Prendre la paraula

https://www.diarijornada.coop/actualitat/20180825/en-sols-dos-coses-creiem-terra-humanitat

El 24 de gener de 1904, Joan Maragall escrivia a Diario de Barcelona que «Dentro de cada catalán hay un anarquista», una afirmació fonamental per tal que Salvat-Papasseit, el 1916, publiqués a Sabadell Federal la sèrie de textos titulats La Nacionalitat i el Socialisme, de títol semblant a aquell altre article de Jaume Brossa, Catalanismo y socialismo, publicat a La Revista Blanca, en què el redactor de L’Avenç insistia el 1899 que «Es innegable que el ambiente está saturado de catalanismo y que el odio al poder central, a la política madrileña, a la mentira triunfante en todos los organismos, ha venido a fortalecer el movimiento antes puramente sentimental del regionalismo» però advertia que «Mientras Cataluña no busque su autonomía fuera de los moldes históricos, no es posible que alcance el triunfo de sus aspiraciones. O será moderna o no existirá, es decir, seguirá atada al enfermo de accidente.» El seu amic Pere Coromines, també anarquista, en un article esporgat pel seu fill de la seva Obra Completa, afegia arguments des de les pàgines de Ciencia Social afirmant que «la patria no existe, pero hay un amor patrio. Y aunque procurando modificarlo a medida que los adelantos sociales lo permitan, hemos de conservarlo como todos los sentimientos nobles y elevados». Polèmic llegit avui, però plenament coherent amb les idees que Eudald Canibell expressava a Acracia el 1887 quan es preguntava -i es responia ell mateix- «¿Afecta a los principios ácrata-colectivistas la idea de patria? ¿Está en pugna con el principio federativo? No.»

Salvat havia llegit també Del Poeta Civil i del Cavaller, un d’aquells llibre de Dídac Ruiz en què tot portava a l’acció i a no assumir els dogmes de qui fos, fos qui fos. Perquè sense dogmes, el progrés s’esdevenia, tal com recitava Cels Gomis el 1888: «En lloc d’oposar-nos a la marxa dels segles, en lloc d’entrebancar-me lo camí del progrés, no fóra preferible destruir-li tots els obstacles perquè, sense violència, tranquil se realitzés?» i lligava amb Josep Llunas plenament quan aquest esperonava des de les pàgines de La Tramontana, set anys després, «No tinguem por; malviatge!, del progrés siguem soldats; endavant!, pit i coratge!, acabem amb les maldats de tant de pillo i salvatge.»

I cantaven perquè volien, de tot. El 1842, l’himne republicà La Campana de l’Abdó Terrades, sobretot quan arribava allò de «La cort i la noblesa, l’orgull de la riquesa, caiguin d’un cop fins al nostre nivell! Ja és arribat lo dia que el poble tant volia; fugiu, tirans, lo poble vol ser rei» i ho complementaven amb La Marsellesa versionada per Clavé, sobretot els versos en què s’afirmava que «Fills de la terra catalana, abans morir que ser esclaus!» Després arribaria el tipògraf alacantí Rafael Carratalà que guanyaria el segon Certamen Socialista de Barcelona, el 10 de novembre de 1889, amb Hijos del Pueblo, posada en català per Mas-Gomeri el 1905 amb una lletra que deia «Formem de la Terra un món d’harmonia, on lliures regnin Treball i Amor i visquin els pobles en dolça Anarquia que és per natura la germanor». El mateix Mas-Gomeri que posà en català La Varsoviana, composta l’any 1883 pel poeta polonès Wacław Święcicki i coneguda als Països Catalans amb el seu nom castellà d’A las barricadas. La versió de Mas-Gomeri enregistrada per l’Orfeó Català el 1936 deia «L’única riquesa és la llibertat i cal defensar-la amb coratge i amb fe. Alta la bandera revolucionària que sens repòs ens mena al triomf del nostre anhel.»

I què en direm del popularíssim poeta anarquista Emili Guanyavents i del seu poema més conegut? Doncs que totes i tots l’heu cantat. Sí, pèrquè va ser ell qui va guanyar un altre concurs, aquest convocat per la revista La Nació Catalana el 1899 «per fer la lletra nova de l’himne Els Segadors». Tot i que allò del «quan convé seguem cadenes» va agradar ben poc als promotors del concurs… Un altre anarquista a qui havien proposat que hi participés, Cels Gomis, no arribà ni a enviar el que havia escrit i que, en un to més desencantat, deia: «Abans los nostres obrers cantaven fent barricades i avui canten a l’església per fer plaer a les beates».

El 1883, El Chornaler de València deia que volia ser el «periòdic defensor dels que treballen i no mengen, enemic acèrrim dels que mengen i no treballen» i a Barcelona, el 1905, l’Avenir de Felip Cortiella saludava «a la premsa lliure de tots els països, als explotats de tot arreut», un Cortiella que a Anarquines exposava la seva encertada visió sobre la muntanya de Montserrat: «Ditxós el dia, oh Montserrat!, que l’anarquia t’hagi llevat monjos i frares i el lladre Estat!» I és que com deia Víctor Foch el 1913 a una de les reaparicions de La Tramontana, «No és pas la Catalunya dels poderosos la nostra Catalunya. Catalunya és per nosaltres una idea de completa alliberació i no és entremig dels poderosos a on la llibertat es troba.»

I el Nou del Sucre. I Peiró. I Joan Montseny, que afirmava el 1912 que «Catalunya, col·lectivament, pretén ésser lliure per al foment de les seves energies, que agrupa en dos grans nuclis, a saber: educació i treball» Li van fer cas i per això les col·lectivitzacions van ser el centre de l’alliberament el 1936 i l’escola, amb el CENU de Puig Elies i més, també.

De fet, res no és estrany si es mira amb ulls oberts i el cap, encara més. Ni tan sols que un reconegut autor de lletres de sarsueles a Madrid, el 1902 escrivís a El Porvenir del Obrero de Maó, quan era un jove poeta balear que prometia, un poema que ben bé ja ho deia tot, o quasi:

«Per fondre-les totes dugues
i que no es separin mai,
germans: si encenguéssim foc?
germans: si corrés la sang?
Germans: que corri la sang,
i ara que cremi el foc
barrejats a dintre nostre
brollin amb pluja d’amor.
I tot fent camí, camí,
i amb la veu cantant, cantant,
en sols dos coses creiem:
la terra i la humanitat.»

I així és: en la terra i en la humanitat, i quan convé seguem cadenes perquè dins de cada català, i de cada catalana, hi ha una anarquista. Hi ha, hi era i i hi serà.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!