(El) Llibre Negre (dels Països Catalans)_introducció 1r volum #llibrenegre

Amb la voluntat de fer accessibles tots els textos i imatges que inclouen els tres volums del “Llibre Negre” i davant la propera aparició del tercer i darrer volum, a partir d’aquesta setmana anirem penjant a Internet els textos i les contextualitzacions històriques que inclou el llibre.

Es tracta d’un recull de textos de l’anarcoindependentisme, del catalanisme i del valencianisme llibertaris, de l’anarquisme no estatalista ni espanyolista ni francesista, i sobretot dels voltants i antecedents que pot servir per ampliar la visió que sobre aquestes coincidències o relacions impures i, per tant, vitals, hi ha hagut, tant a nivell de moviments com de pensaments. Així que endavant i que no pari la música.

Alhora, qui vulgui saber-ne més informació, adquirir els tres o muntar presentacions us podeu adreçar a l’adreça llibrenegre123@gmail.com

I per adquirir els dos volums publicats fins ara us podeu adreçar a: http://calumnia-edicions.net/product/llibre-negre-jordi-marti-font o a qualsevol llibreria, ja que el distribueix Virus. De forma especial, a València, a La Repartidora, i a Barcelona a Espai de Contrabandos.

(El) Llibre Negre (dels Països Catalans)

Un llunyà dia fred d’un hivern de fa anys, el col·lectiu Negres Tempestes va organitzar al CSA Can Vies de Sants una trobada entre diverses anarcoindependentistes catalanes i un reduït grup de companyes canàries que venien a Barcelona a conèixer com estava això de l’anarquisme i l’alliberament nacional per aquí. Ells ens van parlar dels seus precedents, de la importància d’un personatge com Secundino Delgado, llibertari i independentista, el «pare del nacionalisme canari» que jo desconeixia; de les postures anticolonials de la CNT de Canàries durant la República; d’alguns membres del MPAIAC que es definien com a llibertaris; i de col·lectius de finals del segle XX com El Baifo. De tota la trobada, el que a mi més em va sobtar va ser que ens van regalar un llibre, un aplec de fotocòpies, que segons ells es deia «Libro Negro de Canarias» però que realment portava per títol Canarias: Independencia y Autogestión (escritos anarcoindependentistas). El llibret en qüestió tenia 156 pàgines amb lletra espaiada i em va agradar tant la idea que havien tingut ells de fer un aplec amb tots els textos que els havien precedit que vaig pensar que un dia faria el mateix amb textos dels Països Catalans, que és el meu espai en el món.

Això que teniu a les mans és el resultat d’aquell repte, és el meu Llibre Negre, que inclou articles, proclames, declaracions, manifestos, fragments i capítols de llibres, lletres de cançons, poemes i altres textos que he anat recercant, recollint, buscant, espigolant, recopilant, investigant, trobant, aconseguint, transcrivint, rebent i ordenant des de fa prop de set anys i que en els darrers mesos, després d’un o dos cops de deixar-lo aparcat, m’he conjurat per acabar malgrat sé que és impossible fer-ho. I és impossible perquè cada cop que rasco surt quelcom nou que reclama que ho inclogui, però com que cal un punt i final l’he posat ara i, si cal, ja el convertiré més endavant en punt i seguit.

Quan em vaig posar mans a l’obra, pensava que trobaria poc material, poquet si he de ser sincer tot i que a casa hi ha desenes de llibres sobre el tema i més revistes i fanzines encara, sense deixar de banda fulls volants i enganxines, xapes i banderes, acumulades durant anys. Però cada cop que anava llegint i remirant més revistes, més llibres, més fonts, em trobava més material, i més, i encara més. La impossibilitat d’abastar-ho tot em provocava molt de gust però alhora em comportava un neguit important. A vegades, volia tancar massa el marc i notava que hi faltaven alguns dels que hi havien de ser; i d’altres, l’obria tant que hi passava de tot i pensava que potser m’estava excedint. Finalment, crec que vaig triar la mida justa d’entrada i, desestimades dues o tres formes més d’ordenar els textos i el llibre, vaig decidir seguir un senzill ordre cronològic, amb uns comentaris que acompanyessin els textos sense interpretar-los massa, un suggeriment de l’Eduard Laguens a qui agraeixo la recomanació. Crec que la feina d’interpretació final dels textos l’ha de fer qui els llegeixi, sobretot, tot i que sé que moltes de les lectores no tindran accés a la majoria de la informació que he treballat per acabar decidint si incloïa un text o un altre en aquestes pàgines. I moltes d’aquestes paraules llegides avui sense conèixer el context històric en què foren escrites poden donar a entendre coses que no són. No voldria enredar ningú donant gat per llebre, quelcom que sovint esdevé norma entre segons quins publicistes, inclosos els llibertaris. És a dir, que la tria és meva i entenc perfectament que algú pugui discrepar sobre la inclusió d’un text o d’un altre. Respecto la seva opinió, però cada un dels textos que trobareu aquí té una explicació, per això he intentat aportar prou referències i bibliografia per ampliar les informacions que dono i per fer-se cadascú una idea pròpia llegint més sobre el tema.

El llibre s’estructura en tres volums que inclouen textos ordenats cronològicament de 1842 a 2017. Cada text va introduït per la data en què es va escriure o es va fer públic, el nom de l’autor o autora i quina tipologia té (article, lletra de cançó, manifest, poema…). A continuació, hi ha el text amb el títol que tenia, si és que en tenia, i tot seguit, la referència del lloc d’on l’he tret. Seguidament, hi ha un text escrit per mi sobre l’escrit, qui n’és l’autor o autora i, sovint, el mitjà o llibre on es va publicar. El meu text inclou, al final, les referències d’on he extret les informacions que he utilitzat per escriure l’aproximació, que alhora pot servir, a qui hi estigui interessat, per ampliar informació sobre el text antologat.

Reaccions previsibles
Diverses reaccions provocarà l’aparició del Llibre Negre que comentaré, perquè ja les conec i així avancem feina. Segur que hi haurà persones que estaran molt contentes de disposar d’un material com aquest per tal de valoritzar una postura anarcoindependentista estrenada de fa poc o amb més anys que Matussalem. A unes i altres, vull dir-los que aquest no és un justificant de res. L’anarquisme independentista, el catalanisme llibertari o com vulgueu dir-li, existirien igualment en la contemporaneïtat, avui en dia, sense aquest aplec comentat, tot i que sí que és veritat que fa goig veure, llegir i pensar que no estem soles i que mai no ho hem estat.
Altres exposaran que si cal un llibre així és evident que es tracta, tot plegat, d’un corrent més que minoritari i sense cap mena d’importància, de quatre gats. I és veritat, l’anarcoindependentisme ha estat minoritari dins de l’independentisme i dins de l’anarquisme, no hi ha res a dir. Aquest aplec no ve a solucionar ni a modificar aquesta realitat. Sí que ve a dir que, tot i que minoritaris, aquests textos existien i existeixen i en la seva gran majoria han estat esborrats, perduts, desapareguts o obviats. Ara, com a mínim, els tenim a mà i aquesta és la intenció principal d’aquest llibre. Aquesta i deixar clar que la importància del que he recollit i escrit no es troba en la quantitat sinó en el sol fet de ser-hi i existir.

Una colla de gent exposarà que aquest volum obeeix a una manipulació històrica a partir d’algun exemple inclòs en aquestes pàgines que no correspon exactament a allò que aquest pròleg explica sobre què és o hauria de ser el Llibre. No tenen raó. Cada una de les explicacions que s’inclouen després de cada un dels textos és fruit d’hores d’estudi i en molts casos ja adverteixo sobre els motius particulars que fan que el text en concret s’inclogui en el volum. No cal que busquem coses estranyes on no n’hi ha o no hi ha voluntat que n’hi hagi. Si el Llibre inclou algun error aquest no obeeix a la manipulació sinó a la meva ineptitud pel tema, al meu desconeixement, i si hi ha posteriors edicions o reedicions l’intentaré corregir aquest és, precisament, un error, és clar.

