Entrevista d’Arnau Martínez per a Surt de Casa: “La cultura ens obre el camí a conèixer la realitat”

https://surtdecasa.cat/camp/activat/entrevista-jordi-marti-activisme

Miquel Martí i Pol versava que “tot està per fer i tot és possible”. L’activisme com a eina de transformació social és segurament la màxima de Jordi Martí (Marçà, 1969) i creu que la cultura és la clau de tot plegat. Diu que el present és conseqüència de les lluites del passat i el futur serà conseqüència de les lluites d’un present actual emmarcat en un procés d’alliberament nacional. Després de passar per diversos col·lectius del Camp de Tarragona, vinculats majoritàriament a l’esquerra independentista, va ser escollit regidor de la CUP a la ciutat el 2015. Ara, fa uns mesos, va deixar l’acta per tornar al carrer. És filòleg, professor d’un institut del Vendrell, i exsoci de la piscina de Marçà. Ja ho va fer durant l’època del convergent Joan Miquel Nadal i ara acaba de publicar un llibre on recull diversos articles publicats a mitjans de comunicació amb Josep Fèlix Ballesteros com alcalde de Tarragona. Amb aquesta excusa, conversem pausadament amb ell.

– Dius que ets exsoci de la piscina de Marçà.
La meva militància és diversa, però està centrada en algunes coses en concret. La biografia de la solapa del llibre es basa només amb les associacions on pago quota o he estat soci. És per fer conya i al mateix temps parlar de dos casos que anomeno al llibre. Primer que sóc membre del Club de Futbol Marçà, encara que fa anys que no existeix i després que sóc exsoci de la piscina de Marçà. És una cosa que anomenen sempre quan vaig a fer presentacions de llibres. Fa uns anys em van proposar escriure a la revista ‘Libre pensamiento’ que és una publicació sobre pensament polític i sindical on només signen doctors i catedràtics, llavors encara no havia fet el doctorat i em vaig definir com a soci de la piscina municipal de Marçà.

– Has participat en lluites molt diverses.
He participat en diversos col·lectius, però alguns han estat centrals i continuats. Al llibre parlo de dues etapes, una a l’Ateneu Llibertari Alomà i l’altra a Tarragona Patrimoni de la Pau. Quan vaig arribar a ser regidor, vaig deixar de participar activament en aquestes organitzacions perquè penso que no s’han de barrejar els moviments socials amb les organitzacions polítiques. Sí que he mantingut la pertinença a la CGT perquè encara que he sigut regidor, he seguit treballant com a professor.

– Comentaves que la teva militància tenia un denominador comú.
Sí, és la lluita per la llibertat a través de la cultura. Aquesta llibertat inclou molts aspectes més que a vegades formen part d’un triangle. A més a més de la llibertat, trobem la igualtat econòmica i la fraternitat o la solidaritat entre les persones. És el triangle de la Revolució Francesa o d’altres principis.

– Sovint no sabem on comença i on acaba la cultura.
La cultura l’entenc com un concepte molt ampli: la història del passat, l’estudi de l’espai públic, etcètera. Els antropòlegs diuen que tot allò que no és natura, és cultura. La transformació s’ha de produir a través de l’ampliació de la cultura. A inicis del segle XIX, els anarcocol·lectivistes ja ho van defensar, després els llibertaris i el moviment republicà.

– En som conscients de la capacitat de transformació social de la cultura?
Crec que no del tot. Hem d’entendre que la cultura ens obre el camí a conèixer la realitat, encara que aquesta sigui complicada d’assumir o dolorosa. Hem de tenir-la present perquè si no és així, podem reproduir els esquemes d’una dominació asfixiant. La cultura ara no és el centre, sinó que és l’ànsia de domini, de poder. La cultura ha de ser alliberadora i col·lectiva.

– Sona utòpic.
Absolutament. Quan Tomás Moro escriu ‘Utopia’ o Étienne Cabet, ‘Viatge a Icària’, descriuen els mons cap a on volen anar i això ja els inicia a emprendre el camí. Aquest fet es repeteix en molts casos. Avui en dia, tenim seguretat social perquè algú al segle XIX va pensar que havíem de tenir el dret a la cobertura sanitària només néixer. Passa el mateix amb els drets de les dones, algú va dir que eren iguals que els homes. Tots els guanys del present són conseqüència de les utopies del passat. El dia d’avui és un moment històric perquè qualsevol cosa que passi ara, la setmana vinent ja serà passat i tindrà conseqüències en el futur.

– Fixem-nos amb el llibre. Ara que parlaves dels dominis, a Tarragona també existeixen?
Passa a gran escala. Tarragona és una ciutat molt curiosa perquè no es reprodueix una revolució industrial com passa en altres territoris. No hi ha una classe dirigent burgesa que passi a dominar l’espai públic, que sigui emprenedora i construeixi fàbriques. Tampoc uns obrers que apostin per relacionar-se d’una altra manera. A Tarragona els poderosos són nobles.

– La Tarragona dels funcionaris, capellans i militars.
Tarragona era una ciutat administrativa i els alts funcionaris es van ressituant. També hi havia un clergat important amb un arquebisbat poderós que continua intacte i l’exèrcit que té una caserna impressionant. Als anys 60-70 es produeix la industrialització a través de les multinacionals petroquímiques i apareix un nou poder a la ciutat. Després del franquisme, Convergència segueix governant amb els de sempre i ho fa amb el suport de Centro Democrático y Social. És interessant analitzar quantes persones vinculades a CDC i a CDS acaben tenint càrrecs importants al Port, a la Cambra de Comerç o a la CEPTA.

– I quan van arribar els socialistes?
Per a mi, a Tarragona la transició es produeix quan arriba el PSC al govern, hi ha un canvi important a la ciutat, però després acaben reproduint els dominis de sempre. Ballesteros és un personatge nou que també s’introdueix a la xarxa de clienteles, amb una corrupció orgànica. Tot això algú ho haurà d’explicar algun dia i treure els noms i els cognoms d’aquestes persones a la llum. Potser es podria fer a través d’un text novel·lístic, és un recurs literari per explicar la realitat.

– Faràs una novel·la explicant la presumpta corrupció tarragonina, doncs?
Ja la tinc bastant pensada. És una xarxa de corrupció brutal perquè se sent tan impune que pràcticament li és igual tot.

– Retornant a l’activisme. Deies que Tarragona Patrimoni per la Pau havia estat una de les plataformes centrals de la teva militància, ara s’ha dissolt.
Sí, la vaig deixar quan vaig entrar de regidor de la CUP per no tenir línia directa. Ara s’ha dissolt, no sé ben bé els motius perquè no hi estava participant, però després de tants anys, és normal que la gent estigui cansada. És el moviment antimilitarista de més llarga durada als Països Catalans. Va néixer per defensar l’antimilitarisme i va seguir amb el rebuig de l’atracament d’un vaixell de guerra al Port. Tarragona Patrimoni per la Pau és un dels referents de l’antimilitarisme a l’Estat espanyol. Espero que algun dia la ciutat reconegui la feina que ha fet la coordinadora i especialment, la tasca de l’activista Josep Maria Yago que fins a la seva mort el 2012, va participar de tantes lluites compartides.

– També vas ser insubmís sobrevingut quan et van cridar a la mili.
És una figura molt estranya. La insubmissió va tenir molts camins i en aquell moment es va decidir entrar al lloc on es feia la prestació social substitutòria per tal de generar problemes a totes les entitats que acceptaven objectors. L’Estat havia creat una llei d’objecció per tal d’acabar amb els insubmisos i havies d’anar a fer serveis socials per Cáritas, Creu Roja, o altres entitats semblants. Nosaltres accedíem, però al cap de dues setmanes treballant, marxàvem i els animàvem a què ens denunciessin. Així generàvem encara més conflicte perquè derivés amb un canvi legislatiu i de mentalitat.

– Quan ets nomenat regidor, deixes els moviments socials. Si no és a través de la política, com es recullen les lluites del carrer?
Els moviments socials mai han necessitat la política representativa perquè ells mateixos ja fan política. Si avui en dia els majors de 18 no van a fer la mili, és perquè hi van haver més de 500 persones tancades a la presó per declarar-se insubmises, no perquè Convergència pactés amb el Partit Popular abolir el servei militar en un dels pactes del Majestic. Les mobilitzacions derroten el poder a través d’una lluita ètica. El mateix passa amb l’amnistia del 77 o la jornada de vuit hores amb la vaga de la Canadenca. Els moviments socials han d’empènyer a la política representativa.

– Els moviments socials perden o guanyen força quan un dels seus activistes accedeixen a les institucions?
Quan un activista entra a la política representativa, el moviment perd això, un activista. Sovint es diu que els moviments socials han perdut molta gent que ha fet cap a la institució. Algun dia s’haurà d’analitzar i que els moviments socials siguin capaços de ser autocrítics. Tot i això, ara una part de la política no manté la cadira, sinó que retorna al carrer. Hem viscut un canvi important entre el 15-M i el procés, tan important com la Transició. Hi ha homes amb americana que han viscut de la política d’ençà de la Transició i ara ja s’estan jubilant. L’esquerra independentista de la CUP o el 15-M amb Podemos, ha fet una lectura molt crítica d’aquest període i per això s’han establert uns límits de mandats. Hi ha una cançó molt crítica del Cesk Freixas, ‘Els carerrs pels palaus’, que fa aquesta reflexió.

– Has anomenat el procés. Precisament, aquest ha estat la vàlvula d’escapament de moltes lluites, però una hipotètica Catalunya independent, no serà Ítaca.
El procés d’alliberament nacional serà allò que ha sigut qualsevol procés d’alliberament nacional, un moment de trencament. És una oportunitat perquè es redefineixi tot i els moviments socials pressionin al màxim per transformar alguna cosa. Si no haguessin existit durant la Transició moviments com el de Ca n’Anglada de Terrassa, la Constitució no recolliria que l’habitatge és un dret. El context portava a situacions com aquesta.

– Per què és un procés d’alliberament nacional?
És un procés d’alliberament nacional gràcies a l’1 i al 3 d’octubre de 2017. Davant de l’exercici de la força de l’Estat, la gent decideix no retrocedir. No importa que l’Estat acabi guanyant, quan hi ha un grup de gent que no accepta les normes, les desobeeix i planta cara, és una victòria brutal, s’està produint un procés d’alliberament nacional. En un moment com aquest, tot està obert i cal pressionar perquè hi haurà un dia que això es tancarà, ja sigui amb una constitució catalana, un nou Estatut… Catalunya no tindrà exèrcit si hi ha un clam antimilitarista, la policia catalana no podrà atonyinar quan li doni la gana si s’exigeix que els drets humans i la integritat física estan per sobre de les normes punitives, la Plataforma en Defensa de l’Ebre ha de ser duríssima per evitar transvasaments entre conques, inclús més que quan s’anava a aprovar el Pla Hidrològic Nacional. És un taulell d’escacs molt gran, s’estan definint uns nous marcs i el que es construeixi serà conseqüència de les lluites actuals.

– Després del teu pas per la política institucional, quina impressió t’emportes?
La política representativa s’ha de transformar, si és que ha d’existir. S’ha de transformar amb una participació absoluta, s’ha de democratitzar. Els representants polítics han de ser radicalment diferents, amb cap mena de tracte de favor, ni balcons a la festa major, ni a les llotges dels teatres els diumenges, ni a la tribuna del Nàstic. Res. Al món capitalista més avançat democràticament no passa això. Ets regidor perquè ets un gestor de la cosa pública, res més. Però la política no es transformarà fins que la gent del carrer no demani canvis.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *