“Fer caure l’elefant” és un poema que he escrit per participar en el llibre commemoratiu dels vint anys de l’Editorial Arola de Tarragona. Al llibre, però, li han posat el títol de “Temps”.
fer caure l’elefant
No recordo les hores,
la suma de totes les hores,
els milers i milions de minuts i segons,
perduts, oblidats,
intentant fer anar
l’organització
que havia de fer
la revolució
o la vida més senzilla,
i que funcionava amb paraules
que ningú no sabia
què volien dir.
Si em pregunten quins són
els records que jo ara vull,
prefereixo triar
els records de les victòries
-sense que m’agradi,
tampoc, guanyar
ni derrotar-
que no tenir
tot el passat enyorat
ple de llàgrimes, rancúnia
i tristesa
Vull tornar
a l’alegria compartida
de ser un sol dels mil mosquits
que picant i repicant
fem caure l’elefant
Carrers cremant
sirenes que sonen
i els frens de deu trens
que no frenen
impedeixen el viatge.
Sense trens ni bitllets
la vaga és guanyada,
la producció, aturada
i els obrers, que guanyem,
un cop més, drets,
per a totes i més.
I la insostenible eficàcia
que té sempre
per a tu i per a mi
l’alegria de riure’ns de qui mana,
mirant-lo a la cara
dir-li que d’ell
ens en riem i ens en riurem
un cop, cent i mil
i que la seva autoritat
ni ara ni mai no l’acceptem
i se’ns en fot.
Vull tornar
a l’alegria compartida
de ser un sol dels mil mosquits
que picant i repicant
fem caure l’elefant
Carrers plens de purins
en bicicletes voladores
contra botigues cares
dels carrers més
pudents de València
o Corporación Dermoestética
a Lleida o on sigui que
les mides matin
i veure com les porres
pressionen l’estètica
dels cossos que protesten
a Tarragona
davant del Bershka.
Triar els records em dona
la felicitat
d’obviar massa derrotes
i tot és festa i celebració:
acabar amb la mili,
amb el Pla Hidrològic
el mapa eòlic,
i els lladres de la impunitat.
Escopir-los a la cara
com demanava
aquell vell falsetà
i fer-ho amb gràcia i punteria.
Vull tornar
a l’alegria compartida
de ser un sol dels mil mosquits
que picant i repicant
fem caure l’elefant
Unir-nos a la feina
i veure com les cares
vessen d’odi quan s’adonen
que amb les seves pròpies regles
els hem tornat a vèncer
amb sigil·losa i efectiva
unitat i sindicació.
I fer fora l’encarregat
assetjador i sempre enfadat
a qui els amos de veritat
demanaven tothora
«més resultats.»
Unir-nos en la lluita
i ser una, dues, mil,
milicianes que no paren
a la feina i a les cases
als carrers i a les places
defensores de la terra
somiadores d’un exèrcit
que com a únic objectiu
tingui,
ara i sempre,
la seva pròpia
auto-dissolució.
Vull tornar
a l’alegria compartida
de ser un sol dels mil mosquits
que picant i repicant
fan caure l’elefant
fins que no es torni a aixecar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!