sofre, te, esperit de vi i demès caterva d’ingredients anticolèrics, que per als esporuguits són un espectacle pitjor
que la malaltia.

VII
La meitat dels que es queden és per força.
Pregunteu-los si se n’aniran, i amb una rialleta més falsa que una mula guita, vos responen:
-Ca, de cap manera! Jo no tinc por. És dir… per ara, el que toca avui, em quedo.

VIII
Surt un òmnibus d’un extrem de la ciutat, portant una família fugitiva, i per a anar a l’estació del ferrocarril té de passar per molts carrers.
Al vespre se reuneixen uns parents i diu el noiet:
-Aquesta tarda, amb el papà, al carrer de Sant Pau -per exemple- hem vist un cotxe d’allò més llarg, ple de gent, i a dalt tot de baguls i matalassos.
-Jo també n’he vist un així mateix a la Rambla -diu l’àvia. Tothom se’n va!
-Nosaltres n’hem vist un altre al carrer de Fernando -diu la tia.
-Oh!, la minyona també ha vist una família entera que se n’anava cap al camí de ferro, pel carrer de Jaume Primer. Ai! Tothom se’n va!
-Sí, tothom se’n va! Nosaltres hem vist un gran carruatge ple de gom a gom amb tot lo del llit, a la plaça de l’Àngel.
-I quan jo hi he enviat la minyona, n’ha vist un altre pel mateix estil al carrer de la Princesa. És que tothom se’n va!
Tota aquella gent no ha vist, en substància, sinó un òmnibus, i per ells és com si se n’hagués anat mig Barcelona.

IX
Al vespre, l’un pren aigua de pega.
L’altre goma.
Tots duen canonets de càmfora a la boca.
Com la por fa corrípies…
Envien a buscar un metge, i l’endemà el despatxen per burro, perquè la por no la cura cap metge.

X
-Què tal? què han sentit a dir?
-Per ara… res.
-Doncs miri, avui ha passat dues vegades el cotxe dels morts.
-Carambas! Ahir vespre per la Rambla no es trobava una ànima.
-No veu que tothom és fora? Nosaltres hi anàvem sempre amb les cosines i les noies del primer pis; Però ara…
-Que també són fora?
-No, però no surten, fan com nosaltres. Escolti, per no haver-hi de trobar ningú…
El mateix diuen les meves germanes i la família de l’oncle Francesc. Com tothom és fora, no surten al vespre.
-I és natural; ahir varen venir la padrina i el padrí i també ho deien: «Què en farem de sortir, si tothom és fora?»
-Ca!, si és un fàstic!, tothom és fora!
Tots els espantats es fiquen a l’últim racó de casa, i per cohonestar la seva por, exclamen:
-No es troba una ànima!

XI
Ara, si es mor un vell de cent anys, tot seguit trobareu qui digui:
-Ja n’ha petat un altre! I això que diuen que no hi ha res.
Ja no es pot mal parir; ni tenir febres, ni encadernar-se sisquera; de tots els mals ne diuen còlera els porucs.
Si vostè es talla els cabells i el veu pel carrer un d’aquests, se’l mira arrufant el nas i diu:
-No m’agrada la cara d’aquest home, no sé què li trobo: molt serà que… jum!

XII
-Què tal, senyor Genís, té gaire por?
-Jo no, senyor. No vull fer valenties temeràries, però estic molt tranquil. M’he posat sofre a les plantes dels peus, m’entén, vostè? Porto el canonet de càmfora, que mai és mal, vaig un poc
més abrigat, me comprèn? Rego la casa amb cloro, aromatitzo bé les viandes, prenc te amb aigua naf, sí, senyor. No surto de nits, he fet llogar una casa a la muntanya per un si de cas, no treballo per
no amoïnar-me, i m’entretinc en pensaments agradables. Ara me’n vaig a comprar un ninxo, que la dona no està gaire bona.

XIII
-Déu los guard. Diu el pare si em faria el favor de pagar-me aquest compte.
-Noi, digues-li que el metge i el governador m’han aconsellat que no em carregui de cap; amb això no estic per negocis. Torna pel setembre… o per l’octubre, si som vius.

* * *

I bé, cavallers, que durarà gaire, això?

Referències
-Un tros de paper, número 14, 20 d’agost de 1865. Pàgines 1 i 2.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!