#llibrenegre Del 12 d’agost al 2 de setembre de 1881, Josep Llunas i Pujals, articles a La Tramontana

Del 12 d’agost al 2 de setembre de 1881, Josep Llunas i Pujals, articles a La Tramontana

Explicacionarres. Tres cartes més I
(…)

D’ençà que vaig néixer fins a avui, que ja sóc tot un homenot, he tingut un odi irreconciliable amb tots aquells del torró.
Quan era xaval, ens arreplegàvem uns quants al carrer de casa i no deixàvem tranquil cap municipal i consideràvem que són gent petita que viu amb l’esquena dreta. Si podíem desviar-nos fins a la Rambla hi vèiem aquelles dones del mocador d’‘anticuelas’ que hi venien torrons o els homes del barret de bolero; pobrets, ja calia que amaguessin les orelles! A cada pell de taronja que els nostres tiradors de goma els feia brunzir, ja els dic jo que…
I mireu la gent com són els fets: un altres que es deien ser amics però que estaven en més bona posició, perquè a casa seva tenien fàbrica o botiga, per riure, també tiraven pells de taronja al cap d’algun municipal. I justament aquests ens havien fet portar més de dos parells de vegades als baixos de ca la Ciutat. (…)
Vàrem arribar a ser grandassots i, al calor de les bogeries dels clubs, encaixàrem amistat i tots fèiem soroll d’igual manera. Aparentment érem del mateix partit; jo ja ho sabia que no filava amb ells però m’ho callava. Ara em sap greu perquè… quant de temps perdut!
Passà algun temps. Ells arribaren a ser poder, arribaren a menjar aquell torró sobre el qual tant havíem renegat. Jo, ferm.
Llavors vaig convèncer-me que la gent que més baladreja és la que vol el tros de torró més gros que els altres.
Això va demostrar-me que el món està perdut, perquè coneixia a fons i havia tractat de prop els homes d’aquella situació i sabia què podia esperar-ne.
Ben decidit, encara que amb el cor trist i el cap sota l’ala com els ocells, vaig retirar-me a casa (això ho faig dues vegades al dia: per dinar i per sopar però, en aquell cas, va haver-hi certa parsimònia perquè se n’assabentés la gent del carrer). Era un acte públic. (…)
No passà molt temps. Jo havia dit: aquesta gent són uns ases. Cauran perquè no volen anar endavant pel camí de les reformes i un adagi diu: qui no mira endavant, endarrere cau. Vaig ser profeta. Fins i tot la sogra m’ho va reconèixer.
Aquí les coses. Ara veurem en la segona carta el meu comportament.
Vostre servidor,

