fer caure l’elefant

“Fer caure l’elefant” és un poema que he escrit per participar en el llibre commemoratiu dels vint anys de l’Editorial Arola de Tarragona. Al llibre, però, li han posat el títol de “Temps”.

fer caure l’elefant

No recordo les hores,

la suma de totes les hores,

els milers i milions de minuts i segons,

perduts, oblidats,

intentant fer anar

l’organització

que havia de fer

la revolució

o la vida més senzilla,

i que funcionava amb paraules

que ningú no sabia

què volien dir.

Si em pregunten quins són

els records que jo ara vull,

prefereixo triar

els records de les victòries

-sense que m’agradi,

tampoc, guanyar

ni derrotar-

que no tenir

tot el passat enyorat

ple de llàgrimes, rancúnia

i tristesa

Vull tornar

a l’alegria compartida

de ser un sol dels mil mosquits

que picant i repicant

fem caure l’elefant

Carrers cremant

sirenes que sonen

i els frens de deu trens

que no frenen

impedeixen el viatge.

Sense trens ni bitllets

la vaga és guanyada,

la producció, aturada

i els obrers, que guanyem,

un cop més, drets,

per a totes i més.

I la insostenible eficàcia

que té sempre

per a tu i per a mi

l’alegria de riure’ns de qui mana,

mirant-lo a la cara

dir-li que d’ell

ens en riem i ens en riurem

un cop, cent i mil

i que la seva autoritat

ni ara ni mai no l’acceptem

i se’ns en fot.

Vull tornar

a l’alegria compartida

de ser un sol dels mil mosquits

que picant i repicant

fem caure l’elefant

Carrers plens de purins

en bicicletes voladores

contra botigues cares

dels carrers més

pudents de València

o Corporación Dermoestética

a Lleida o on sigui que

les mides matin

i veure com les porres

pressionen l’estètica

dels cossos que protesten

a Tarragona

davant del Bershka.

Triar els records em dona

la felicitat

d’obviar massa derrotes

i tot és festa i celebració:

acabar amb la mili,

amb el Pla Hidrològic

el mapa eòlic,

i els lladres de la impunitat.

Escopir-los a la cara

com demanava

aquell vell falsetà

i fer-ho amb gràcia i punteria.

Vull tornar

a l’alegria compartida

de ser un sol dels mil mosquits

que picant i repicant

fem caure l’elefant

Unir-nos a la feina

i veure com les cares

vessen d’odi quan s’adonen

que amb les seves pròpies regles

els hem tornat a vèncer

amb sigil·losa i efectiva

unitat i sindicació.

I fer fora l’encarregat

assetjador i sempre enfadat

a qui els amos de veritat

demanaven tothora

«més resultats.»

Unir-nos en la lluita

i ser una, dues, mil,

milicianes que no paren

a la feina i a les cases

als carrers i a les places

defensores de la terra

somiadores d’un exèrcit

que com a únic objectiu

tingui,

ara i sempre,

la seva pròpia

auto-dissolució.

Vull tornar

a l’alegria compartida

de ser un sol dels mil mosquits

que picant i repicant

fan caure l’elefant

fins que no es torni a aixecar.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *