“Els límits del catalanisme de la burgesia”, un text de 1972 #llibrenegre

L’autor d’aquest text signava com a E. C. La imatge que acompanya l’article no correspon al número de Terra Lliure on es va publicar l’article

El catalanisme de la clerecia catalana, estretament estacada a l’autoritat vaticana i a la prioritat de la «raó d’Estat» de l’Església, no pot ultrapassar l’estadi sentimental d’un regionalisme felibrenc.

El catalanisme de la burgesia o de la intel·lectualitat catalana, que n’és el portaveu, va sovint més lluny en el terreny polític. Però no hi ha gaire perill que l’esgarriï la temptació de l’ultrancisme.

Un vell mite tendeix a fer-nos creure que la lluita pel dret d’autodeterminació de Catalunya és un afer exclusiu de la burgesia. Potser aquesta creença s’hauria esmussat si ens haguéssim aturat a pensar per què, per quina raó misteriosa, els partís i moviments catalanistes, àdhuc els d’inspiració esquerrista (excepció feta d’algun grupúscul insignificant), no anaven mai fins a extreure les darreres conclusions lògiques de la filosofia catalanista, que els haurien hagut de conduir, objectivament a una posició independentista, en lloc d’establir-se en una tèbia aspiració autonomista.

Es possible que hi hagués, en part, en aquesta posició moderada del catalanisme liberal, certes motivacions de realisme política, el llegendari «seny» català oposant-se a l’embarcament en una aventura considerada com a sense eixida.

Però es compren menys, a primera vista, la determinació amb què el catalanisme burgés ha semblat i sembla rebutjar a priori, l’opció independentista. Sabent per raonament i experiència que tota solució intermediària, com l’estatut d’autonomia, per exemple, ha d’ésser forçosament una cosa inestable i aleatòria, ja que s’ha de trobar en tot moment sotmesa als avatars de la política madrilenya –que Catalunya no pot controlar-, la burgesia catalana sembla oposar-se a la tesis separatista com si fos per la força d’un principi doctrinal, i no solament per una qüestió de tàctica. I dona la impressió que la refusaria encara eu Madrid la hi oferís sobre una safata.

Una de les explicacions d’aquest misteri es troba en el mecanisme econòmic paradoxal a què es troba lligada Catalunya. Barcelona i la seva conca s’han convertit, per una dinàmica de bola de neu, en un complex industrial desmesurat, per comparació a les dimensions i a les necessitats locals de la regió. Però els mecanisme de l’economia catalana es troben desviats d’un funcionament normal a conseqüència de la tutela i de les imposicions del poder central, i pel concepte artificial de la unitat econòmica espanyola, que els obliguen a adaptar-se als esquemes ibèrics, sovint al marge o a contracorrent de l’economia mundial, i a refiar-se d’un proteccionisme anacrònic però evidentment còmode. Aquesta situació per aberrant que sigui és tanmateix el fonament d’un gran edifici d’interessos creats. L’establiment d’una barrera política entre Catalunya i Espanya riscaria de somoure’ls, posant en perill les estructures d’una indústria i un comerç centrats exclusivament sobre la península.

L’entrada d’Espanya al Mercat comú si mai es fa, podria permetre un cert canvi d’òptica a la burgesia catalana, en oferir-li la perspectiva de fer esclatar la cotilla fins ara imposada a l’economia del país.

Però no es gaire fàcil que, malgrat això, vagi encara fins a l’adopció del pensament independentista. Hi ha, per a incitar-la a abstenir-se’n, una raó en cara més forta que les consideracions econòmiques. La burgesia catalana, malgrat que en majoria políticament liberal i demòcrata, no pot deixar de considerar els seus interessos de classe.
Si els confederals no hem tingut mai sembla –probablement a causa del prejudici fal·laciós de «l’Espanya integral»- prou perspicàcia per a captar-ho clarament, la burgesia ho ha ben comprès: en una Catalunya constituïda en nació sobirana, deslliurada del pressió política militar i policíaca de l’Estat espanyol, la defensa de les estructures capitalistes esdevindria ràpidament molt difícil.

La burgesia catalana, mal que greu li en sàpiga, té doncs necessitat de l’Estat espanyol per a preservar la seva situació de classe. Es per això, sobretot, que no pot anar més lluny que un «estatuisme» mitja figa i mig raïm, que permet de guardar un roc a la faixa: la força repressiva espanyola.

Terra lliure, Butlletí interior de la Regional Catalana de la CNT, 3a època, número 6, segon trimestre de 1972, París, pàgina 2.

Afegeix un comentari