Explicacionarres. Tres cartes més II
Dedicat per complet a la cria de coloms, no sé què va passar després de la meva retirada, però ja m’ho figuro. Passaria al peu de la lletra tot el que havia dit jo.
Un dia truquen a casa. Jo era al terrat. Puja la dona i em diu: –Mira, hi ha uns senyors que volen parlar amb tu.
Sent al pis, trobo alguns amics, caps d’ala entre els polítics avançats. En veure’ls d’etiqueta vaig pensar: conferència tenim. Després del com va i com ve entràrem a la qüestió, que era salvar la pàtria. No em trobaren desprevingut perquè durant la meva vida de colomista m’havia dedicat a pensar sobre les grans qüestions de la Humanitat i les petites qüestions dels polítics, i consultava amb molta calma i penetració els llibres més interessants d’en Proudhon, Rousseau, Lamenais, Marx, Saint Simon, Cabet, Fourier, Bakunin i algun altre. En tots ells vaig trobar-hi coses bones i, en diversos, no n’hi faltaven de dolentes, però així i tot, aquestes últimes estaven per sobre de les paraules campanudes de tots aquells que se les donen de polítics molt avançats i arregladors de la pàtria.
La lectura de tot el més exagerat d’aquells llibres va convèncer-me d’una cosa: que si la nostra societat no és una solemne utopia, no és cert que hi hagi utopies en les teories més roges.
Anem ara a la conferència de casa. Aquells individus em digueren que la pàtria jeia en l’agonia i era necessari que els més liberals del país la traguessin de semblant abatiment per mitjà d’un canvi polític. Seguidament, començaren a dir-me que jo era un puntal que no podia faltar a l’obra de regeneració que es projectava, i tants elogis seguien fent de mi que vaig espantar-me del que m’anaven a demanar; però s’acontentaven amb poca cosa: una firma al peu d’un manifest en nom i representació de la classe obrera.
No tenint semblant representació era cosa de pensar-s’hi. Jo en sé més de quatre que hi haurien posat el nom i cognoms abans de llegir-ho, però jo sóc d’un altre tarannà:
–Vinga el manifest –vaig dir-los després d’una llarga conversa– hi donaré una ullada perquè la cosa val la pena i, amb firma o sense firma, segons em sembli, el retornaré.
–Oh! Molt bé, home, molt bé. Vostè és molt atent i no dubtem pas que el firmarà quan hi hagi pensat una mica. Miri, vuit dies hem estat discutint-lo i esmenant-lo, ja pot comptar si estarà ben polit i meditat! Entre d’altres coses importants que hi trobarà, hi figura, en primer lloc, una crida a la classe obrera…, sap? Perquè nosaltres hem de donar-li els drets que són seus i que ningú pot negar-li sinó els reaccionaris.
En fi, vaig quedar-me amb aquell document i, quan els seus autors van ser fora, vaig llegir-lo. Quin retrocés! No ho hauria dit mai. Aparentment estava redactat en un sentit democràtic, si bé ensenyava l’orella en alguna frase posant en dubte que siguin realitzables les teories de Proudhon, etc.
Jo, que conec els signants d’aquell document, jo que he sentit diferents vegades dels seus llavis afirmacions proudhoninanes, vaig meditar una estona. No sabia trobar pas lògica entre ells i aquell escrit. La llum, per fi, vingué al meu coneixement.
Els signants, jo vaig pensar, veuen bé la qüestió: volen retrocedir quatre segles en el camí del progrés per conveniència pròpia o per conveniència de classe. Si hi són per conveniència pròpia és que volen llepolejar el torró i s’avergonyeixen de fer-ho com els altres, com els polítics madrilenys; i, si hi són per conveniència de classe, no sé a què ve demanar l’ajuda dels treballadors perquè aniran contra els interessos d’aquests.
M’explicaré més clar:
El programa–manifest que tenia entre mans contenia alguns punts capitals com els següents:
Guerra a la centralització de Madrid.
Guerra a les teories proudhoninanes.
Afirmar inconscientment que el progrés té límits.
Posar als núvols una somniada centralització barcelonina.
Demanar ajuda a l’obrer i no resar gens ni mica pels problemes socials.
I per fi, allargar la vida del cos corromput de la vella i demacrada societat present per mitjà d’un pal·liatiu.
Si no fos per estar acostumat a veure que els polítics madrilenys no fan altra cosa, quan fan més, m’hauria esgarrifat de llegir semblant programa.

Perquè:
És fugir del foc per caure a les brases sortir de la centralització madrilenya per anar a parar a la barcelonina.
És negar l’evidència dir que les teories de Proudhon només són aplicables a un país que es constitueixi avui. Querer es poder, diuen els castellans i, Si vols ser papa posa-t’ho al cap, diem nosaltres. I volent aquelles teories, i altres si convé, tard o d’hora s’aconseguiran.
És voler un petit bé al país propagar la centralització barcelonina i no és voler bé a la Humanitat deixar de voler no ja l’autonomia de l’individu, ni la del municipi, ni la de la província actual, sinó tot el més la insignificant, la microscòpica autonomia de l’Estat, és a dir, un ‘globulillo’ d’autonomia homeopàtica.
El catalanisme democràtic no vol altra cosa que aquesta medicina, que tampoc ha de curar el malalt.
Per avui ja he escrit un xic massa. La setmana entrant sabreu la meva resolució sobre un manifest tan exageradament liberal i democràtic, etc..
Us desitja molta salut,


Explicacionarres. Tres cartes més III

Després d’haver pensat una mica sobre el programa–manifest dels amics que m’havien fet baixar del colomar, vaig agafar la ploma, no pas per firmar aquell document, sinó per a escriure una contesta concebuda en els següents termes:
«M’és impossible posar la firma sota un escrit on es neguen els principis de progrés perquè, encara que considerés demagògic i utòpic un ideal que no fos el meu, no l’atacaria, ni el negaria, ni en resaria amb l’intent de deixar créixer una idea que posés la meva als ulls de la gent d’ordre, en condicions d’ésser tinguda com a sensata, no demagògica ni utòpica. En obrar així, tindria present que les utopies d’avui seran la realitat de demà, com ens ho demostra ben bé la història.
Ni ara ni mai es trobarà la manera d’estar perfecte, perquè el progrés no té límits i la Humanitat sempre anirà endavant. Per això, no m’acontento amb miquetes: ho vull tot, perquè almenys me’n donin un bocí.
Vosaltres coneixeu que estem malament, malíssimament, i voleu posar-hi remei. Us sembla que la malaltia no passa del ventrell, i jo veig que s’ha apoderat de tot el cos, cos convertit en una llaga.
El vostre remei és local; jo el vull general. Vosaltres ordeneu una píndola pintada d’autonomia; jo trobo el remei poc eficaç. Unes fregues de tintura de iode anirien un xic millor: el cauteri no em desagradaria i una operació quirúrgica ben feta crec que posaria el malalt en condicions de curar-se.
Hi ha mals en els quals les medicines, els pal·liatius, no hi poden fer res perquè si alleugereixen de moment, el mal creix, creix fins a fer necessària, precisa, l’operació quirúrgica.
Jo miro al meu voltant i trobo una desigualtat, una injustícia que vosaltres ni cap partit polític evita, ni pot ni vol evitar. Al meu entendre, hauríeu de procurar d’ocupar-vos d’aquesta cosa, en primer lloc, perquè és la més important. Sense igualtat de veres i sense justícia…, què voleu fer?
Avui teniu, per exemple, que la instrucció està monopolitzada pel diner. Qui té diners pot enviar els fills a la universitat i convertir-los en savis. Aquell que no té prou quartos per pagar el lloguer de casa i sovint queda a deure el pa a cal forner i les mongetes a la botiga, si vol que els seus fills estudiïn tot just els pot portar allà on només se’ls ensenya el Pare nostre i el B-A Ba.
Sota la fórmula de l’oferta i la demanda, avui els diners obliguen més de quatre a acceptar les ofertes d’un explotador miserable perquè el demandant no té per menjar.
Les contribucions són tan crescudes avui que el tender i el comerciant han de recórrer al mitjà de falsificar-ho tot, si no volen pagar contribució i apremis i anar a la presó. Els governs, tots, només s’entenen a cobrar i el pobre que no disposa de prou diner per comprar bons aliments, va a buscar vi i li venen un líquid vermellós que ho sembla. Compra peix i és passat. Al forn li donen pagant un pa que no se’l pot treure de la boca, pa que si és blanc no deu el color a la qualitat de la farina. Paga un lloguer de casa crescut i al pis on habita hi viuen sis, vuit o deu persones; i això que només hi caben un marit i una muller sense estar-hi gaire amples.
Per què passa tot això i molt més que hem de callar avui? Perquè és necessari saber que avui fins hi ha coses que es pensen, que tothom les coneix, les veu, les diu i no es poden escriure.
Doncs, tot això passa perquè la política ha desmoralitzat l’administració, sense que sigui capaç, no ja de posar-la al nivell que li correspon, sinó tan sols de fer-la progressar al compàs de les idees.
I encara us diré més claret per què passa tot el que no hauria de passar. Compteu quanta gent hi ha contractada. Compteu quants capellans tenim –a Vic en toca un per cada 36 habitants. Compteu el nombre de militars i sumeu quant produeixen tots plegats i compareu-ho amb el que cobren o consumeixen. No diré pas que establiu comparances entre la gent que treballa o produeix, ni tan sols us indicaré la pila de conseqüències que de tot el que he apuntat, se’n poden deduir, perquè encara hi ha coses que no poden dir-se.
Vosaltres ja en sabeu la prima d’això i no he d’escarrassar-me explicant-ho. Pel mateix motiu que ho sabeu i no reseu paraula d’acabar amb els immensos defectes de la societat present, encara dividida en classes com si fóssim en temps de la Maria Castanya; per aquest motiu tan poderós al qual només podreu oposar-hi sofismes en lloc de raons sòlides és que jo no firmo vostre manifest o programa.
Tot allò que sigui anar endavant ho veuré amb bons ulls, vingui d’on vingui. Quan digueu ximpleries de mal gènere dels homes i idees que vagin més enllà que vosaltres, no en faré cas i pensaré sempre que la passió treu el coneixement.
Això és, en substància, el que vaig escriure a aquella gent i m’afanyaré a fer-ho públic perquè tothom sàpiga la meva actitud.
La setmana vinent, amb quatre ratlles, a títol de Post-Data, resumiré i trauré conseqüències d’engròs engròs.»
El vostre amic,

Post-data
Sr. director de La Tramontana,
Jo us he dit en les tres cartes, d’una manera més o menys clara:
Fora ganduls! Visca el treball!
A baix la misèria! Guerra a la tisi!
Fora privilegis i privilegiats!
Mori la injustícia!
Guerra a la ignorància!
Que és com si diguéssim: qui no treballi, que no mengi; els productes de la feina són del treballador; fora explotats i explotadors; visca la ciència; visca el progrés!
Però fins aquí no he dit allí a on havíem d’anar. He parlat de destrucció; ara falta el principal.
Reconeixem que la societat present, com la de segles enrere, és immoral i és injusta.

Perquè:
Reté indegudament el producte del treball a favor d’uns quants i en prejudici de moltíssims més.
Monopolitza la instrucció.
Monopolitza el poder.
Condemna el treballador a la misèria i a la ignorància.
Perquè diu que la Revolució és una insensatesa i priva la Humanitat de progressar sense deixar-li cap altre mitjà que la Revolució.
És immoral perquè, entre d’altre coses:
Autoritza el joc i fins li dona caràcter oficial a les rifes, produint-li bons rendiments.
Autoritza i fomenta la prostitució, la vergonyosa, la immoral prostitució que fins paga contribució a l’Estat, que així l’eleva a la categoria d’una honrada indústria.
Si reconeixeu que és certa la lletania anterior, treballeu per destruir tanta porqueria i proclameu els sagrats principis de l’AUTONOMIA i el PACTE:
Associeu-vos.
Instruïu-vos i sereu forts i sereu lliures.
Comenceu associant-vos els productors de cada ofici i de cada localitat.
Establiu llaç de germanor els productors d’una localitat amb els de l’altra: els d’una nació amb els de l’altra nació. Els d’un continent amb els de l’altre continent. Els d’Europa amb els d’Amèrica i de tot arreu on aleni la Humanitat.
Agrupats tots els productors en la seva respectiva secció d’ofici, i federades aquestes seccions entre si, constituirien la base del Municipi del futur. Federades les municipalitats entre si, poden constituir cantons o, com si diguéssim, províncies que es cuidaran d’organitzar els serveis públics d’elles mateixes, com construir carreteres, carrils, telègrafs, telèfons, conduccions d’aigües, etc.
Per altra part, establerta la federació de totes les agrupacions productores d’oficis similars, regularan el canvi i facilitaran l’adquisició dels productes sense intermediari de cap mena que carregui el preu i així s’obtindran tots els productes a preu de cost.
En una organització semblant no es necessitaria qui manés ni qui cobrés més que els altres sense fer res.
Per tal consideració, heu d’associar-vos i instruir-vos, que sereu forts i establireu el regnat de la Moral, la Justícia i la Veritat.
Voleu principis més senzills i generosos?
(…)
Publicades amb el pseudònim Pere Pau de l’Antònia a la pàgina 1 de La Tramontana, Barcelona, número 29, 12 d’agost de 1881; número 30, 19 d’agost de 1881; número 31, 26 d’agost de 1881; i número 32, 2 de setembre de 1881.

Josep Llunas i Pujals, el catalanisme anarquista
Entre 1880 i 1883, el catalanisme organitza els seus dos grans congressos, en els quals establirà les bases de les seves demandes i el seu programa polític. No és fins al segon que Valentí Almirall intenta convertir el seu Centre Català en partit polític (concretament el 1884) però els manifestos, proclames i adhesions a les idees expressades en el primer Congrés són molt freqüents i és el tema d’aquesta sèrie d’articles. El 1881, Josep Llunas, dirigent sindicalista internacionalista (de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, FTRE) de reconeguda trajectòria i qui serà el més destacat teoritzador de l’anarquisme col·lectivista, amb un reconeixement popular que no trobem en cap altre líder anarquista del moment, escriu aquests quatre articles plens a vessar d’ironia marca de la casa en què explica, en primera persona, com la intenció de tocar poder d’alguns catalanistes que havien estat amics seus durant anys els allunyà definitivament en un moment donat. Ell defensava l’aplicació de les teories més avançades en el seu moment, és a dir les que defensaven l’autonomia i el pacte, derivades de les lectures de «Proudhon, Rousseau, Lamenais, Marx, Saint Simon, Cabet, Fourier, Bakunin i algun altre.» En canvi, els seus amics, amb qui tant havia coincidit, com a representants del «catalanisme democràtic» demanaven, segons ell, «fugir de la centralització madrilenya per anar a parar a la barcelonina», alhora que refusaven les teories proudhianes. Segons Llunas, «És voler un petit bé al país propagar la centralització barcelonina i no és voler bé a la Humanitat deixar de voler no ja l’autonomia de l’individu, ni la del municipi, ni la de la província actual, sinó tot el més la insignificant, la microscòpica autonomia de l’Estat, és a dir, un ‘globulillo’ d’autonomia homeopàtica.»
(Martí, 2015a)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *