Prendre la paraula

Paper, tinta i covid-19 (4)

Tancat a casa en temps de coronavirus (16 de març de 2020)

Entre dissabte 14 i diumenge 15, a l’Estat espanyol s’ha passat de 150 morts a 280 per Covid-19. Dels gairebé 7.753 casos positius, 3.500 són a la Comunitat de Madrid. Però ahir, el president de l’Estat va deixar clar que «la unidad de destino en lo universal» continuava activada i enviaria l’exèrcit i les policies per impedir-nos sortir de casa però, alhora, podríem anar a tallar-nos el cabell, portar la roba a la tintoreria o anar en tren amunt i avall. I res d’aïllar les zones on hi ha més persones infectades, que tots som espanyols. Els xinesos ho van tenir clar i van aïllar cada un dels seus focus, com Wuham, i estan aturant l’extensió de la malaltia. Aquí, el nacionalisme espanyol més estúpid no aïlla i ens envia a totes i tots al desastre, es continua podent circular amunt i avall i no passa res. Madrid o Catalunya haurien d’estar aïllats i no ho estaran perquè «tots som espanyols».

Alhora, en la seva compareixença Sánchez feia desaparèixer les competències autonòmiques de Salut. No importava que els governs autonòmics ho haguessin fet més o menys bé, establint zones de confinament total i essent més previsores que l’Estat. A partir d’ara, qui ho ha fet regularment o malament passa a tenir el comandament únic davant la pandèmia i dimarts que ve anunciaran l’anomenat «pla de xoc en economia». El del 2008 ja el coneixem i aquest del 2020 no crec que ens doni cap sorpresa positiva. Entre 2008 i 2009, una crisi capitalista global ens va situar en un escenari de col·lapse social absolut. Els voltors neoliberals, que ja manaven, la van utilitzar per tirar endavant plans de miserabilització social que els van fer guanyar encara més diners a costa de la majoria de la població que en va patir les conseqüències articulant contestes que van ser insuficients. Ara, el que ve és molt pitjor. I ho sabem perquè hem llegit Naomi Klein.

En el seu llibre La doctrina del xoc, subtitulat «L’ascens del capitalisme del desastre», Klein ens explica de forma minuciosa i detallada com els ultres del neoliberalisme econòmic, que aquí van de Sala Martín a BOCS, de bona part de l’àmbit convergent i neoconvergent a PSOE, PP o Cs, adoren els desastres, les crisis extremes, tant les naturals com les artificials, perquè d’elles se’n beneficien sempre, però sobretot des de fa 40 anys, des que van crear i perfeccionar un mètode gairebé científic per aconseguir-ho. L’ensenyament principal d’aquesta colla és que cali aestar preparats per saltar a la jugular perquè quan aparegués la crisi i ens deixés en estat de xoc, tot era possible, tot podia esdevenir negoci i tot podia donar-los beneficis. Del llibre se’n va fer una pel·lícula-reportatge, l’any 2009, dirigida per Michael Winterbottom i Mat Whitecross que podeu trobar a Internet.

Quan vaig llegir el llibre no entenia encara com alguna persona membre de la mateixa comunitat humana que jo podia ser tan pervers, tan criminal per esperar la desgràcia de la majoria per omplir-se les butxaques amb els de sempre. Però la cosa queda clara en cada una de les lectures que he fet de La doctrina del xoc. Les dades que recull, analitza i dona Klein converteixen aquest llibre en central per entendre on som i a on anem, ara amb un desastre que de moment suposem «natural».

Klein explica com Friedman va crear a nivell teòric les claus del capitalisme d’avui mateix des de la Universitat on feia les seves classes. Allà, envoltat de deixebles seguidors de les seves idees, idees d’altra banda menystingudes per bona part de la comunitat d’economistes nord-americans dels anys setanta, anà construint models teòrics basats en tres principis bàsics: privatització, desregulació i grans retallades de despesa social. Per aconseguir arribar a l’aplicació d’aquestes mesures de robatori de drets socials, tan impopulars entre la majoria de la gent, Friedman i els seus tenien clar que calia «esperar una crisi o una commoció de grans dimensions per vendre peces de l’Estat a actors privats mentre els ciutadans encara s’estaven recuperant del xoc, i tot seguit transformar aquestes «reformes» en canvis permanents.» Així, a mitjans dels anys setanta, pogueren experimentar les seves teories en un territori concret, el Xile de Pinochet. La desaparició, amb tortures i mort, de desenes de milers d’opositors a partir del cop d’estat contra la Unitat Popular d’Allende va ser el xoc que va permetre aplicar el pla econòmic escrit pels Chicago Boys a la societat xilena. Aquell va ser el seu primer «tractament de xoc», ja que enmig de la violència extrema que patia la gent, la rapidesa en l’aplicació de les polítiques privatitzadores, de reducció d’impostos (el gran dogma neoliberal), la desregulació i les retallades de la despesa pública no trobaren oposició. Xile passà, per exemple, de tenir un dels sistemes educatius públics més complets d’Amèrica del Sud a tenir una immensa quantitat d’escoles privades finançades per vals.

