Aragonès, Buch i Torra, al servei de l’Estat borbònic

La sentència del judici del Procés no per esperada és menys criminal. 100 anys de presó per organitzar un referèndum d’autodeterminació, per donar la paraula i la decisió a un poble en el qual, tant qui volia continuar a la monarquia espanyola com qui volia construir la república catalana, podia decidir. No com ara, quan només tenim la possibilitat de continuar aguantant el descendent de Felip V reposat en la línia successòria pel dictador Francisco Franco.
Ja sabem que la sentència diu que allò de l’1 d’octubre va ser només un simulacre per pressionar el Govern espanyol i arribar a asseure’s amb ell a debatre o a negociar no se sap ben bé què. I segurament això és el que va ser, però ara em referia al fons del tema, a allò que l’Estat intenta aturar amb amenaces, presó i extensió de la por. A la possibilitat que la gent, organitzada, es planti i exigeixi decidir-ho tot o bona part del tot. I aquest és el nucli del tema, resumit en la frase que tant amoïna i encén a ninots del tipus Marc-Álvaro: que el poble mani i el Govern obeeixi.

La sentència és producte d’una «justícia espanyola» que beu, tant en les formes com en les persones, de la dictadura anterior, de les famílies i ideologia que van guanyar la Guerra Civil i és seguint aquesta «justícia» injusta que són escrits els centenars de pàgines de sentència que assenyalen culpables i els condemnen a 100 anys de presó.
Fa mesos que perdem el temps sentint «experts en el tema», gent que parla molt bé de lleis, de l’aplicació de les lleis i de complir la llei, i hi ha qui se’ls escolta i bada. Però poc hem sentit a parlar i menys encara hem parlat o debatut sobre el centre de tot, sobre si les lleis són justes o injustes. Un gran oblid, perquè totes les dictadures, fins i tot els règims assassins com el franquisme que va construir l’actual Estat espanyol, sempre han estat legals. Per tant, la legalitat de la sentència no té res a veure amb el fet que sigui justa o no.

I la sentència no és justa perquè condemna persones concretes per uns fets de què en som responsables més de dos milions. Els atribueix la responsabilitat d’arrossegar-nos darrere seu com si fóssim un ramat de ximples fins a portar-nos cap a un carreró sense sortida. Si això hagués estat així, avui no seríem aquí i no hi hauria sentència, perquè l’Estat segur que hauria trobat algun «dirigent útil» per pactar i tancar el tema. De fet, aquest «dirigent» el va tenir a mà, però la CUP el va enviar a la paperera de la història. El tema que els preocupa és un altre. Els preocupa que, malgrat ho intentessin, ningú va poder reconduir-nos, dirigir-nos ni anul·lar-nos i el referèndum es va fer. Un mal precedent per a qui sempre ho ha tingut tot lligat i ben lligat.

Som i ens hem comportat com un poble que s’ha emportat cap al dret a decidir el Govern que tenia davant. I ho hem fet mobilitzant-nos al carrer, any rere any i sense pausa, amb decisió i sense esperar que ens ho manessin. De l’Estat espanyol se n’han independitzat desenes de pobles i cap, fins ara, no hi ha volgut tornar. Per tant, la independència no és cap carreró sense sortida; ben al contrari, avui en dia és l’únic carrer per arribar tant a l’alliberament nacional dels Països Catalans com a la regeneració democràtica de l’Estat espanyol, on hi viuen pobles germans que volem amics i que pateixen tant o més que nosaltres l’autoritarisme d’un Estat al servei d’unes classes dirigents més pròpies de l’Antic Règim neoliberalitzat que de la contemporaneïtat. I que consti que aquesta contemporaneïtat no és cap xollo ni cap objectiu per assolir.

Aquests dies postsentència del Procés hem demostrat, un cop més al carrer, que som capaces de desbordar-los amb mobilitzacions i desobediència civil i ells, com sempre, han respost amb l’únic llenguatge que saben parlar: amb porres i pilotes de goma. Hem rebut de valent i enmig dels cops hem vist, un cop més i de forma molt clara, el paper de la policia administrada per la Generalitat. Igual que en el moment de la seva creació, el cos dels Mossos d’Esquadra ha servit per reprimir fins a l’extenuació qui defensava la terra, qui s’enfrontava a l’autoritarisme borbònic. I al capdavant del cos, Buch, però també Aragonès o Torra, feien el paper més galdós i miserable possible, imitant en tot allò dolent el sinistre creador del cos, el botifler Veciana (botifler aquí és definició, no insult).

Ni Buch ni Aragonès ni Torra dimitiran perquè sempre, al llarg dels darrers 40 anys i en cada un dels moments de crisi del sistema polític espanyol, cada cop que els seus han hagut de triar entre el poble o l’Estat (espanyol), s’han decantat pel segon, a vegades entusiastament i altres cops amb mala cara però amb el convenciment de saber que des de Madrid els ho pagarien generosament. Amb cada una de les estructures de poderet polític que la dreta regionalista catalunyesa ha creat al llarg dels dos darrers segles (la Lliga de Cambó o la CyU de Pujol, Duran i Mas), sempre han acabat triant obeir les ordres dels amos. Caldrà veure què fan ara amb el pollastre que tenen damunt la taula, perquè tot i que semblava que la cosa havia canviat, és clar que l’arrenglerament d’aquests dies de tsunami amb la violència de l’Estat els torna a situar on sempre havien estat: pegant als de baix per rebre algun rosegó dels amos que sempre són a dalt.

Que tinguin clar, però, que si els dirigents d’aquest «governefectiu» opten per tornar a fer d’encarregats de la finca catalunyesa, de mossos dels amos, els passarem pel damunt, perquè fa dies que tenim clar que d’amos no en volem més, cap més, i d’encarregats de la finca tampoc. Perquè això no és una finca, sinó una nació nascuda de la suma de lluites, contra ells també, nascuda per ser lliure, que es construeix entre totes i tots i des de les diferències, les complicitats i el rebuig absolut a l’autoritarisme tant com al trilerisme i l’intent de presa de pèl constant.

Desbordem-los, en marxa per la llibertat i cap a la vaga general!!!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *