Prendre la paraula

16 de febrer de 1881, editorial de La Tramontana

Ja hi som
Sí, senyors, ja hi som; aquesta és la paraula.
La Tramontana ja comença a bufar per Barcelona. Ja és ben veritat que en lo món tothom hi ve plorant.
Nosaltres, innocents!, crèiem que quan veuríem la primera llum ja correrien nous vents per tots els raconets d’Espanya, que deixarien respirar una miqueta més lliurement a tothom.
Ilusiones engañosas
Livianas como el placer!
Totes aquelles ganes i promeses de neteja no han sigut més que quatre pronòstics d’un saragossà de cuina, que per agafar lo mànec de la paella era capaç de prometre que faria baixar la lluna per guardar, dintre d’un cove, les muralles del Parc, o cosa per l’estil.
Ara sortim que una cosa és lo prometre i l’altra menjar del tros.
Molt ben pensat.
A sants i a minyons…
Pierde pan y pierde perro.
Si se’n necessiten de tramuntanades per netejar tots los focus d’immundícia!
Mes alto; això és somiar i per aqueix camí faríem com los dentistes de plaça, que enraonen un dia seguit i no diuen res.
La Tramontana no ha d’exposar programes, que prou digué en son prospecte.
Ja estic veient com més de quatre faran los següents càlculs: setmanari català, avançat d’idees com cap més, que deurà voler l’autonomia del municipi i que clava llenya a tot bitxo vivent, separatista segur. Maleït separatisme!
Encara que això no sembli de la índole de nostre periòdic, al pensar nosaltres que més que una qüestió política n’és una de nacional, creiem que està fora de lloc lo fer constar que des d’ara protestem de totes les acusacions que de separatistes poguessin titllar-nos.
Los que així raciocinen pateixen miopia, no hi veuen més enllà del seu nas, qual ombra los molesta fins que miren de prop, perquè els sembla separatista.
Pobrets, jo els compadeixo!
Curts de vista! Avesats a cremar encens a n’en Pau, en Pere o en Berenguera, que està encarregat de pensar per ells, tal vegada perquè a més de curts de vista ho són de gambals, es creuen, com los nens, que totes les coses són iguals mentre tinguin la mateixa aparença.
No, innocents, no. Nosaltres no som separatistes. Avui que el progrés tendeix en totes les esferes de la vida humana a la creació de grans centres o entitats, nosaltres no volem pas dividir, sinó multiplicar; i obeint a aquestes idees, som més unionistes, molt més que tots els unificadors del mateix ventrell d’Espanya, puig desitgem que s’esborrin les fronteres, que els noms de nació sols serveixin per designar grans regions; anhelem que tothom sia germà, i volem, en una paraula, per pàtria, no sols Catalunya, sinó Espanya, el món. Ja veuen si som més unificadors que els de Madrid.
Però ara no es vagin a creure que cantarem los goigs de santa Centralització; ca!, senyors, no, ni pensar-hi. Som enemics dels pops i de l’absorció, i volem que tothom visqui per les forces i medis de què disposi.
Aquí tenen en poques ratlles quin és lo propòsit de La Redacció.
La Tramontana, número 1, 16 de febrer de 1881, Barcelona, pàgina 1.

Presentació de La Tramontana, periòdic vermell
La Tramontana és la publicació anarquista de més llarga durada de tot l’Estat al segle XIX, propietat del federal empordanès Evarist Ullastres i dirigida per Josep Llunas; a la mort d’Ullastres, l’octubre de 1886, Llunas en passà a ser també el propietari. Va sortir durant 16 anys, va treure 717 números, estava escrita en català i es venia a tots els Països Catalans. És la gran obra periodística i intel·lectual de Josep Llunas, tot i que a la Redacció hi trobem, segons les èpoques, altres persones com Cels Gomis, Emili Guanyavents, Eudald Canibell, Anselmo Lorenzo, Jaume Torrents i Josep M. Codolosa. En l’editorial del seu primer número es defensa de la possible acusació de separatistes que, diuen, els faran pel fet de ser un «setmanari català, avançat d’idees com cap més, que deurà voler l’autonomia del municipi i que clava llenya a tot bitxo vivent». Per tant, implícitament qualifica el separatisme català com a avançat d’idees, crític amb la realitat de què parlava i defensor de l’autonomia del municipi. La Tramontana ataca molt durament el catalanisme jocfloralesc i burgès i l’acusa de defensar el dret d’herència, que l’anarquisme volia abolir, i alhora ser favorable a la incorporació de municipis com Sants o Gràcia a la ciutat de Barcelona, defensat l’autonomia davant de la centralització.
(Vicente, 1994; Vicente, 1999; Martí, 2015a)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!