Però les teories de Friedman ja aplicades no s’aturaren aquí, ja que Xile era una dictadura, i els neoliberals defensaven, també, la democràcia burgesa o, com a mínim, un sistema aparentment democràtic, almenys amb llibertats formals amb masses disciplinades. El moment de provar les seves teories en democràcia arribà amb l’accés al poder de Reagan als EUA i Thatcher a la Gran Bretanya. El primer no va arribar a aplicar tots els plans de Friedman i els seus, tot i que inicià molts dels camins que després s’han consolidat en altres governs ‘neocons’, però la segona sí, ja que va aconseguir el seu moment de xoc el 1982 amb la guerra de les Malvines. A la tornada de les tropes vencedores al Regne Unit començà una onada de privatitzacions que destrossaren la vida de milions de persones però, alhora, foren acceptades ràpidament per la majoria de la població un cop derrotats els grups socials que hi plantaren cara, com els miners. El patrioterisme aplicat a la política, la rapidesa de les privatitzacions i els acomiadaments massius foren aplicats gairebé com a part de la guerra que s’acabava de produir.

Al seu llibre, Naomi Klein explica molts altres exemples, com els mateixos EUA després de l’11 de setembre, l’antiga Iugoslàvia i la guerra dels Balcans, l’auge i caiguda dels anomenats Tigres Asiàtics, la Rússia de Ieltsin i el bombardeig del Parlament o el cas del desastre natural del Katrina a Nova Orleans, on en 18 mesos gairebé la totalitat de les escoles públiques passaren a ser gestionades de forma privada. Friedman va escriure un article de lloança sobre aquest cas en què deia que «el Katrina va aconseguir en un dia […] allò que els partidaris de reformar les escoles de Lousiana no van poder aconseguir en anys d’esforços.» Esforços aquí vol dir, és clar, intents de robar.

La doctrina del xoc ens dona moltíssimes dades de com funciona el capitalisme contemporani, de com pensen els amos i els que els indiquen què cal fer en cada moment per continuar acumulant diners i més diners. Sí, sé què penseu. Estan malalts! La resposta és sí, però manen.

Quan a la tele el president del Gobierno ens anuncia que desplega l’exèrcit, que les policies passen a dependre només de l’Estat central, de la mateixa manera que Sanitat o Foment, estem assistint a un altre cop d’estat, de la mateixa mena que el que vam viure amb l’aplicació del 155 contra Catalunya. Quan Sánchez diu que «A partir d’avui, perquè els espanyols ho entenguin perfectament, l’autoritat competent a tot territori serà el govern d’Espanya» tenim el mateix panorama al davant que aleshores, però ara a tot l’Estat i amb l’ingredient necessari per aplicar-ho fins a l’infinit amb la mínima protesta social. El xoc és la pandèmia del Covid-19 i els morts que provoca, cada dia més i que seran multitud en els propers dies, de la mateixa forma que els infectats. I el que estan aplicant és el que BOCS hagués fet, per això els aplaudeixen i diuen a Pedro Sánchez que el feliciten per haver apartat «els comunistes i els separatistes» de la gestió de la crisi.

I dimarts que ve, segons anuncien però ja veurem, coneixerem el pla econòmic davant la crisi que ja tenim aquí. Parlo ara de l’econòmica. Tingueu clar que, a banda d’alguna mesura cosmètica com la possibilitat d’utilitzar llits d’hospital de la sanitat privada, tota la resta ens perjudicarà com a treballadores i treballadors. Ho explica Naomi Klein a La doctrina del xoc i no és cap profecia perquè els criminals de la contemporaneïtat deixen escrites totes les pistes i explicacions dels seus crims. Se senten tan poderosos, de fet ho són, i aliens a cap pressió social que no sigui les que ells mateixos exerceixen que no els fa por explicar com ens volen esprémer més encara. Diguin el que diguin dimarts, tindran l’exèrcit desplegat pels nostres carrers i l’excusa perfecta per prohibir cap protesta davant del desastre econòmic per a la majoria que suposarà lliurar-ho tot als que esperen per comprar a preu de saldo el que queda de l’estat del benestar.

Referències
-Naomi Klein (2007). La doctrina del xoc. L’ascens del capitalisme del desastre. Editorial Empúries. Barcelona.
-Reportatge The Shock Doctrine (2009), dirigida per Michael Winterbottom i Mat Whitecross. (https://www.youtube.com/watch?v=e_ZLd95eHS4)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!