Per acabar, hi haurà qui relativitzarà o posarà en qüestió alguns textos, dubtarà sobre la idoneïtat de tal o qual autor o autora, exposarà noves troballes que caldria incloure o escrits a què jo no he tingut accés… Totes vosaltres teniu el meu correu personal (jordimartifont@gmail.com) per tal que feu les aportacions que cregueu convenients. Aquest és un llibre que mai pot ser definitiu i estic més que segur que la seva publicació pot esperonar a fer recerques, ampliar, buscar, trobar i confrontar autores i textos que ni s’hi inclouen i altres que hi són però que es mantenen en desconeixement absolut o relatiu. Totes són benvingudes, així com les crítiques i les felicitacions. Intentaré respondre-les tan encertadament com em sigui possible donant-vos les gràcies abans i tot que les feu.

Absències lamentables
Al Llibre Negre hi ha dues mancances evidents que vull comentar, ja que crec que són del més destacable, a nivell negatiu, que hi trobareu. D’una banda, hi ha una evident manca d’autores dones, de textos escrits per dones, que expressin el seu posicionament en el sentit que recullen els volums del segle XIX al XXI. He fet recerca específica en la producció de les dones anarquistes i independentistes que conec d’aquest període, en els seus llibres i articles, i en els que sobre elles s’han escrit i el que he trobat és el que he inclòs aquí, ben poca cosa. Aquesta mancança és conseqüència, evident, del no accés a l’àmbit públic de les dones, és clar, però evidencia que qualsevol història de les idees que vulguem fer parteix d’un buit que n’invalidarà en part el resultat final. És evident que les dones, algunes dones en concret, pensaven i opinaven sobre la nació, sobre l’anarquia, i és evident també que els textos que els podríem atribuir no existeixen, no s’han conservat o almenys jo no n’he trobat rastres.

L’altra mancança evident és la de textos provinents d’indrets dels Països Catalans que no siguin una part concreta de Catalunya. Són molt pocs els escrits sobre el País Valencià o fets allí, més que absents els de les Balears, un de sol n’hi ha de la Catalunya del Nord i mig de la Franja, cap ni del Carxe, ni d’Andorra, ni de l’Alguer. És una mancança que no es dona només en l’àmbit llibertari quan l’ajuntem amb l’ítem «nació» però crec que és un impediment important per poder donar una visió veritablement nacional a nivell de Països Catalans.

Fonts i agua
En un llibre com aquest crec que és de justícia citar sempre les fonts amb què es treballa, i així davall de cada text apareixen les corresponents citacions referenciant la bibliografia que podeu trobar al final de l’obra, per exposar d’on han sortit les dades utilitzades i les fonts consultades per confegir cada un dels apunts, alhora que permeten ampliar, a qui vulgui, els continguts sobre els quals jo he treballat. En els casos de persones, sobretot dels segles XIX i XX, he utilitzat, sobretot, dades procedents de tres fonts que són bàsiques en aquest sentit: el Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans (Martínez-Pagès, 2000), l’Enciclopedia histórica del anarquismo español (Íñiquez, 2008) i el web Anarcoefemèrides de l’Ateneu Estel Negre (http://anarcoefemerides.balearweb.net/). No he citat aquestes fonts cada cop que les he utilitzat però qui vulgui ampliar informacions, sobretot biogràfiques, aquí té espai per córrer, sobretot si té la paciència de contrastar informacions ja que, per exemple, el Diccionari de Martínez-Pagès conté moltíssima informació sobre els Països Catalans i el Dicionario d’Íñiguez en molts casos la utilitza per redactar les seves entrades, però en els personatges que van viure als Països Catalans i a Amèrica, per exemple, és imprescindible llegir Íñiguez ja que hi afegeix fonts de l’anarquisme americà que molt sovint no són incloses a Martínez-Pagès. Pel que fa al web Anarcoefemèrides, cal lloar la tasca de l’Emilià Páez Servi pel que fa a l’acumulació de dades obertes accessibles a tothom escrites en català. Pel que fa a les referències a la premsa a nivell històric, continuem orfes d’una obra actualitzada com va ser la Història de la premsa catalana en el seu moment, que va ser tancada el 1966, tot i que en l’àmbit específic anarquista els treballs de Paco Madrid solucionen molt la feina. En la resta de referències, he intentat ser tan clar com he pogut i si alguna no s’entén, disculpeu.

