‘Podem empresonar-te quan ens doni la gana’

Dissabte 28 de setembre de 2019. L’ABC publica avui una portada que caldrà guardar. El titular gran diu que «Torra planeó con los CDR tomar el Parlament tras la sentencia del 1-O». No importa que tot derivi d’una filtració provinent de la Guardia Civil que, sota secret de sumari, ha anat explicant el que calia saber per construir un relat eficient que acabés associant dues paraules avui a les antípodes: «independentisme» i «terrorisme». No importa que la declaració que suposadament ha servit per acabar dient això hagi estat treta en incomunicació de més de trenta hores, sense garanties de defensa jurídica i, tot i que diuen que sense aplicar la Llei Antiterrorista, amb una excepcionalitat digna del moment històric en què ens trobem. No importa perquè aquest també és un missatge dirigit a un públic concret i que ens diu ben clarament que si ens movem, ens fotran a la presó quan els doni la gana.

Allò a què avui obre la portada el diari conservador és al resum del que fa dies que busquen i troben, els uns amb els altres: Ciutadans, la Brunete mediàtica analògica i digital, els unionistes a sou d’España Global i els que somien ser-ho, PSOE, PP, la judicatura de l’Estat, la Guardia Civil i BOCS: buscar explicació a la duresa repressiva amb què l’Estat espanyol ha decidit tractar el moviment independentista català, democràtic i pacífic des de fa anys i panys i amb cap intenció de canviar ni ara ni en futurs recents en aquest aspecte. Si no sou violents ja us ho farem, deuen pensar, o almenys com a tals us explicarem. I, davant la sentència del judici del Procés, han tancat set persones més a la presó amb l’única intenció de fer por, de fer-nos por. El missatge és clar: podem empresonar-te quan ens doni la gana, encara que sigui preventivament…

Ara que ABC i els altres ens han desinformat que hi ha «terroristes» que volen la República Catalana, i que el president de la Generalitat s’hi va reunir i va dir un altre dia «apreteu», la supressió de la Generalitat està més que justificada. En diran «intervenció» o «aplicació del 155» però és el mateix que sempre han fet i que ara pren formes democràtiques, formes, no fons. Quan se’n surtin, faran desaparèixer totes les competències autonòmiques d’una tacada perquè l’autonomia és, només, una concessió dels amos i qui no ho entengui així mereix, segons la seva opinió expressada amb paraules i cops, presó. O no sabíeu que l’autonomia era només una oficina de gestió de cosetes i punt? I si no hi estàs d’acord, podem empresonar-te quan calgui.

Com a actors i còmplices d’aquest cop d’Estat, cal recordar-ho, es tornaran a trobar els mateixos que, en el seu moment, ja van ser-ho: tots els partits d’obediència espanyola i, en aquest cas, potser fins i tot Podemos, que avui no se sap què faria perquè don Pablo, convertit en tot allò que ell més atacava, avui diu que sí i demà no ho sap.

No patiu que, enmig de tot aquest soroll, segur que hi ha independentistes que aprofiten per mirar de fer un pas més en la privatització dels serveis públics i, vist que això de la República tardarà, aposten per estendre cosetes ja aprovades tipus la LEC. L’important és no perdre pistonada i agafar el rival (l’absoluta majoria de la població) ben distret i mirant cap a un altre lloc. I si us queixeu, no patiu que de Mossos amb imaginació també en tenim i la llista de casos semblants és llarga: Núria Pòrtulas, Pandora, etc.

Avui, a Vilafranca, una colla de militars de la Gloriosa Legión es passejaven per un supermercat amb uniforme militar i armes d’assalt al coll i després han anat a fer unes cerveses a un bar amb les armes més pesades reposant damunt la vorera. Aquesta és la normalitat d’una ocupació militar del territori, que genera imatges impensables en altres contextos i en què l’element militar (l’amenaça pura i dura) es fa més present que mai. Si acotem el cap, no passa res… però si no ho fem tenen armes i professionals que saben fer-les anar. De moment, ens deixen parlar, escriure i debatre, però tingueu clar que aquests petits reductes de llibertat són sempre perseguits pels autoritaris quan es treuen la careta i es posen a defensar principis divins com la «sacrosanta unidad de la patria». I ja sabem que opinar també ens pot portar a l’exili, com a Valtonyc, o a ser perseguits judicialment com l’Editorial Comanegra o molts altres.

Només ens quedem nosaltres mateixos i qui tenim al costat, les altres que som nosaltres, les imprescindibles que continuen situant la lluita al centre i les que ho fan tant com poden. Només ens queda qui té clar que el principal terrorista és l’Estat capitalista, entén tant el nom com l’adjectiu de l’expressió i sap que un i altre fan conlloga i en casos així esdevenen exactament el mateix. Tenim el que sempre tindrem: plantar-los cara amb intel·ligència, sense la violència que ens convertiria en criminals com ells i per tant incapaços de governar-nos si no és exterminant l’altre (i no és el camí que jo he triat) i amb les bases que sempre han format part dels moviments populars que busquen i troben igualtat, llibertat i solidaritat construïdes amb justícia i alegria.

Renunciar a aquests principis no ens portaria a un lloc sense conflicte, com pot arribar a pensar algú que justifica la renúncia amb una suposada ampliació de la base alhora que aprova lleis antisocials com la Llei Aragonès que dinamita directament qualsevol base. Renunciar-hi només ens pot portar a la màxima opressió, perquè l’Estat espanyol mai no ha triat les mitges tintes i si alguna cosa sabem és que la seva pega continua sent l’odi armat i professionalitzat. I al llarg de la seva història les nacions que s’han independitzat d’Espanya mai no han trobat en la metròpoli cap oferiment de pacte ni d’acord. El camí ens l’hem de fer des de baix i defensant alhora tots els drets socials, que cal que creixin i creixin perquè hi tenim dret i no admetrem que es pugui fer negoci amb les nostres vides. El camí ens l’hem de fer sumant sobiranies i deixant-les en mans de totes i tots. I, si ho troben adient, les institucions ja ens seguiran. I si no, ja s’ho trobaran. Perquè ens poden empresonar quan els doni la gana, però no a totes i tots, i qui mana ho sap. Així que al carrer, que ja és hora!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *