Clausura oberta. Insistiu, insistim!

24 d’octubre de 2018

Vull dedicar aquesta intervenció a Josep Alomà, regidor anarquista d’aquest consistori, que va intentar posar la ciutat al servei de les persones i defensa els principis d’igualtat, llibertat i fraternitat portats a les seves darreres conseqüències…

Aquestes són les darreres paraules meves que enguany sentireu des de la trona amplificada on ara em trobo. Aprofito per donar les gràcies a la Laia, l’Eduard, l’Albert, l’Aleida, l’Adela i el Jaume que han fet i faran feina al nostre grup municipal i a tothom i totdon que sabeu que us les vull donar. Alhora, és clar, gràcies a gairebé totes les persones que treballen en aquest ajuntament, massa sovint amb contractes precaris i, massa sovint també, sotmeses als capricis d’uns amos que sempre parlen de lleis i normes i que pel que fa a les formes de contractació defugen tant com poden les regles per poder exercir la seva autoritat despòtica sobre el seu voltant.
I, si no us fa res, abandono la prosa per una estona perquè ja en tenim prou d’instal·lada arreu, al costat de brutícia, rates i paneroles, conseqüència de la mala gestió interessada en la neteja de la monumental ciutat que acull la nostra vida. Així que:

La Capona ja ressona,
ja ressona la Capona,
dalt de tot de Tarragona,
tal com volia Copons,
el Copons i Copons,
tants copons…
que ella fou capona.
Ressona el seu batall i,
entre ding i dong de soroll ben amanit,
les paraules fuetants
de qui viu i treballa a ciutat
esdevenen un brogit
que mai no és prou aclarit.
Ja no hi ha el Paio dels Caputxins,
ni Frare Damià ni la Maria dels Casaments,
el Ton Boig o el Joan Tonto,
el Mut de l’Artilleria o el Tet del Clavetaire,
l’Aranya, la Montblanca, Xanxo
o el senyor Piton que volia una pesseta per un pantalon,
lo Patarrot o el senyor Arís…

però es mantenen els «rics i poderosos, però no tant» que Pin i Soler també pintava a «Níobe», on ja robaven, ja ens robaven, i avui ho continuen fent. No és a aquests a qui he intentat defensar d’aquí estant, sinó als altres, al 99% de gent d’aquesta ciutat,

perquè són els meus
i jo en sóc part,
defensar-los i defensar-nos,
cuidar-nos en definitiva.

És per això que tant com he pogut he intentat «buidar son butxacó (el de riques i rics) per a omplir vostre (de totes i tots) fardell sempitern…»
Qui són ells?, ja ho sabeu.

Allò que ens cal saber, però, sobretot, és qui som nosaltres…

Ho deia La Polla Records fa trenta anys: «ells» són els que deien que diuen «merda» i naltros, els qui deien que els diem «Amén». I en això l’Evaristo es va equivocar. Dic que deien perquè sempre a tot arreu hi ha hagut gent que més que riure les gràcies als rics o esdevenir el seu paisatge de fons els ha plantat cara.
La riquesa no és ni ha estat mai cap designi diví, ni cap atribut dels tocats per la gràcia de l’emprenedoria (que no existeix), ni un distintiu dels «escollits»…
La riquesa és robatori, apropiació indeguda, i els rics són els lladres, igual que els guapos són els raros que deia Manel. I és que hi ha moltes formes de robar. Des d’aquest saló de plens n’hem vist algunes. A fora n’hem denunciat moltes altres. I afirmo rotundament que totes i cada una de les vegades que els hem portat als tribunals, els acusats robaven o havien robat. I afirmo rotundament també que no els passarà res, i ja ho sabíem, perquè abillats de lladres, amb corbata i americana, o vestit de mudar i talons, són immunes a l’aplicació de les lleis que ells mateixos escriuen i els seus parents i amics apliquen. No patiu que l’any que ve els podreu tornar a veure desfilar de professó en professó per lluir la misèria que les seves robes i els seus somriures no poden amagar ni dissimular. I a cap d’ells no condemnarà cap tribunal, perquè els tribunals són, també, «ells».

Quan de petit aquesta estàtua que representa la justícia, amb una balança, una espasa i els ulls tapats, preguntava a mon pare i a ma mare qui era aquella dona. I ells em deien: «La senyora justícia». I jo me’n vaig enamorar, i fins i tot vam començar una relació, tot i que ella de mi només en volia admiració i obediència. A ella li agradaven els homes amb uniforme, els mudats, els rics… «Si robes roba molt, que sempre paga poca roba», deia ma iaia, perquè si robes poc et tancaran a la presó. I tenia raó. Els lladres a qui hem denunciat han robat molt, i per això mai aniran a la presó. Bé, menys algun aprenent que enlloc de posar la pala per recollir només va gosar omplir cullera, o cullereta del cafè…

Tal com V d’Alan Moore, penso que la justícia no té sentit sense llibertat i igualtat i és per això que, com ell, crec que l’únic que mereix aquesta «justícia» és un regal de comiat que peti ben fort.

Tan fort com petarà el quadre de l’amic d’Aràbia Saudí que tenim aquí, un quadre que cap persona amb un mínim de bon gust posaria a casa seva i que penjat en aquesta paret és el símbol màxim de la manca de llibertat que vivim, avui, aquí. Si voleu saber quan serem lliures de debò, no tingueu cap mena de dubte: la nostra llibertat començarà amb l’estrèpit provocat per aquest retrat espetegant damunt el terra de la plaça de la Font.

Però tornem a la poesia, ara amb Comas i Maduell. Deia ell:

«On te’n vas Tarragona, esperit provincià,
que has vençut el desmai, has trencat la becaina
i te’n vas dret enfora amb fums tan desusats,
fatigada talment d’antiga majestat?»
«Ara novells imperis envaeixen el terra
que tan ràpidament augmenta de preu!
Per a restar senyora, per a evitar l’estafa,
ja et caldran seny pretèrit i honestos regidors…»

Honestos regidors, regidores honestes, pobre Ramon.

Si don Magí de Castellarnau fos avui viu, o hagués viscut mai, ja li ho hauria explicat què era l’honestedat a la Tarragona de sempre, a la Tarragona d’ara mateix que el Ramon intentava explicar en la seva «Oda Nova». I l’honestedat era, i és,

allò que no pregona el «Patufet»,
a la redacció del qual hi seuen
l’assessor de l’alcalde i el president
de la Diputació (model Lleida).
-Què volen, senyors? El cap d’un periodista?
-Aquí el tenen, sien servits.
-D’allò nostre ja en paralrem.
-Tal com mani i tal com sempre ha mant.
-Allò nostre ja va en camí, no pateixi, senyor.»

Quina premsa! Calen nous Alomàs que hi facin net i expliquin, acte seguit que «Tarragona, con sus murallas, su Catedral, su clima benigno, su quietud, nunca alterada, es lugar apropiado para los zánganos, que cansados de no hacer otra cosa que chupar la sangre del pueblo que trabaja, necesitan terminar tranquilamente su vida de parásitos.»
Estampes, records, cites i cançons. Calor, fred, gana i set. Avui plego d’això que he fet aquests tres anys i mig i en acomiadar-me no vull deixar de recordar els companys de consistori que han mort aquests anys: l’Albert Abelló i la María Isabel Nogueruela; i algun dels companys d’Ajuntament que ja no són aquí, com el Tomàs Sentís.

Però també els tarragonins morts enmig del carrer i als quals no vam saber, des d’aquesta sala, donar solucions, persones sense sostre a qui vull demanar-los perdó per no haver fet allò que calia per tal que tinguessin casa en una ciutat que era i és plena de cases buides. Un record per a la Carol, morta davant d’una sucursal bancària de la Rambla Nova, un record per a A. B., mort en una nau del passeig Independència; un record per a l’Òscar, mort a la cantonada entre la plaça Imperial Tàrraco i l’avinguda de Prat de la Riba. I un record per a cada una de les 49 persones o més que no tenen sostre en aquesta ciutat en mans de voltors immobiliaris.

Un record i un reconeixement per a totes i cada una de les persones fetes fora de la feina, de casa seva o que treballen en condicions de precarietat evitables que aquest ajuntament s’ha negat a afrontar i combatre.

Què en podem dir de l’estudi de l’aire que respirem?, el mateix. O de l’urbanisme de Monopoly que produïm?, el mateix. I de les formes de tornar el poder a la gent?, el mateix. I del militarisme amb suport municipal?, el mateix. Sempre és el mateix. I jo que volia llegir poesia…

No és tampoc un poema, sinó veritat estrica i pura, que a Tarragona, a finals del franquisme, i en veure que el primer govern democràtic de la ciutat podia fer perdre alguns privilegis a qui els tenia tots, es va fer un pacte de poder que s’ha mantingut fins al dia d’avui i que cal desmuntar, tant perquè no és lògic que es perpetuï com perquè ja n’hi ha prou. La Secretaria General d’aquest Ajuntament no pot continuar manant com ho fa fins ara i s’ha de dedicar a fer només les tasques que li són pròpies.
Com veieu, el mateix de sempre. La maleïda prosa.

I els Badia Boys?, el mateix. I el pacte de la catifa?, el mateix. I els encaputxats asseguts en un xalet discret esperant que els arribi el torn?, el mateix. I els viatges i vacances dels amos pagades per tothom?, el mateix. I els enviats al Pere Mata?, el mateix…

Tornem a la poesia… concretament a Salvat, quan deia…

«Jo us invito, poetes, a que sigueu futurs, és a dir, immortals. Poetes amb majúscula: altius, valents, heroics i sobretot sincers.»
I, sobretot, sincers, sincers com era la Montserrat Abelló, poeta del maltractat Barri del Port:

«Sovint diem
això és la fi,
cap música ja no controla
les nostres esperances.
Però hi ha ulls que no coneixem
que escruten l’horitzó,
llavis que xiuxiuegen.
Orelles que perceben,
que amatents escolten
allà al fons de la nit.
Aquesta és la força que busquem,
l’amor que aprenem a sostenir
contra el caire del temps.»

I tanco, ara sí, pervertint uns versos de les «Vacances» de Magí Sunyer, i posant futur on hi havia condicional:

«Que bell serà, que bell,
que el desig prevalgui sobre el seny!
No imposaran
els preceptes damunt la fantasia
i els mons oberts, sense fites ni límits,
no deixaran pas, mai més, a sensateses
de criminals que ofeguen la vida
com sempre han fet, amb l’excusa de l’ordre.
Els farem deixar espai a l’alegria,
la llibertat mai més s’ofegarà amb la corda
que amida el coll dels proscrits i dels àngels.
Perquè sempre ens farem cas quan diguem: insistiu! Insistim!»

Visca la Terra i visca l’Anarquia!

Afegeix un comentari