Som-hi, va!
Per acabar i encomanar-vos la lectura i utilització, per al que calgui, de les pàgines i els textos que venen a continuació, tanco amb tretze apunts que no surten al Llibre Negre però que em feia gràcia d’incloure-hi d’alguna manera:

1.- Fa no res m’arribava a les mans un número vell d’El Temps, del 2 de novembre de 2010, en què Xevi Camprubí entrevistava l’historiador Josep Termes. El titular resultant de l’entrevista era una afirmació categòrica: «La majoria dels anarquistes eren catalanistes». Quan la vaig llegir, se’m va dibuixar un somriure a la cara que fou alhora de complicitat i d’incredulitat. Avui, tancada la feina del Llibre Negre, tinc clar que el somrís, si em trobés amb un titular semblant ara, continuaria essent doble, però la incredulitat no seria tanta. És evident que no tots els anarquistes eren (i són, i som) catalanistes -o les derivades que hi vulgueu posar- però és clar també que no n’érem ni en som tan poques i pocs com ens han volgut fer creure que érem i som.

2.- Fa uns mesos, l’editorial Comanegra publicava una obra inèdita de Manuel de Pedrolo que em va cridar l’atenció. Es tractava de La terra prohibida, originàriament una tetralogia que sortia ara en dos volums per celebrar el Centenari de Pedrolo. En el fullet promocional es deia que aquesta era «L’obra de més valor històric de Manuel de Pedrolo, imprescindible per entendre les arrels socials del moviment independentista català». Com sempre, la propaganda exagerava però la novel·la tornava a picar a la meva porta quan llegia a la solapa que «En aquest primer volum, vivim la tornada de l’exili de Jesús Maristany, militant anarquista i independentista durant la guerra».

3.- Josep Maria Alomà Sanabras és un dels anarquistes més destacats de Tarragona durant la revolució de 1936, tot i que la seva feina és important també abans i després i no només a Tarragona. Ell és qui organitzà el CENU a la ciutat i escolaritzà la totalitat de la població en edat escolar en poques setmanes, alhora que desenvolupava una tasca cultural més que lloable en una ciutat patrimoni de les dretes i de l’Església. En acabar la guerra, fou condemnat a mort i després se li commutà la pena per 30 anys de presó i desterrament. Quan tornà a Tarragona, als anys seixanta, s’incorporà al teixit cultural de la ciutat i, als 80, participa en la reconstrucció de la CNT. L’historiador Jordi Piqué l’entrevistà en diverses ocasions per a la seva tesi doctoral publicada el format de llibre amb el títol La crisi a la rereguarda. En una d’aquests entrevistes, la darrera, quan la proximitat de la mort era bastant evident, Jordi Piqué explica que preguntà a Alomà quines havien estat les seves grans passions a la vida. Alomà se’l mirà, pensà i li etzibà: «En primer lloc, el Barça; en segon, Catalunya; i, per acabar, la CNT».

4.- Rellegeixo Com embolicar la Franja amb una fulla de pi, de Josep Espluga, un autor de qui no em puc estar de recomanar un altre llibre, Planeta Franja. Espluga explica, en un dels articles que aplega al de la fulla de pi, les relacions que tenien, a la Franja de Ponent, els catalanistes i els anarcosindicalistes de la CNT, tot en un àmbit distès i propi del nou panorama que dibuixava el moment de la «transició espanyola», de res a no-res i d’establiment del règim del 78, però alhora de descobriment de les possibilitats que qualsevol societat sense dictadura explícita oferia arreu d’Europa.

5.- Em fa cap a les mans un retrat de Gaspar Sentiñón, l’internacionalista nascut el 1840 i mort el 1903 que va acompanyar Rafael farga Pellicer en el primer contacte orgànic entre la secció espanyola de l’AIT i la mateixa AIT, qualificat en alguns textos com a «catalanista». Curiós, si més no, aquest qualificatiu aplicat a algú que el 1869 participà a Barcelona en les primeres reunions amb Giuseppe Fanelli, aquell a qui han atribuït l’arribada de l’anarquisme a l’Estat espanyol tot i que jo discrepi de l’explicació. El mes de setembre de 1869, assistí al quart congrés de l’AIT a Basilea en representació del Centre Federal de Societats Obreres de Barcelona i deixà la militància internacionalista després de la destrucció de la Comuna de París. Curiós, si més no, que fos col·laborador tant d’El Estado Catalán, de Valentí Almirall, com d’Acracia, El Productor o La Luz.

6.- El digital Vilaweb publicà, el desembre de 2014, una entrevista amb el director de cinema Marc Recha. Era una entrevista de la sèrie ‘Faces of independence’ en què diversos creadors catalans explicaven per què volien la independència. A la pregunta, Recha hi responia que «Per a canviar-ho tot, des de baix, d’una manera pluridimensional, transversal i directa.» i afirmava que «La independència és consubstancial amb el pensament llibertari: autogestió i llibertat per a ser independent». A la pregunta «Què pot aportar una Catalunya independent al món?» hi contestava que «Un exemple de democràcia directa i participativa en estat pur, generada –sense intermediaris– des de les classes populars. La fusió de la cultura llibertària amb el tarannà mediterrani. Una manera activa de conviure en harmonia amb la natura que ens envolta, on el paisatge és memòria i, per tant, un patrimoni col·lectiu indispensable per a entendre qui som, d’on venim i cap a on anem». Alhora, el cineasta de l’Hospitalet parlava amb visió de Països Catalans quan afirmava que calia potenciar «la cinematografia catalana, valenciana, menorquina… internacionalment, per tal de consolidar la transmissió del coneixement a través d’un flux fèrtil d’intercanvi cultural d’anada i tornada.»

7.- El 27 d’octubre de 2017, La Vanguardia informava que en la presentació del llibre El derecho a una vivienda digna, de Javier Ruipérez, l’exvicepresident del Gobierno i expresident de la Comisión Constitucional del Congreso de los Diputados, Alfonso Guerra, havia fet unes declaracions molt sucoses sobre com veia la situació de Catalunya després de l’1 d’octubre. Guerra afirmava que «el problema català és el nacionalisme», que qualificava d’insòlit, però també un nou «renaixement de l’anarquisme català». Tant a aquest suposat «renaixement anarquista» com als «nacionalistes» els acusava de pretendre «la destrucció del sistema democràtic» amb referèndums. De fet, tota la premsa espanyolista de dretes, al voltant de l’1 d’octubre, no va parar d’alertar-nos amb informacions falses al voltant d’un inexistent i mític grup de més de cent anarquistes italians que s’havien desplaçat a Barcelona per aprofitar el xoc de trens i enfrontar-se a l’Estat de forma violenta.

8.- «Cal aprofitar aquest principi anarquista de llibertat i antiautoritarisme per incloure en aquest moviment per la independència de Catalunya una nova llavor que decanti el populisme de centredreta interclassista i la pulsió mazziniana de Mas.» Ho deia l’historiador i periodista Borja Vilallonga (Llagostera, 1985) des de les pàgines del diari Ara el 30 de novembre de 2015. Vilallonga és doctor en Història per l’École des Hautes Études en Sciences Sociales de París, especialitzat en formació dels nacionalismes català i espanyol a la Catalunya del segle XIX i en les connexions entre religió i modernitat a l’Europa del vuit-cents. Llegiu-lo i decidiu si cal que surti al Llibre Negre quan arribem al volum del segle XXI.

9.- La revolta de la Setmana Gloriosa, de la Setmana Roja, anomenada per la premsa burgesa i pels historiadors al servei del poder Setmana Tràgica, va tenir un origen bàsicament antimilitarista, per la negativa d’embarcar més gent pobra per anar a morir o matar a les terres del Marroc per defensar els interessos d’una reduïda colla de rics de Barcelona. L’Estat espanyol utilitzà «l’espantall de sempre» entre els seus propis militars per tal que aquests acudissin amb tot el seu coratge patriòtic a reduir una revolta obrera i de les dones dels barris de Barcelona. Però «l’espantall de sempre» també va córrer entre els obrers i les obreres de la resta de l’Estat i alguns historiadors li atribueixen la no extensió de la revolta antimilitarista i anticlerical. «L’espantall de sempre» era i és, encara avui, la qualificació de revolta separatista de qualsevol lluita social que es desenvolupi als Països Catalans. Les tropes de l’exèrcit vingudes a restablir el desordre eren de València, Saragossa, Pamplona i Burgos, i provocaren 104 morts del total de 115 que hi hagué.

10.- En el diari El Punt-Avui del 30 de març de 2014, Pau Lanao entrevistava Lluís Hereu, de Vilobí d’Onyar. L’entrevistat explicava que, amb el seu grup d’amics artistes i creadors, «Teníem la convicció que la llibertat no es dona, es pren; ocupàvem espais, apostàvem per la moguda i la transgressió, ens dedicàvem a la música, a l’art, al teatre…» Hereu apareixia a la fotografia que acompanyava l’entrevista davant d’una bandera en què es mesclaven les quatre barres de Catalunya, el triangle negre de l’anarquia i el símbol de la pau, «un disseny personal i particular que no és sinó una declaració de vida» segons ell mateix.

11.- Barraques de Reus, un dels anys en què la CGT i el Jovent Llibertari hi participaven. A la barraca llibertària, un mural fet amb esprai ressalta una frase clara i rotunda: «Si en aquest món hi ha una cosa intrínsecament dolenta és sense dubte l’Estat». La cosa que sorprèn alguns dels que se la llegeixen mentre esperen allà és que la frase és atribuïda, en el grafit, a Joan Fuster, que els sona per ser un dels referents de l’Esquerra Independentista. I posen en dubte l’autoria. I és de Fuster.
12.- Plaça de Bous de València, 28 de maig de 1977. Míting multitudinari de la CNT. Josep Peirats per primer cop parla en públic des que va tornar de l’exili. Gómez Casas, secretari estatal de la CNT, assegura que omplir la plaça de Bous és un miracle, mentre la gent crida «País Valencià!», «País Valencià!» Frederica Montseny pren la paraula, comença en català, canvia al castellà i aleshores la gent li demana, cridant, que faci el discurs en català i ella no els fa cas. Mentre parla dels presos polítics, curiosament, demana admiració i respecte pels presos bascos.

13.- I tanco el llistat amb Tumulto, una obra d’Arnau Gonzàlez, Enric Ucelay-Da Cal i Plàcid Garcia-Planas que recull les impressions d’aquests historiadors i periodista sobre els fets de l’octubre de 2017 que amb el temps crec que esdevindrà un llibre clàssic. Els dos primers, junt amb Steven Fortí, són també els autors d’El proceso separatista en Cataluña, un llibre també excel·lent, en aquest cas d’història, sobre el tan anomenat «Procés». A la pàgina 190 de Tumulto es recullen dues fotos que il·lustren una de les moltes manifestacions fetes a Barcelona al voltant dels fets d’octubre. En la primera foto es veu la multitud i enmig d’ella una bandera catalana; en la segona, la mateixa bandera es veu per l’altre costat i no és quadribarrada sinó roja i negra. El peu de foto del llibre diu «La mateixa bandera. Per una cara senyera, per l’altra els colors anarquistes.»

Doncs en això estem. No ens plau gens ni mica l’obediència a res ni a ningú, tot ho posem en qüestió i fem per canviar-ho i, alhora, defensem la llengua que parlem i l’espai del món on vivim, sempre sense fronteres, que només són ratlles criminals que res no tenen a veure amb res més que no sigui l’Estat. Ara i adés, la lluita per la terra i la lluita per l’anarquia es donen la mà i tot sovint esdevenen una de sola, malgrat els uns i els altres, les paraules i els dogmes.
Visca la Terra i visca l’Anarquia!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *