Prendre la paraula

Paper, tinta i covid-19 (9)

Tancat a casa en temps de coronavirus (21 de març de 2020)

«No feia encara gaires dies que eren a l’Àtica, quan començà a declarar-se una epidèmia entre els atenesos; es diu que ja abans havia atacat molts indrets, entre altres Lemnos, però una plaga tan terrible i una tal mortaldat no es recordaven enlloc
«El mal començà de primer, segons diuen, a Etiòpia, més amunt d’Egipte, descendí després a Egipte, a Líbia i a la major part de l’imperi del Rei. A Atenes caigué d’improvís i primerament atacà la població del Pireu»

Aquests són dos dels primers fragments que Tucídides dedica a l’anomenada «plaga d’Atenes» dins de la seva Història de la guerra del Peloponès, que va començar a escriure als 20 anys i la redacció del qual va prorrogar mentre durava la guerra, en què va participar com a general d’una esquadra de vaixells. La plaga va ser una epidèmia devastadora que va afectar la ciutat-estat l’any 430 aC i la crònica de la qual és el primer text clàssic en què es parla d’una epidèmia, d’una plaga. Sense dades concretes sobre la seva incidència, se suposa que la ciutat va perdre un terç de la seva població, una mortaldat de la qual s’han pogut localitzar fins a mil tombes construïdes en poc temps sense seguir els rituals de l’època, ja que l’acumulació de cadàvers ho impedia, i fosses comunes amb més de dos-cents cossos junts. Ahir mateix, vèiem la mateixa escena quan desenes de camions militars a Itàlia suposadament traslladaven centenars cadàvers a Bèrgam, on només es podien sepultar seguint mesures higièniques que impedissin el contagi.

Tucídides és un d’aquells homes a qui podem aplicar aquella estúpida frase de les pel·lícules dels EUA, un home que «es va fer a si mateix», perquè tot el que sabem d’aquest historiador grec del segle V aC ho va escriure ell mateix. Les dades de la seva vida i de molts altres aspectes de la història d’Atenes i del Peloponès les hem extret de la Història de la guerra del Peloponès, on narra la guerra de 27 anys que hi va haver entre Atenes i Esparta amb una voluntat historiogràfica no coneguda abans d’ell, pel que a més de literat i militar, se’l considera un dels primers historiadors que va utilitzar mètodes més o menys científics. Per escriure la seva obra, no se’n fiava de les informacions de transmissió oral i va recórrer a la comprovació documental i al coneixement directe dels fets, sempre a la recerca de la veritat que d’aquestes formes de coneixement es podia desprendre. En català, el va traduir Jaume Berenguer Amenós per a la Bernat Metge el 1954.

Tucídides explica com es va conèixer la malaltia, per on se suposa que va entrar i, també, quins eren els seus símptomes. I seguint la seva manera de fer història, ho explica no perquè algú li va contar sinó perquè «jo mateix vaig tenir la malaltia i vaig veure altres persones afectades.»

L’autor ens diu que ens dirà les característiques de la malaltia per tal que «si mai tornés a sobrevenir, tenint-se’n una idea prèvia, millor es podria diagnosticar.» I, un cop advertits, explica com «sense cap causa manifesta, sinó tot d’una, als qui estaven bons de primer els venien fortes febres al cap, i vermellor i inflamació als ulls, i a dintre, la gorja i la llengua tot seguit s’injectaven de sang, la respiració era irregular i l’alè fètid. Després d’aquests símptomes sobrevenien esternuts i ronquera, i en no gaire temps el mal baixava al pit i produïa una tos forta; quan es fixava a l’estòmac el regirava i seguien tots els vòmits de bilis que han especificat els metges, acompanyats d’un gran malestar. A la majoria de malalts també els vingué tragit sense vòmit, que produïa violents espasmes, que en uns cessaven immediatament, i en altres molt després. El cos per fora no era gaire calent al tacte, com tampoc pàl·lid, sinó rogenc, lívid i florit de petites flictenes i úlceres; però per dintre cremava tant que els malalts no podien suportar el contacte dels vestits i dels llençols més lleugers, ni d’estar d’altra manera que nus, i amb gran delit s’haurien tirat aigua freda.» Aquesta plaga provocava la mort als set o nou dies i als que sobrevivien, el mal «els baixava cap al ventre i s’hi produïa una ulceració virulenta acompanyada d’una diarrea rebel, a conseqüència de la qual la majoria sucumbien de debilitat» i qui encara sobrevivia quedava afectat en les extremitats «Perquè atacava les vergonyes, les puntes de les mans i els peus, i molts se salvaven perdent aquests membres i n’hi ha que fins i tot els ulls.»

Amb aquesta precisa descripció, les conjectures per aclarir quina malaltia va ser la que va protagonitzar la plaga d’Atenes han estat moltes, diverses i enfrontades. Al llarg dels segles, s’ha dit si era pesta bubònica, tifus, xarampió, verola, ebola o una febre hemorràgica vírica o, fins i tot, àntrax. Les darreres investigacions sobre el tema apunten que es podria tractar de la febre tifoide o febre entèrica.

En qualsevol cas, la malaltia va ser tan violenta que els cossos humans aviat es van amuntegar a les entrades de la ciutat i ni els animals que s’alimentaven de carronya s’hi acostaven «o si els tastaven morien.» L’explicació de com morien els humans resulta terrible, sobretot quan Tucídies diu que «els malalts morien abandonats, i moltes cases es buidaren per manca de qui els atengués; i si es visitaven sucumbien, sobretot els qui feien gala d’humanitarisme.» Entre els morts cal comptar Pèricles, líder d’Atenes i rival de Tucídides, i els seus fills reconeguts, el que suposà un cop dur a la ciutat-estat i al seu bàndol en la guerra que s’estava desenvolupant al Peloponès.

A la crònica de Tucídides, però, hi apareix un fenomen que es produeix en molts altres moments en què una epidèmia assola el món i deixa sense esperança la gent. Es tracta dels que l’autor qualifica com a «desordres més greus» i descriu dient que «La gent cercava amb especial gosadia plaers de què abans s’amagava; perquè veien tan bruscs canvis, dels rics que morien sobtadament i dels que abans no tenien res i que tot d’una adquirien els béns dels morts. I així, considerant igualment efímeres vida i riquesa, feien que s’havien d’aprofitar ràpidament i amb delit.» «El plaer immediat i tots els mitjans que a ell porten, heus aquí el que es constituí en bell i útil. Ni el temor dels déus ni la llei humana no els retenien, perquè, de veure que tothom moria indistintament, creien que era igual honrar els déus com no.

Sense normes morals, perquè la mort sobtada feia impossible la redempció a través de l’esforç, la contenció o el compliment dels preceptes morals que els demanaven, la gent d’Atenes, segons ens explica l’autor, trià els plaers del cos. Els plaers immediats i tots els camins que porten a aconseguir-los es convertiren en l’objectiu de molta gent i res que no fos això els importava. La mort, com a igualadora social, mostrava l’absurditat de perseverar en els nobles propòsits que fins aleshores havien pogut tenir i, per tant, tot allò que implicava esforç o llargs períodes de temps quedava anul·lat per la immediatesa de l’única veritat possible: qualsevol moment viscut podia ser l’últim.

A dia d’avui, no sabem encara de quina malaltia es tractava, no sabem amb total seguretat quina malaltia era la que va explicar Tucídides en la seva crònica, però sí que sabem que ho va canviar tot. Amb la malaltia i la mort de Pèricles, Atenes no només va perdre la guerra contra la coalició liderada per Esparta sinó també el règim polític de què s’havia dotat: la democràcia, un règim imperfecte però molt més democràtic, molt més governat pel poble (per una part d’ell) que els dels seus veïns. I quan va tornar la democràcia, perquè va tornar, ja no era la mateixa sinó un sistema ben diferent amb el mateix nom.

Referències:
-Tucídides (1953). Història de la guerra del Peloponès, Llibre II. Traducció de Jaume Berenguer Amenós. Fundació Bernat Metge. Barcelona. Pàgines 39 a 43.
-Nikos Axarlis (1998). Article «Plague Victims Found: Mass Burial in Athens» dins el web Archaeology (https://www.archaeology.org/), 15 d’abril de 1998. (https://archive.archaeology.org/online/news/kerameikos.html)
-Quadre The Plague of Athens, de Michiel Sweerts, c. 1652–1654.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!